30.04.2026 - 21:40
El transcurs del Correllengua Agermanat ha requerit feina i sacrifici per a aconseguir els èxits que hem vist aquests darrers dies a les xarxes socials i en alguns –pocs– mitjans. Enmig de la digestió del procés independentista i la pèrdua constant de poder catalanista, aquesta iniciativa històrica ens deixa unes lliçons clares.
El Correllengua ens ha recordat allò que no teníem clar d’ençà de les tardors del 2017 i el 2019: el poder és la gent. La societat civil no és pas una figura abstracta. La població és capaç si es mobilitza, reclama i exigeix. També s’ha constatat que el jovent no ens rendim, tenim ganes de transformar. Aquest relleu generacional és imprescindible per a fer renovar forces i ànims. Tot i que, a Catalunya, sembla que ocupar espai de poder estigui privat al talent que puja amb ganes de remoure les coses, nosaltres reclamem aquests espais per tenir poder de decisió per la llengua i el país.
Aquest poder mobilitzador no es pot quedar aquí. A parer meu, tenim l’obligació de no confondre discursos, proclames o gestos amb compromisos polítics i voluntat transformadora. Començant amb la denúncia que un Departament de Política Lingüística, una Casa de la Creació Digital en català o un suport institucional al Correllengua no signifiquen una voluntat real per la llengua. Si no ho diuen els partits que ens van portar al carrer el 2017, ho hem de dir nosaltres: no hi ha cap mena de preocupació per la llengua a bona part de les principals institucions del país.
La falta de compromís o la por al moviment no és sols a les institucions, sinó també als mitjans. Fa uns dies, milers de persones van recórrer la ciutat de Barcelona i, dies després, a València, però la repercussió en els mitjans semblà totalment desinteressada. Potser molesta que la qüestió de la llengua sigui potencialment emancipadora, o la unió de les nacions dels Països Catalans, però, no haguéssiu pogut dissimular pel català?
Els qui hem format part dels grups que treien fum a cada imprevist, notícia o acte, ho sabem més que ningú: sense la implicació popular, la flama no hauria fet més d’un tram. Els milers i milers de corredors, entitats i organitzacions són l’esperança. Enmig d’una actualitat desoladora, aquests entorns són el refugi per a proclamar que la llengua pot ser oberta, plural i acollidora. I, si us plau, demano reflexionar als companys que vulguin fer bandera de la llengua i el país però tinguin por de fer-la requisit, d’exigir-la o no la trobin prou atractiva. Perquè aquesta mateixa feina ja la fan les institucions actuals, no cal mobilitzar-se.
Hem de tenir clar que el Correllengua Agermanat vol deixar una llavor, perquè l’objectiu d’això no és quedar-nos amb l’emoció que representa veure els corredors portant la flama a tot arreu dels Països Catalans. L’objectiu és demostrar que la llengua ens uneix, que som una nació de nacions i que això faci ressorgir-nos per exigir-ho a les institucions. Urgeix oferir una emancipació llarga i ampla pels nostres territoris catalans. Incomodar l’estat per reclamar tot el que calgui, sense por ni prejudicis, recuperar poder i agermanar-nos amb la llengua.
