La tertúlia proscrita

Després de cinc anys de ser uns incompetents, ara l’enemic se’n burla a la Festa de la Rosa

  • La incompetència dels polítics independentistes passa factura cinc anys després i els seus errors han de ser corregits immediatament

Vicent Partal
25.09.2022 - 21:40
Actualització: 26.09.2022 - 11:44
VilaWeb
Salvador Illa i Miquel Iceta ahir, a la Festa de la Rosa. (Fotografia de Quique Garcia)

El PSC va celebrar ahir la Festa de la Rosa, un aplec anual en declivi, però que sol marcar bé el seu estat d’ànim. Justament ara que comença una setmana marcada pels cinc anys de la celebració del Primer d’Octubre. A darrera hora va fallar Pedro Sánchez, cosa que va permetre a Salvador Illa d’acaparar els focus i dir algunes coses que mereixen una reflexió. La més indignant de totes fou que reivindicàs, sense cap mena de vergonya, que “Catalunya es mereix un parlament amb totes les funcions plenes i reconegudes”.

Illa ho deia, això, burxant en la ferida per la destitució exprés de Laura Borràs, però la frase exhibeix un cinisme monumental que el retrata no solament com a polític sinó com a persona, com a mala persona. Perquè avui el Parlament de Catalunya és una paròdia d’allò que era i no té les funcions plenes i reconegudes d’ençà de l’aplicació del 155. I va ser el PSOE, el seu partit, que va fer possible aquesta aplicació –car tots sabem que el PP tot sol i amb el PSOE en contra no s’hi hauria atrevit. Cal tenir, doncs, molta barra per a demanar un parlament amb totes les funcions plenes i reconegudes després d’haver condemnat a onze anys de presó –i haver-la-hi tancada durant gairebé quatre– la presidenta Forcadell, acusada, precisament, d’haver permès un debat al parlament.

Siga com siga, és evident que el PSC, com a sucursal catalana del PSOE, s’ha entonat. I no és gens estrany si l’independentisme, que l’hauria pogut deixat tocat de mort el 2017, s’ha dedicat durant cinc anys a fer-lo créixer i a col·locar-lo al mig de l’escena, fins al punt que ara es veuen amb cor d’arraconar electoralment el moviment sobiranista.

Ahir, en una entrevista extraordinària en aquest diari, en una entrevista d’aquelles que cal repassar amb llapis i subratllant frases, Germà Bel va fer un retrat colpidor de la incompetència dels polítics independentistes. És veritat que el paràgraf concret que dedica als acords de les forces independentistes amb el PSOE no és el més gros ni el més dur, però la càrrega de profunditat que conté és clau per a entendre què passa en aquest país. Bel diu que si l’esquerra espanyola sabés que “sense endreçar el conflicte que hi ha aquí no poden governar Espanya” es mourien i farien alguna cosa. De manera que “un error molt gros que ha fet l’independentisme és ensenyar a l’esquerra espanyola que pot governar Espanya amb el seu suport [amb el suport de l’independentisme] sense necessitat de mirar de cara el conflicte polític”.

I efectivament és això i no es pot dir més clar. A partir del moment que Esquerra i el PDECat van votar la moció de censura que duia Pedro Sánchez a la Moncloa, a partir del moment que Esquerra ha seguit la política de votar sempre a favor seu en tot a Madrid, a partir del moment que Junts –era el PDECat, però tots sabem que és igual– va posar el PSC al capdavant de la Diputació de Barcelona i els uns i els altres començaren a pactar arreu en tota mena d’institucions amb el comodí dels socialistes espanyols pel mig, l’independentisme va ensenyar a l’esquerra espanyola que pot governar Espanya amb el seu suport (amb el suport de l’independentisme català) sense ni haver de fer l’esforç de mirar de cara el conflicte polític català. Sense haver de fer res de res per a resoldre’l. No m’estranya gens, doncs, que els humilien com ho van fer ahir i ho han fet tantes vegades proclamant-se amb orgull pares del 155.

I no és que no els ho haguéssem explicat. El 3 d’agost de 2019 vaig escriure aquest editorial, completament en desacord amb la decisió d’Esquerra i el PDECat de votar a favor de Pedro Sánchez en la moció de censura a Rajoy. “Els independentistes catalans –vaig dir aleshores– no tenim cap obligació de fer fora Rajoy per posar-hi Sánchez. No hi veig cap motiu si, com és obvi i evident, dissabte no canviarà res, en cas que Sánchez acabe essent investit demà. Després de no fer real la República proclamada, de participar en unes eleccions imposades i d’acceptar que el govern de l’estat espanyol impose les condicions en què es pot formar govern, ara córrer tots a votar Sánchez no pot fer res més sinó afegir encara més descrèdit a la manera d’actuar dels partits independentistes.” I el vaig rematar dient: “Amb aquest gest enterraran bona part de la credibilitat que els resta. Perquè, al cap i a la fi, demostraran que castigar-los ix de franc perquè viuen acomplexats políticament davant l’estat espanyol, incapaços de pensar en ells mateixos com a representants d’un país amb interessos propis, amb un marc polític privatiu i no com a meres comparses de la cort madrilenya. Preocupats principalment per ells i perquè els mateixos que han donat suport a Mariano Rajoy en tot allò que s’ha fet aquests darrers mesos contra Catalunya no els acusen ara de donar suport… a Mariano Rajoy!”

En l’entrevista d’ahir, Germà Bel diu que els polítics que van pilotar l’octubre del 2017 van ser uns incompetents i haurien hagut de plegar. Però i després? Perquè després ha estat molt pitjor encara…

 

PS1. No voldria que la meua referència a les clarividents i honrades paraules de Germà Bel no reflectís una cosa fonamental, que és que no poden ser inscrites de cap manera en la línia de derrotisme i abandó que impera dins els partits, sinó en la d’aprendre dels errors comesos per a tornar-ho a intentar i en més bones condicions. I sobre això he de dir que aquests darrers dies estic impressionat per la gran quantitat d’iniciatives de tota mena que veig que es comencen a moure en diverses direccions i per diversos actors, amb l’ànim comú de superar la situació actual i deixar arrere els errors. Dissabte, per exemple, vaig ser a Sant Gregori en una sessió de debat convocada per l’ANC, Òmnium, l’ADAC i l’Ateneu 24 de Juny, i em sorprengué molt l’excel·lent metodologia que aplicaven per a trobar punts en comú per a la nova etapa i de la gran participació que hi va haver. Després de la manifestació de la Diada, sembla que hi ha coses que comencen a canviar i, en relació amb això, tots hem de tenir clar que dissabte, la concentració del Primer d’Octubre, serà un indicador especialment important de si és així o no. De si comencem a desempallegar-nos d’aquests incompetents –la definició és de Germà Bel– o no.

PS2. Avui és l’últim dia per a visitar l’exposició “Revolució VilaWeb“, que s’ha fet al Palau Robert de Barcelona tots aquests mesos. Per a nosaltres ha estat una experiència meravellosa. En resta el llibre per a repassar tot allò que és aquest diari i la manera com ha arribat ací després de vint-i-set anys de treball i esforç.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any