La revolució permanent

No pot ser que el que fem sigui en va perquè, si és així, no tenim futur. Hem de canviar el curs de la història

Carme Junyent
06.11.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui he decidit dir prou. Ens destrossen el planeta i els joves hi hem de fer alguna cosa perquè nosaltres som els que en pagarem les conseqüències. Feia dies que en parlava amb els amics i els companys de la facultat i ara, per fi, és un fet. Hem ocupat l’edifici històric. Diuen que ens han encapsulat al vestíbul i al jardí, però ens hi hem fet forts i d’aquí no en sortirem fins que la universitat es comprometi a desvincular-se de les empreses energètiques, a crear una assignatura de crisi climàtica i a desvincular-se dels bancs fòssils.

Al matí hem fet un piquet informatiu i hem anat a totes les aules. En una, quan ja havia acabat, el professor m’ha fet tornar a entrar i ha demanat als alumnes si havien entès el que els havia dit. Tots han dit que no i el professor m’ha demanat que ho repetís més alt i més a poc a poc. Ho he fet, però ningú no s’ha afegit a l’ocupació.

Quan ja havíem informat tothom, hem tornat al lloc de l’ocupació i a mi m’ha tocat tancar-me al vestíbul. Hem fet un debat i hem pintat algunes pancartes. Després m’he entretingut una estona amb el mòbil. M’han trucat de casa i els he dit que aquesta nit em quedava a dormir a la universitat i que potser m’hi quedaria més dies. M’he assegut a l’escala del rectorat i m’ha vingut un cansament immens. Volia dormir però m’era molt difícil d’agafar el son. Aleshores m’he adonat que al vestíbul hi ha una exposició i m’hi he acostat a veure de què anava.

Just davant l’escala hi ha un plafó en què s’explica la història d’una dona que va néixer a Sud-àfrica l’any 1937, filla d’un negre i una blanca. Es veu que aleshores aquestes relacions eren prohibidíssimes i ella en va pagar les conseqüències. A la mare la van tancar en un psiquiàtric i ella es va passar la infantesa i joventut en orfenats i cases d’acollida. Sempre va creure que la família de la seva mare era molt rica i que el seu pare era el noi que els cuidava els cavalls i que s’havia enamorat de la seva mare. Però es veu que no, que no hi va haver cap història d’amor i que el que va passar en realitat és terrible.

A l’altra banda del plafó s’explica la història d’una altra dona. Aquesta va emigrar de Nigèria i va anar a Anglaterra amb el seu home i dos fills petits. A Londres va tenir tres fills més. Ella volia ser escriptora i va escriure una novel·la. Quan el seu home la va veure, l’hi va cremar i li va dir que com s’atrevia, ella que era una dona, a escriure un llibre. Ella li va respondre que la Flora Nwapa bé que ho havia fet, però ell li va dir que la Flora Nwapa era a Nigèria i que ella, en canvi, era una ciutadana de segona classe a Anglaterra. Per això la seva primera novel·la es diu Second Class Citizen.

Després n’he trobat un altre que va ser un rebel, fins i tot quan li van donar un premi va trencar la cristalleria i va malmetre els mobles del lloc del lliurament. Va acabar essent un sense-sostre a la seva ciutat i es va morir sol. Al seu costat n’hi ha un altre que va ser empresonat sense cap càrrec. He anat veient que molts han estat empresonats, fins i tot alguns diuen que van decidir de fer-se escriptors quan eren a la presó.

N’he trobat uns quants que han escrit memòries de la presó. N’hi ha un que les va fer en forma de poemes i diu que el sofriment més gran de la presó és dels que es queden fora. Bé, diu que allò que els causa el sofriment més gran és el no saber. No saber què passa dins. Jo ara si vull puc trucar qui vulgui, però si fos a la presó no podria. Les reflexions que fan sobre la presó són molt tristes. El temps aturat, el temps que no serveix de res perquè a la presó no els deixen ni escriure.

Quan ja ens havien dit que havíem de sortir, que l’ocupació l’havíem de fer al jardí, he topat amb la història d’un activista. Un lluitador per la justícia energètica com nosaltres. Però no tan sols el van empresonar. El van executar. A l’exposició he pogut llegir un fragment del seu diari de presó. Diu això: “El que em fa patir més no és la fam que passo aquí, no són els cops de puny que em donen, no és el fred, no és l’aïllament, no és ni tan sols el fet de no saber si seré processat. El que em fa mal és saber que tot això no se sabrà, és saber que tot això serà en va.”

I mentre escric la crònica del meu primer dia d’ocupació no em puc treure aquesta idea del cap. No pot ser que el que fem sigui en va perquè, si és així, no tenim futur. Hem de canviar el curs de la història. També per aquells que hi van deixar la vida, en aquesta lluita.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes