unió europea càrrecs

El Parlament Europeu estrena avui a Estrasburg una nova legislatura. Això significa que la Unió Europea ha de tenir preparats els relleus dels principals dirigents polítics. Evidentment, primer de tot el del president del parlament, però també el del president del Consell Europeu, el de la Comissió, el de l’Alta Autoritat en Política Exterior i el del president del Banc Central.

Aquests càrrecs, anomenats top jobs en el llenguatge de Brussel·les, en una democràcia normal sortirien del resultat de les urnes. Però el sistema de funcionament tan peculiar de la Unió Europea i un evident dèficit democràtic fan que la cosa sigui molt més complicada. Fins al punt que la Unió Europea fracassa i és incapaç de nomenar aquests càrrecs. Ara com ara, s’ha pres una mesura d’urgència, que ha estat passar a demà la votació per a triar el nou president del parlament i convocar avui una reunió urgent dels caps d’estat i de govern per a mirar de desblocar els cinc nomenaments. No sembla pas fàcil.

El dèficit democràtic s’expressa sobretot en el paper del parlament, l’únic organisme elegit directament per tots els ciutadans de la Unió. Però no pot nomenar cap dels càrrecs principals, sinó tan sols acceptar, o no, el nomenament que faci el Consell Europeu, que és el que mana de veritat. I això origina un xoc entre la legitimitat popular dels ciutadans i la força dels estats, amb unes regles previstes perquè manin aquests darrers.

El president de la Comissió, el càrrec més important de tots, l’han de nomenar els caps de govern reunits al Consell Europeu. Cal que 21 dels 28 es posen d’acord, pel cap baix. Una volta nomenat, el parlament el pot reprovar, però no pot proposar-ne cap.

Com que el sistema és poc compatible amb un funcionament democràtic habitual, el parlament es va inventar una fórmula, que no té caràcter legal però sí polític. Va demanar a les diverses famílies europees que cadascuna nomenés un candidat, conegut amb la paraula alemanya Spitzenkandidat. I els grups polítics del parlament es van comprometre a no acceptar cap aspirant a presidir la comissió que no fos un d’aquests candidats. Això, a la pràctica, restringia tan sols a dos homes la possibilitat de manar a la Comissió: el popular bavarès Manfred Werner i el socialista neerlandès Frans Timmermans.

El resultat de les eleccions va fer que, per primera vegada a la història, la suma de socialistes i populars no tingués prou vots per a imposar una majoria. I aleshores van començar els maldecaps, uns maldecaps que un parlament normal no tindria.

Els populars són els qui tenen més escons, 182, i els socialistes només en tenen 154. En principi, doncs, Manfred Weber hauria de ser el candidat a presidir la Comissió. Però el Consell Europeu, la reunió dels caps de govern, no es va posar d’acord.

Per què? No pas per diferències ideològiques, sinó per diferències entre els estats membres. L’anomenat bloc de Visegrad, que aplega Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia, es va manifestar des del primer minut contra Weber, perquè ha estat molt dur i crític contra les violacions dels drets humans en aquests estats, coneguts com a democràcies ‘il·liberals’.

Per salvar la situació, en una reunió informal a Osaka (Japó), al marge de la reunió del G-20, Merkel, Macron, Rutte i Sánchez van pactar d’oferir el càrrec al candidat socialista Timmermans. Però el pacte ha desfermat una rebel·lió encara més forta. Itàlia es va afegir al grup de Visegrad i gairebé va impossibilitar l’acord, especialment quan alguns altres estats com Irlanda també es van negar a nomenar cap de la Comissió el candidat que ha quedat en segon lloc en la votació. Merkel pensava que amb la seva presència en l’acord n’hi hauria prou perquè el PP acceptés el tracte, però no.

Ara, doncs, el pacte per a renovar els càrrecs s’ha blocat completament i amenaça de desfermar una crisi mai no vista.

Tradicionalment, els cinc pactes pels càrrecs van relacionats i neixen d’equilibris entre les diverses famílies i territoris. Generalment, el bloc francòfil i el germanòfil tenen sempre dos càrrecs dels cinc, entre els quals si més no el de la presidència de la Comissió. Per això és complicat d’aprovar un càrrec sense saber quins seran els altres.

Ara el problema és que el parlament no acceptarà un candidat que no sigui Weber o Timmermans. Però ni Weber ni Timmermans no tenen, aparentment, prou quòrum per a ocupar el principal càrrec polític de la Unió. Aquest singular sistema de funcionament, i el dèficit democràtic consegüent, s’ha girat en contra de la Unió, com fa temps que anunciaven els crítics amb aquesta Unió Europea que continua sense saber si vol ser un espai democràtic homologable o un simple club d’estats.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb