Cristina Sánchez Miret: “Durant la pandèmia es va instal·lar posar el dit a l’ull del veí”

Demà, 14 de març, farà cinc anys de l’anunci de confinament que va fer el president espanyol, Pedro Sánchez, arran de la pandèmia de coronavirus. Un anunci que ho va canviar tot. La societat va haver d’afrontar una situació mai viscuda. Com ens va afectar, tot plegat? Si bé sembla que ara les xifres han tornat a nivells previs a la pandèmia, hem tornat a ser els mateixos? Malgrat que el virus ja no mata, hem recuperat la normalitat? O tot plegat ha tingut conseqüències? Un fenomen com aquest ens ha canviat com a societat? Reflexionem sobre tot plegat amb Cristina Sánchez Miret, doctora en sociologia de la Universitat de Girona.

—La pandèmia ens ha canviat com a societat?
—De vegades surten als mitjans frases, com ara, que ja tornem a ser com el 2019 pel que fa a visitants a Barcelona o en gent que agafa el transport públic. Però és impossible tornar al lloc on érem. Encara que les xifres indiquen això, hem viscut una pandèmia, i ens ha marcat. Tots recordem els carrers de Barcelona completament buits. O, al cap d’uns mesos, quan encara no hi havia turistes, hi havia carrers de la ciutat amb nens jugant a pilota, una cosa poc habitual. Tot plegat ens ha quedat a la retina. Encara més, la fisonomia dels carrers de pobles i ciutats ha canviat. Molts negocis han desaparegut. També n’han aparegut de nous. Una de les coses que va passar durant la pandèmia és que la gent va començar a comprar molt més per internet. Van obligar a tancar les botigues. Això va ser una animalada, a molts països ho van fer de diferent.

—I sobre la interacció de la gent? Tinc la sensació que hi ha més desconfiança…
—Certament, es va instal·lar posar el dit a l’ull del veí. Això va ser una gran manca de responsabilitat de les autoritats, llàstima que les conseqüències no les pagaran ells, sinó nosaltres. Hi ha una cosa que no em puc treure del cap: als nens els van dir que no podien compartir ni els colors amb els seus companys o amics. Com volen que no ens afecti, això? La idea que va arrelar era que les persones érem el problema. Ho van comunicar tan malament! El problema era el virus. I sí, és veritat que els virus es manifestava per mitjà de les persones, però no érem nosaltres, el problema. Hi va haver tan poc sentit comú amb totes les mesures que es van aplicar, que tot plegat ha deixat una ferida molt profunda pel que fa a la convivència. Ja estàvem construint una societat molt individualista, ara encara més. No existeix la societat si no hi ha comunitat, si no s’estableixen de manera pacífica, ordenada i respectuosa les relacions entre els uns i els altres. A més, es va implementar aquesta idea que hi ha una única manera de fer bé les coses, un valor social que últimament va a l’alça. Només hi ha una veritat, no hi ha res que es pugui qüestionar, ni res que pugui ser d’una altra manera. I això, a sobre, moltes vegades es fa en nom de la ciència.

—Molta gent va passar dies i dies sense sortir de casa.
—Jo vaig tenir un bon confinament, seria molt injusta si digués el contrari. Però hi va haver persones que van viure-ho com si fossin a la presó. A més, amb uns companys d’habitació no gaire amables ni necessàriament saludables. El tancament no va ajudar gens, va aïllar les persones. La rebolcada ha estat molt grossa. En aquesta sortida cap en fora, en aquestes cues per veure tantes i tantes coses, hi ha un element no resolt del que va significar la pandèmia per a les nostres ments. Tots tenim la sensació que en qualsevol moment ens poden tornar a tancar. I llavors tothom viu amb ànsia per anar a tot arreu i veure-ho tot. Una mica ja ho vèiem amb aquesta generació digital que sempre ensenyen la seva vida, però la pandèmia va donar una empenta perquè encara més gent entrés en aquesta roda.

—És a dir, que les xarxes i els mòbils havien començat a canviar la nostra societat, però la pandèmia ho va accelerar?
—Sóc professora universitària, i abans de la pandèmia ja veia alumnes que entre classe i classe no parlaven amb els companys, sinó que miraven el mòbil. I això ja ho veia com un problema, perquè el sentit de comunitat és molt important. Però la pandèmia va donar una gran empenta a tot això. Estàvem tancats, i moltíssima gent es va connectar amb el mòbil. La gent va aconseguir d’evadir-se, era la manera de sortir d’aquelles quatre parets on estava aïllada. Si a això afegim el que ja hem dit abans, que a sobre el teu veí era el perillós, perquè vés a saber si no estava infectat, o no havia fet el que tocava, això encara feia que fos més fàcil aquest contacte amb la llunyania, que al capdavant tries qui segueixes, qui t’agrada, i la resta del món no la veus. En canvi, quan surts al carrer, has de conviure amb gent que fa el mateix que tu i gent que no, o gent que et cau més bé, i una altra que no tant.

—A les xarxes busquem que la gent ens reforci allò que nosaltres pensem. I, en canvi, ataquem els qui no pensen com nosaltres, no els escoltem.
—Ara és més fàcil que mai tancar-nos a les altres realitats. Però, ben mirat, això no és nou. Als anys cinquanta, als Estats Units, es va fer el People’s Choice, un estudi per a analitzar què passava a l’hora de votar. Allà són bipartidistes, i hi ha una part de la societat que sempre vota un dels dos partits, però, en canvi, n’hi ha uns quants que varien, aquests són els qui acaben decidint. L’estudi es va adonar que la gent escolta els seus, busca reforçar allò que pensa. Era un altre moment, tothom mirava la televisió, i seguia els debats on parlava tothom. Però, malgrat això, es va veure que la gent no escoltava de la mateixa manera un discurs i un altre. L’un el menystens, i l’altre et reforça la idea prèvia. De fet, en els polítics això es veu. Moltes vegades, diuen coses que fas que pensis: com poden dir això? I és perquè només es dirigeixen als seus votants, els és igual què pensin els altres. Aquesta idea del reforçament diu que som molt dèbils socialment, perquè no tenim una identitat lliure. Tenim una identitat construïda a còpia de la comparació, el nosaltres i els altres. Fixa’t, home o dona, Barça o Madrid, ets del meu poble o del poble del costat… El nosaltres i els altres és una manera d’entendre que dins la societat hi ha diferències, però tu pertanys a un grup, i aquest grup és el que reforça la teva posició. Som en un moment en què, malgrat que ens omplim la boca amb la diversitat, no es considera un guany, ni és un objectiu. Tornem a tenir aquesta idea d’una única veritat, la resta és ideologia. Amb això tornem molt enrere. Tornem a aquell moment en què Déu explicava com eren totes les coses. Hi ha una manera de fer, actuar i ser. Ara mateix té molts adeptes, aquesta manera d’atendre el món.

—Aquesta frustració i desconfiança l’aprofita l’extrema dreta?
—I tant, però fixa’t: tots els partits tenen aquests elements. El populisme és la base del dia a dia de la política, de l’arenga política. És igual de quin partit siguin. Em poso les mans al cap amb allò que va dir Belarra sobre el traspàs de les competències d’immigració a Catalunya. S’ha instal·lat aquest populisme que aprofita l’avinentesa, aprofita per on va l’aire i omple de blanc o negre totes les situacions. Això els permet de recollir un llençol a cada bugada. Això fa un servei trist a tots plegats, i més si ho fa l’esquerra.

—Es juga sempre al mi o contra mi?
—Sí. La democràcia en el fons és la idea de la convivència entre la diversitat. És entendre que hem de poder relacionar-nos pacíficament i respectar maneres diferents de viure i d’actuar. No vol dir que no hi hagi límits. N’hi ha, són els drets fonamentals, però la base que tenim ara és tot el contrari, és un pensament molt rígid, gens flexible. A la pandèmia era impossible qüestionar les mesures i les vacunes, clamava al cel. És clar, les rodes de premsa amb els militars allà posats, allò era molt fort. Saps la petja que deixa, això? I mira que era un govern suposadament d’esquerres. Però es va aconseguir tornar a donar un paper preponderant als militars. Ja em diràs què diantre fan els militars lluitant contra el coronavirus.

—Jugaven també amb la por, no?
—És la cosa més fàcil per a dominar i controlar. Ens van tancar i no va haver-hi cap mena de protesta. Va haver-hi un confinament molt fort, perquè tothom s’acollonia. Ens van dir que ens moriríem. I jo ho entenc, en situacions com aquestes, suposo que prou feina deus tenir a trobar un petit equilibri entre la raó i manegar una situació desconeguda. No és fàcil, però es podia fer d’unes altres maneres, com s’ha vist. No tot el món ho va fer igual. Però és que aquí va ser especialment obtús. Va ser una cosa molt, molt fora de tot allò que hauria de ser una societat democràtica. De vegades, em feien més por les mesures que es prenien que no pas la situació, perquè era tot just al revés de com havia de ser i, a sobre, veia els militars allà. Qui prenia les decisions? Això no ho hem sabut. Era com si fóssim en un règim absolutista. No hi va haver transparència.

—En tot això, el govern català no va actuar d’una manera diferent? Recordo compareixences d’Argimon molt divulgatives.
—Sí, aquí es necessiten uns altres principis. Aquí no estem ancorats en la tradició ni en la cosa antiga. És una societat que sempre ha estat basada en el progrés. Per tant, el govern va actuar diferent. Argimon va guanyar molt de pes. Era un metge reputat. No tenia res a veure amb les compareixences amb els militars. Ara, som a l’estat espanyol, i com a resultat el que deien aquí no servia de res. No manaven. Servia perquè la gent se sentís una mica més informada, però les mesures no es van prendre des d’aquí.

—I ha afectat d’una manera diferent cada generació?
—Va afectar tothom, però deixa una empremta diferent segons el cicle de vida que en què et trobis, o el moment vital. Independentment que cadascú tenim el nostre caràcter i les circumstàncies de vida que fa que ens afecti d’una manera o una altra. Sobretot, em preocupaven molt les criatures. Em preocupava una declaració d’un nen que vaig sentir a la televisió. Deia que no es podia acostar als avis perquè els podia matar. Saps com marca, això?

—Molta gent vam sentir aquesta culpa. De fet, conec casos en què es van contagiar néts i avis, i els néts s’han sentit responsables de la mort dels avis…
—És tan salvatge, el que va passar. És clar que portem el virus, i tantes altres coses, però nosaltres vivim de la convivència. No som res sense això. La majoria d’aquests avis van morir tots sols. El que va passar a les residències, això encara s’ha d’investigar, i no sé fins a quin punt acabarem sabent la veritat, però va ser una barbaritat absoluta. Amb tot el respecte pel sistema mèdic, no pots dir que una malaltia és prioritària respecte d’una altra, per molt que hi hagués una pandèmia. Molta gent es va quedar sense atenció. Per què el coronavirus passava per davant la gent que tenia càncer? A molta gent no l’hi van detectar a temps. Com justifiques aquesta presa de decisions? Hauria calgut molta explicació i raonament, però no es va fer. Jo no defenso que no s’hagués de fer un tria. Em pregunto qui va prendre les decisions i amb quina justificació. Per què està bé morir de càncer mentre hi ha una pandèmia? Qui és el responsable d’haver decidit tot això. Jo ho vull saber. Si no ens expliquen aquestes coses, no n’aprenem per a la pròxima pandèmia, perquè tots els científics estan d’acord que arribarà una altra pandèmia. La pregunta és quan. El que hem viscut amb el coronavirus i els errors que s’han comès haurien de servir per al futur. Però sembla que no hem après res. No tinc la sensació que hàgim fet res perquè no ens agafi amb el peu canviat. No es tracta de buscar culpables, sinó d’explicar què va passar, per aprendre per a les pròximes vegades. Hauríem de reflexionar sobre què es va fer, i què està bé i què està malament. Han quedat massa preguntes per respondre. Hi ha gent que se n’ha anat a l’altre extrem i ho nega tot. Però és que, si no hi ha solvència en l’explicació, sempre hi ha qui vol veure-hi conspiracions. Això s’alimenta si tu no ets prou transparent i clar. Si arriba una altra pandèmia, jo necessito només tenir la por de la pandèmia, i no dels dirigents per veure com la gestionaran. L’única manera de no tenir aquesta por és que expliquin les coses i que es facin de manera transparent.

—Entenc que creieu que cal analitzar més bé què va passar?
—Necessitem l’anàlisi de què ha passat. És una cosa prou important perquè ara tinguéssim un munt de dades mèdiques i psicològiques. Hauríem de poder analitzar coses, com ara, per què van deixar anar a passejar el gos –i mira que jo en tinc–, i no van deixar sortir les criatures. Això va ser una barbaritat absoluta. No perquè els gossos no necessitin sortir, sinó perquè tots ho necessitem. Tots plegats hem fet un tastet de què se sent quan ets a la presó. Va ser molt curiós, el missatge era que els nens i els joves mataven els vells. I els avis els havien de tenir aïllats perquè no es morissin. Però van acabar morint igualment, i tots sols i aïllats. No hauríem de reflexionar sobre això? La vida social és compartir. Per això crec que va faltar molt la mirada complexa que ha de tenir qualsevol fet social, i més, d’aquesta envergadura.

—Hi havia aquell missatge: “D’aquesta pandèmia en sortirem millors.”
—Tu ho has notat, això? Realment no sé què hi ha millor. Bé, una cosa que tenim millor és que s’ha posat èmfasi en la salut emocional de les persones. Però primer ens l’han haguda d’espatllar molt. Ara que han passat cinc anys, som conscients d’algunes coses, però encara hi ha moltes coses per descobrir. Sobretot, amb les generacions més petites, que la pandèmia els ha deixat una empremta molt important. A més, no fem res per parlar-ne amb ells, per sanar-ho. Ara amb la gota freda de València s’ha parlat de la necessitat d’ajuda psicològica. Amb la pandèmia van decidir que s’havia acabat i que ja no n’havíem de parlar més, com si no hagués passat res. Entre més coses, perquè no va ser tan gros com es va dir en un inici.

—Home, va morir molta gent!
—Sí, i tant. Va haver-hi famílies molt tocades. Però ens pensàvem que ens moriríem tots. I la realitat és que molta gent va sortir de la pandèmia pensant que tenia sort perquè no li havia passat res. No són conscients que, malgrat que no haver tingut la mort a prop, tot ha estat molt gros, tot té un efecte. Per exemple, hi ha gent que no va deixar que ningú toqués el seu nadó. Als nens els van prohibir d’acostar-se a altres nens quan jugaven al parc. Tot plegat té uns efectes. I, com deia abans, em preocupa més que no treballem res de tot això. No podem fer veure que no va passar. No sé fins a quin punt no vivim un cert estrès posttraumàtic. Ja et dic, jo vaig tenir un bon confinament. Al meu home li van tancar la botiga, i vaig patir pel que significava això. Però on visc tinc un jardí, podia anar a passejar el gos, i per tant entenc que no em fa afectar tant. Així i tot, estava nerviosa igualment, tots teníem tensió.

—I por…
—I tant. Recordo que quan sorties a comprar a la botiga i al carrer es respirava una agressivitat i mala bava. Reconec que a mi això m’espantava més que no el virus.

—Vam deixar de ser racionals. Vam fer cada ximpleria… Netejar tot el que entrava a casa amb lleixiu…
—Això és el que fa la por. La por és una de les eines de control més importants que té qualsevol administració pública. L’estat va utilitzar la por, és claríssim. La va utilitzar per fer-nos creure, perquè no hi hagués cap revolta. On s’és vist que l’estat no et deixi tirar endavant amb la teva activitat econòmica i et cobri els impostos igualment? I no hi va haver cap revolta, eh? Va ser un robatori a mà armada. No pot ser que la gent de les residències de la tercera edat no pogués anar a l’hospital. On s’és vist això? Qui ho va decidir? Entenc que havien de triar, però com es va fer? Qui ho va decidir? Per què una persona gran tenia menys dret de viure que una de jove? Sé que la gent es posarà les mans al cap i dirà que fa més pena que mori una criatura que no pas una persona gran, que tenen més vida davant. Però qui t’assegura això?

—Les estatístiques.
—Sí, però ho tenim comprovat en cada cas? Jo entenc que si era la teva àvia, tu volies que la salvessin. Perquè ningú m’assegura que la meva àvia viurà menys anys. I si és millor persona? El coronavirus ha fet que donéssim menys importància a la gent gran. És un món de joves. Cada vegada s’ha instaurat més aquesta idea que la gent gran és prescindible, que són una rèmora. Però la realitat és que cada vegada hi ha més famílies que poden arribar a final de mes gràcies a la pensió de la gent gran. Per tant, no són una càrrega, sinó una ajuda, segons com.

—L’altre dia pensava que durant la pandèmia vam conèixer una altra realitat de les nostres ciutats i entorns. Vam afluixar el ritme. Podíem passejar per la Rambla de Barcelona. On ha quedat, això? Tot plegat ens ha creat una frustració?
—Hem tornat a l’esquizofrènia, perquè és imprescindible, el món va molt de pressa. Sembla que ens atropelli. Que tot sigui inabastable. Però, com dius, ara som més conscients de tot això, i ens pesa més. Vam passar una època en què tot era diferent en aquest sentit. Un dels aspectes que ens ha quedat és el teletreball. Jo formo part del Consell Assessor per la Reforma Horària, i una de les coses que proposàvem per a flexibilitzar horaris i compaginar millor la vida i la feina era el teletreball. I no s’aplicava. Ara sí. La gent ho reclama perquè necessita tornar a ser a casa. Una de les coses que més clarament vam veure és el temps i l’energia que gastem en desplaçar-nos. I més, si depens de la RENFE.