Aquest cap de setmana el Consell per la República ha fet uns passos que havia d’haver fet ja fa molts mesos. Val més que arriben tard que mai. El més cridaner ha estat la publicació de l’aplicació que serveix per a acreditar la identitat digital i per a participar en el seu projecte de democràcia electrònica directa. El consell també ha anunciat la primera reunió de l’assemblea parlamentària, que es farà al setembre, i la convocatòria de les primeres eleccions a la institució. Amb retard i després de massa desil·lusions, finalment, l’estratègia de desplegar institucions republicanes al marge del marc legal espanyol comença a prendre cos.

A hores d’ara ja no és qüestió de convèncer ningú i encara menys ningú que no es vulga deixar convèncer. Però les coses van endreçant-se i es veu clar que el camí és sumar, i guanyar, tres batalles. Una és la batalla jurídica als tribunals europeus, necessària per a desmuntar la farsa del judici i de les conseqüències que tinga, deslegitimant Espanya. Aquesta va per molt bon camí. La segona és la batalla política, per a conservar i si pot ser fer créixer la majoria independentista al Parlament de Catalunya, legitimant Catalunya. És més dubtosa, però no sembla que perille. I la tercera és fer créixer l’autoorganització del país al marge de les institucions espanyoles en tots els terrenys i configurar, doncs, a la pràctica un model de democràcia més ric i avançat que el que tenim ara. Totes tres són indispensables i han d’anar juntes per arribar en bones condicions al segon envit per la república. I és en aquest context i contra aquest horitzó que cal entendre l’aparició de l’aplicació, precisament ara.

En una entrevista que Cayetana Álvarez de Toledo (sí, ella) va fer a Juan Luis Cebrián (sí, ell) el febrer del 2017, el capo d’El País explicava amb claredat quina estratègia se seguiria: tothom a la presó i tot escapçat. I ho justificava dient que així els catalans deixarien de cercar la independència perquè hauríem de concentrar-nos a mirar de recuperar l’autonomia i la llibertat dels presoners.

Tres anys després han liquidat l’autonomia però la causa independentista no ha desaparegut, de cap manera, ans al contrari. I ha passat una cosa que no van preveure: Espanya està destrossada. Quan Rubalcaba va dir que farien tant com calgués per impedir la independència, al cost que fos, em sembla que no eren conscients que aquest cost seria molt car també per a ells.

Per això, tres anys després, passen tantes coses que no eren en el seu guió prepotent. L’independentisme català té un pes polític determinant a Madrid. La repressió no la poden frenar de cap manera perquè el país no s’ha donat per vençut en cap moment. S’acosten eleccions autonòmiques i és factible que les guanye en conjunt l’independentisme i, fins i tot, en concret, el més anatematitzat i més partidari de la confrontació. La capacitat de mobilització del carrer no és discutible. Les victòries jurídiques de l’exili són extraordinàries i les dificultats dels tribunals espanyols en el moment que ixen a fora, monumentals. I ara es recupera la primera estratègia, i crec que la més encertada, amb aquest impuls al Consell per la República.

És cert que hi ha gent que ja no troba ni trobarà mai res suficient. I que el partidisme és un mal difícil de guarir, que ha arribat tan lluny que anirà causant maldecaps constants. Però cal recordar que el Consell per la República és l’únic organisme en què la unitat és pràcticament completa (no hi ha la CUP, però hi ha Poble Lliure i, incomprensiblement, no hi ha Òmnium però tota la resta, sí). I que hi ha dos elements del projecte que tenen una gran importància. El primer és que, malgrat el fracàs, fins ara, pel que fa a inscripcions, ha demostrat, en l’acte de Perpinyà i abans en el d’Estrasburg, una gran capacitat de convocatòria. I el segon, visible de manera clara en aquesta app i en la convocatòria del cap de setmana, és que el consell prefigura com serà el país del futur i ho fa trencant motlles. La democràcia electrònica directa que ens proposen com a mètode d’ençà del primer minut entén i assumeix el factor revolucionari, radicalment democratitzador, del procés d’independència. Un factor molt engrescador, empeltat de la primera etapa esclatant de l’independentisme, que ja hem comprovat que no es pot posar damunt la taula a partir de la gestió tutelada del govern autonòmic i que és imprescindible per a donar credibilitat al procés.

PS. Permeteu-me que us recomane molt dues entrevistes importants que hem publicat aquests darrers dies. L’una, d’ahir, amb Germinal Tomàs, un dels detinguts en l’operació contra el CDR. Fa aborronar, però mireu-la de l’òptica de Juan Luis Cebrián i veureu quin efecte fa. L’altra és el vídeo i la transcripció del debat que férem dijous amb la consellera i eurodiputada Clara Ponsatí: us demane que n’observeu la gestualitat, la sinceritat, quan diu això: ‘Home, la posició d’exiliats és dura, però facilita la nostra feina política. Sabem que només tornarem a casa amb la República Catalana. Un incentiu bestial. Ningú no el té com nosaltres.’ S’entén tot.