De fems i femers, de Perejaume a Jujol

Dimecres passat, l’artista, poeta i assagista Perejaume va venir a can Manyé, centre d’art i creació d’Alella (el Maresme) per participar en una sessió de ‘Literatures amb sentits’, on una vegada al mes convidem un escriptor, un traductor, un editor etc, per parlar d’una obra literària o d’algun tema vinculat amb la literatura, tot tastant un vi de la Denominació d’Origen Alella, que s’hi pugui casar a través d’una metàfora. Vam convidar Perejaume arran del seu darrer llibre publicat, ‘Paraules locals’ (Tushita edicions), on aplega tres textos: ‘Paraules locals’, ‘Agrarietat’ i ‘Conreu general’. I el vam escoltar tot tastant l’Alta Alella Capsigrany, un cava de la gamma dels vins extrems d’aquest celler, que no conté sulfits afegits, fet de pansa rosada.

Perejaume es mira el món i ens ajuda a mirar-lo des d’una altra posició, que no és la convencional, que és original (en tots els sentits del terme original). Això és el que entenem per creador. Ell es mira el lloc, el camp, la natura (es té prohibit el terme paisatge), amb una mirada animista, i ens transmet una ètica, una voluntat de ser i de respecte entre la humanitat i el lloc. El seu pensament és un procés de reflexió acumulatiu, que ja devia néixer amb ell i que ha anat agafant profunditat i que s’ha ramificat i complementat en cadascun dels seus projectes i obres, siguin visuals o literàries.

L’artista, l’altre dia, va construir un discurs a través de tres idees a la contra: contra la recerca compulsiva de la novetat; contra una visió exclusivament pejorativa de l’oblit; i contra la visualitat excessiva. I va parlar de Miró com a xaman, com a visionari. I ens va ensenyar a mirar els cels trabucats dels primers quadres que Miró va pintar a Mont-roig del Camp, talment dibuixos de camps llaurats. ‘Cel pagà, local i concret’, va dir.

En un moment donat, Perejaume va parlar del femer, ‘que a canvi de l’extinció dóna el consol de la fertilitat’. Al llibre ‘Paraules locals’ hi ha un final apoteòsic dedicat al femer: «Perquè els femers tant ens duen a parlar dels lligams d’allò gran amb allò petit com de l’equivalència d’allò valuós amb allò que no ho sembla. Que per això, en plena escatologia barroca, compareix la consciència de camp on assumptes obscens i grollers femen assumptes elevats i cultes, i per això els retaules es manifesten com una festa major dels fems i el cel com un cel caganer de retaules. I va apareixent, de mica en mica, el detall fondo de destriar, en el Camp, uns ors tirant a pobres i de ponderar finalment la brutícia de l’or i la netedat dels fems. Un femer d’or pur, els quirats dels fems.» I acaba amb dues cites, una d’un pagès de Folgueroles: «Veiam què faran amb els tractors! El problema d’un tractor és que no caga». L’altra, una de les ‘Noves de darrera hora’ que J.V. Foix escriu els anys 1966-1969: «A Sallent d’Organyà, / tres automòbils gallards i voraços / es mengen el fenc». El Camp (tanca Perejaume).

Doncs aquesta idea de fems i femers com a origen, substrat, com a font de fertilitat, vaig recordar que és en l’origen d’un altre petit assaig que és una altra perla i llavor, escrit per l’arquitecte Josep Llinàs, dedicat a la Casa Mañach, obra de l’arquitecte Josep Maria Jujol: ‘Sospecha de estiércol’ es diu. Llinàs escriu com a justificació: «Segons l’artista Perejaume, el concepte ‘sospita de fem’ es basa en el convenciment que tota obra humana té com a finalitat última la desaparició, fins i tot aquelles obres que semblen destinades a una durada extraordinària. En aquest sentit, compara el fons de l’oblit on van a parar totes les obres amb els dipòsits agrícoles de fems que, com a magatzems indiscriminats de residus orgànics, al mateix temps constitueixen un substrat de nutrients, un origen de fertilitat que, amb el temps, farà possible noves obres.»

I així, interpel·lat Perejaume sobre aquest vincle amb Jujol, un dels creadors més estudiat, conegut i admirat per ell, va explicar-nos el relat que segueix, que és tan bonic i genial, que val la pena compartir-lo:

‘Pere Mañach era un galerista, de Picasso, i tenia una ferreteria que venia caixes fortes i va encarregar a Jujol de fer la façana i l’interior de la botiga, que es trobava al carrer Ferran. L’obra era de l’any 1911 i potser és la més espectacular de Jujol. Ell deia que la botiga havia de semblar entre unes salses de menjar i un castell de focs. I és clar, era molt potent. I hi havia aquesta cosa religiosa: en Jujol treballava molt des de la lectura dels Evangelis, com donar-li la volta al tema religiós. I perquè veieu com anava can Mañach, es veu que hi havia tres cadires i se’n conserva només una, perquè l’altra és una rèplica. L’original, la vaig exposar al MNAC, a l’exposició ‘Maniobra’. És una cadira que són dos cors. En aquella època era molt corrent la imatge del sagrat cor. Eren dos cors, un per respatller i l’altre de seient. I els ferros que surten de la cadira són com gotes de sang que van cap a terra. El cor del cul a sota goteja. Una cosa molt mòrbida. Entre «sado» i religiós. El cor on et recolzes té un forat per agafat la cadira que és el forat de la llança que va travessar Crist. De manera que tu, per alçar la cadira, has de repetir l’acció del centurió, vulgui o no.’

‘No fa pas gaire, recordo que vam anar amb en Josep Llinàs a veure l’arquebisbe de Tarragona, perquè l’església de Vistabella, obra de Jujol, cau (hi ha un tema d’humitats), i el vam anar a veure perquè posés uns diners per restaurar-la. I el bisbe, és clar, no sabia gaire de què anava tot allò. I en Llinàs li va fer tota una explicació. I jo: Escolti’m, és que vostès no s’adonen del que tenen. No hi ha cap autor del segle XX profundament catòlic i avantguardista, d’aquest nivell. Un personatge com aquest, no saben pas el que tenen: avantguardista fins a la medul·la i catòlic fins més enllà de la medul·la… Tampoc han fet res. Però em penso que en Jujol ja ho preveia això, perquè és una obra tan fràgil la seva que t’encomana complicitat. I vas allà i comences a pensar: Ai aquesta paret, es farà malbé, ai aquell cartró… I et comença a demanar empara i et passes la vida emparant. És com la víctima que genera un amor infinit i no el deixes anar. I en Llinàs és un d’aquests fanàtics, emparadors, i jo un altre.’