De debuts literaris n’hi ha de ben diferents però tots comparteixen un envit: s’han de fer escoltar, llegir, ser vistos. Existir, que no és gens fàcil en la superabundància editora que vessa per les llibreries. El debut de Montse Virgili (Tarragona, 1976) és una sorpresa en aquest sentit, per unes quantes raons. En un context cultural que adora i canonitza la joventut (al mateix temps que la maltracta en la vida diària) i fa de les primeres novel·les una llei indiscutida, de les a la bestreta declarades “noves veus” la punta de llança dels administradors culturals, apareix una escriptora que debuta a cinquanta anys. La segona i més reconfortant sorpresa és la qualitat del debut, Els moixons (la Magrana).

Virgili escriu de la gent menuda, de les dones que li han aportat la formació més essencial, saber d’on véns i treballar bé. Faria curt, dir que és un relat de la pròpia vida que vindica el silenci eixordador de tantes dones de les generacions anteriors a la seva; ho és, i és molt més, si parlem de literatura. El treball de fons per aconseguir narrar aquestes històries de dones de manera original és un esforç que revela una escriptora de mena. Amb subtilesa, pren la paraula per dir que és allí per contar-ho i escriure-ho, ara que comprèn els esforços d’aquelles vides i els de la pròpia vida.

Frases com versos. “Sempre som allò que vam ser, tota l’estona.” Descripcions impensades. “Es ven [la ciutat] com un vestit del qual tan sols guarden l’etiqueta.” Deia Txékhov, i Rodoreda ens ho recorda en un dels seus pròlegs, que per escriure bé cal procurar dir les coses com ningú no les ha dit abans. És un treball sostingut, de moltes revisions, que cada frase digui alguna cosa que no soni gastada. Virgili ho aconsegueix sovint. “Les imatges són com la memòria, hi ha alguna cosa que sempre queda fora de l’enquadrament.” “M’ennuega l’escuma del que he llegit. Escriure és voler nedar sense saber si trobaràs on agafar-te.” D’un personatge: “Sembla que hagi agafat les faccions en préstec a una altra persona.” D’una cuina netíssima: “aquesta dona té una pena que li fa suc i ho empastra tot” i ella no para de netejar-la. Sobre “l’escriure [que] es queda curt, quan es tracta de respirar”. “Com en tot allò que gira, no hi ha mai una primera vegada ni un primer algú.” Una sàvia malenconia i una dolça gratitud l’acompanyen.

Un exercici literari d’història interior, de la intrahistòria femenina de les classes populars, del vast oceà de les ànimes que desborden en silenci eloqüent la història oficial, aquest penyal que tot ho domina.

Quan la narradora arriba a Barcelona per estudiar, des del barri del Serrallo tarragoní, altres portes s’obren i altres dones singulars apareixen, per configurar totes plegades la dona que s’ha pres tot el temps del món, tants anys, per escriure aquest llibre. Que ha necessitat aquests anys, un temps que per sort conclou així. Ara esperem el segon llibre, la segona novel·la o el que Montse Virgili ens vulgui donar, amb ganes. No caiguin en la mandra de pensar que estem davant d’una periodista radiofònica, com així es guanya la vida l’autora, que ha fet un llibre: estem davant d’una escriptora de mena.