Del Gelida al Migrat: cal que tot canviï perquè tot continuï igual

  • L'històric Gelida acaba d'obrir un segon establiment, el Migrat, amb la voluntat de mantenir la mateixa oferta de plats tradicionals a preus assequibles

VilaWeb
18.01.2025 - 21:40

Al nou bar Migrat, al xamfrà del carrer de la Diputació amb el d’Urgell, a Barcelona, obert fa tot just poques setmanes, hi ha un quadre que representa un mas. És el mas Migrat de Gelida, a l’Alt Penedès, on va néixer Joan Llopart. És l’home que va obrir per primera vegada la porta del bar Gelida, un dels establiments més històrics de la ciutat. El fet és que el Migrat és un fill del Gelida: el va obrir a final del 2024 el net del fundador, Gerard Llopart Prades, actual propietari del negoci, que va començar l’any 1946 com un petit celler on despatxar vins de les bótes. Un destí que semblava marcat pels seus orígens en aquesta vila vinícola, no debades, “l’altre” Gelida, el centenari celler del carrer de Vallespir, a Sants, també fa referència al poble dels fundadors, la família Falgueras. Però, tot i la novetat, l’essència del Gelida, que continua funcionant amb l’èxit de sempre, es manté al Migrat. I també la seva carta. Com fa dir a un dels seus personatges Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa, “si volem que tot continuï com és, cal que tot canviï”. I si en l’original és una demostració de cinisme de classe, en el cas del Gelida-Migrat, és una declaració d’intencions. Tripes, cap i pota, fricandó, bacallà a la llauna… Els plats de sempre, en dos espais, l’un, com aquell qui diu, davant de l’altre.

Tot, per complir el somni d’un veí, el senyor Vicenç Bosch, que allà on ara hi ha el Migrat hi havia tingut el seu propi negoci, la casa de menjars la Palmera. Tancat de feia anys, Bosch era un client fidel del Gelida i estava entossudit a vendre’l als seus amos, poc convençut dels diversos negocis que hi havia hagut al local. Finalment, va arribar l’acord i Gerard Llopart ha obert un establiment que defineix com una extensió del Gelida, pensat per servir-hi els mateixos plats i no perdre els clients que s’espanten quan hi ha cua o enviar els que no hi caben als menjadors de la casa mare. Com que tot no podia ser tan bonic, el senyor Bosch es va morir poc abans de l’obertura del Migrat. Però tranquil, sabent que l’havia deixat en bones mans. En unes mans amigues.

VilaWeb
VilaWeb

Tres generacions de la família Llopart

El Gelida creix, però el cert és com ens explica la tercera generació, l’original era un celler on despatxaven vi –especialment del Penedès– i begudes, on aviat van posar una barra sota les bótes de Gandesa i Priorat que encara ocupen un espai propi al menjador principal i serveixen el vi a doll i omplen els porrons i les ampolles de whisky reaprofitades, i un petit recambró on es van començar a despatxar els primers plats, quan l’avi Joan es va casar amb la Ramona Figueras, que treballava a la vaqueria veïna, tot un caràcter. Plegats van ampliar el negoci adquirint la carboneria del costat, que anava quedant fora de temps pels canvis en la forma de consumir energia. El Gelida podia semblar un museu d’una cuina i d’un temps passat, de l’hostaleria d’abans del brunch, de l’autenticitat dels restaurants decorats austerament i amb practicitat, amb un gust que ara en diríem vintage. Un local en perill d’extinció que fa una cuina que ja no es troba enlloc. O això diuen. Però el cas és que cals Llopart no és pas una relíquia, sinó un establiment viu, que cada dia obre de bon matí fins a primera hora de la nit, i té una clientela fixa. I un receptari invariable, tot i que amb actualitzacions de qualitat en els productes, d’ençà que l’àvia Ramona es va posar als fogons, i que avui alimenta també el Migrat, i els restaurants que han obert antics treballadors de la casa, com el Santornemi o el Bo de Bernat.

