Decepcions

El 21 de novembre era el dia de les internes. Volia aprofitar aquesta data per parlar d’un llibre que em va ajudar a entendre moltes coses. Quan em vaig fer gran i recordava la vida que duia a l’internat, no deixava de preguntar-me com s’ho feien aquelles monges, que no eren res de l’altre món, per conrear un sistema repressiu tan elaborat. La resposta em va arribar anys més tard de manera inesperada en un llibre d’Antonia White, Frost in May, en què l’autora explicava les seves experiències a l’internat, que eren les mateixes que havia viscut jo. És a dir, les monges no s’havien empescat res, sinó que, senzillament, seguien unes normes pre-existents per a domar-nos, ensinistrar-nos o maleducar-nos.

Potser algun dia hi tornaré, però ja fa uns quants dies que fets diversos em fan sentir malament. I em fa sentir malament també el fet de parlar-ne aquí perquè sé que entro en un territori del qual és impossible sortir sense ferides. Al mateix temps, però, sento que el silenci em fa culpable o que callant em traeixo a mi mateixa. Per això, avui no parlaré dels meus internats, sinó de les meves decepcions.

Conec Laura Borràs des de fa molts anys. Hem estat companyes de departament i hem coincidit en esdeveniments diversos. Sóc conscient que el seu cas s’hauria portat de manera molt diferent si ella no fos qui és i en això sempre ha tingut la meva solidaritat, però hi ha límits que no podem traspassar i un d’aquests és acceptar un feixista en la teva defensa. No crec que la Laura pugui recordar el cas de Yolanda González, potser per ella és una història llunyana o potser ni n’havia sentit a parlar. No ho sé. Em sorprèn més que Gonzalo Boye digui que, com que l’assassí ja ha complert amb la “justícia”, ell no té res a dir sobre el seu passat.

Per la meva generació, l’assassinat de Yolanda González va ser un cop tan dur com ho havien estat l’execució de Puig Antich o la dels darrers executats del franquisme. O la matança dels advocats d’Atocha. I vam viure impotents com aquell assassí fugia de la justícia i un cop extradit complia una condemna irrisòria i, per si no n’hi hagués prou, acabava treballant pel Ministeri d’Interior espanyol quan governava el PSOE. A vegades dic irònicament que no sóc rancuniosa, però tinc memòria. Doncs ara dic que la justícia ja sabrà com resol els casos, però que em nego a oblidar la Yolanda, i col·laborar amb el seu assassí com si no hagués passat res és la pitjor forma de l’oblit.

També conec Francesc de Dalmases des de fa molts anys i amb ell, com amb la Laura, he tingut sempre una relació cordial. Per això em costa més d’entendre la seva resistència a una cosa tan senzilla com demanar disculpes a la periodista que va intimidar. És que no hi trobo cap sentit. I si això és la política, potser que perdem tota esperança.

I l’altre motiu de decepció no l’acabo d’entendre ni jo mateixa. Fa quinze dies vaig publicar un article en què fabulava sobre els pensaments d’un ocupa de la UB que es troba tancat en un lloc on hi ha una exposició sobre escriptors africans. La intenció, potser maldestra, era vincular la seva lluita amb les lluites d’uns altres temps i uns altres llocs. La veritat és que la lluita contra les energies fòssils em sembla molt desorientada i em sap greu perquè comparteixo els objectius. Per això, malgrat la imatge que donen, creia que valia la pena mostrar que no estan sols ni en l’espai ni en el temps i que la seva lluita és la de tots.

Com a resposta al meu article, vaig rebre un missatge de l’organització amb aquest prec: “Esperem que es pugui treure, canviar, revisar o corregir d’alguna manera en la qual no s’utilitzi la nostra imatge d’aquesta manera.” Com que no ho entenia, l’endemà els vaig anar a veure per demanar-los què els havia molestat tant. No en vaig treure l’aigua clara. Els vaig dir que l’article era d’opinió i que allò que feien era censurar-me. Es queixaven que no els havia consultat (els he de consultar la meva opinió?) i que els havia utilitzat.

A la protagonista de Frost in May la van expulsar de l’internat per haver escrit una novel·la plena de gent pecadora. La intenció era que es convertissin tots en l’últim capítol i es penedissin dels seus pecats, però, quan les monges l’hi van trobar, la novel·la no estava acabada. Potser les meves decepcions són novel·les inacabades i un tomb argumental em pot fer veure que estava equivocada. Tant de bo.