Gerard Llopart es va posar al capdavant del Gelida l’any 2016. El seu pare, Albert Llopart Figueras, que havia portat el negoci amb la seva germana Maite i el seu cunyat Josep –germà de la seva dona–, d’ençà que els avis s’havien retirat amb els vuitanta fets, finalment es va jubilar. Però el seu destí era ben lluny de la barra. Com el pare, va estudiar enginyeria industrial, però a diferència d’ell, que es va fer càrrec amb la seva germana del bar familiar, va decidir fer la seva i va trobar feina ben lluny de casa. De fet, treballava a Lima, la capital del Perú, quan va decidir fer un cop de cap i continuar el negoci familiar, que el seu pare es resistia a traspassar. “Volia algú que ho mantingués tot igual, i això és molt difícil, perquè quan deixes un local en perds el control”, explica l’actual propietari. Finalment, entre les possibilitats d’establir-se a Amèrica, on era una peça important d’una empresa catalana establerta al país andí, o tornar a casa, va preferir la segona opció. Albert Llopart, instal·lat ara a Can Migrat de Gelida, treu el cap pràcticament cada dia pel bar, però pot estar tranquil.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Allunyats de la moda i ben vius

El seu fill no ha tocat res de les parets, ni ha canviat la carta del restaurant on s’han escarrassat tres generacions. El retrat del president Macià continua a lloc, i les truites fetes al moment, el peix del dia, l’ensaladilla, els macarrons o els flams, presents. Cuina popular catalana, ben feta i casolana. “Al Gelida no anem lligats a les modes. Hem procurat ser molt fidels a la tradició, canviar el mínim possible, i si apareix alguna novetat als plats del dia, són més cosa del cuiner que no pas meva”, ens comenta Gerard Llopart, que també ha tingut cura de mantenir uns preus atractius per a tota mena de butxaques, malgrat els augments necessaris per l’increment de costs. Una novetat que va portar la pandèmia és que van començar a oferir la possibilitat d’emportar-se els plats del Gelida a casa, un servei que abans de la covid només oferien a clients molt fidels i en comptades ocasions. Ara és una possibilitat més, si no hi ha taula al Gelida o al Migrat, que disposa de cuina pròpia i plats elaborats al primer establiment, i ofereix pràcticament tota l’oferta de la casa mare al segon. De moment no preveuen que hi hagi cap diferència entre l’un i l’altre, quant a l’oferta gastronòmica, però Llopart tampoc no tanca la porta a alguna petita distinció, més enllà del nom i la ubicació.

Al matí, esmorzars de forquilla, el torn dels jubilats, dels estudiants o els autònoms. A la una, arriba la pissarra dels plats del dia, que completen una llista de més d’una trentena de plats amb uns preus ajustadíssims. El personal, potser més masculí que femení –però això sí que sembla que comença a canviar–, va dels treballadors de granota blau maó fins a emprenedors d’armilla encoixinada. A la taula de la cuina, on es poden encabir fins a una dotzena de persones i que és l’única per a la qual s’agafen reserves, ja se sent tabola d’un aniversari. A l’hora de dinar arribaran els joves, que han fet del Gelida el seu feu. Els turistes, més aviat l’excepció, tot i que hi destaquen els xinesos, atrets per la recomanació entusiasta al seu país. Mentre al menjador comença el bullici i de la cuina no paren de sortir guisats, a la barra es preparen els cafès, tallats i cigalons. Entre les ampolles, no hi falten els espirituosos d’última fornada, però el que té més solera és l’estomacal Bonet.

Si aquest pretèrit univers de cellers, de vaqueries, de carboneries, de petits tallers, de l’antiga fàbrica Damm –més antiga que la que es proclama com a tal– és part de la història de la ciutat, al Gelida hom pot fer un altre tipus de recorregut històric: el que va del Barça de les Cinc Copes –Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra, Flotats, Bosch, Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, amb el míster Daučík i el massatgista Àngel Mur pare presideixen el Gelida– fins a l’equip actual, passant per Johan Cruyff jugador i tècnic, l’equip que va guanyar la Recopa de Basilea, el Dream Team o l’equip etern de Pep Guardiola. El vincle entre el Gelida i el Futbol Club Barcelona és tan estret que va ser seu de la Penya Barcelonista Cinc Copes, una de les més veteranes de l’entitat. El barcelonisme continua al Migrat, on ja hi han penjat pòsters i fotografies que els han regalat la clientela. Uns clients que, moltes vegades, ja són part de la família del Gelida, a qui els cambrers anomenen pel nom –i viceversa– i han acompanyat la vida d’un restaurant de gairebé vuitanta anys que, en el fons, tot i les novetats, no ha volgut canviar res.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor