El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

L’eurodiputada Clara Ponsatí ha estat la convidada del ‘Debat en confinament’ d’aquesta setmana. Uns debats que, fora de les vacances d’estiu, continuaran cada dijous a VilaWeb, amb confinament o sense. Aquesta vegada Ponsatí ha respost de Bèlgica estant a les preguntes moderades per Vicent Partal des de Bétera, pocs minuts després de confirmar-se la creació del nou partit de Puigdemont.

Pere Sans: Us vau enfrontar amb la policia al Departament d’Educació. I vau rebre una agressió directa. Vau ser l’únic membre del govern en una situació com aquesta. Què en recordeu? Què significa per a una persona com vós el Primer d’Octubre, més enllà de la política?
—Jo era al Departament d’Ensenyament el Primer d’Octubre i per tant en la mesura que era la consellera vaig sortir a rebre la policia, si es pot dir així. Vaig intentar parlar amb ells, però em van apartar i em van fer caure a terra. Van apallissar gent. No ho recordo com una contribució especial. Era la meva responsabilitat, ser-hi, i intentar raonar. Però no es van mostrar disposats a raonar. Distingir la meva memòria personal de la política, em sembla que no es pot fet. Jo no ho puc fer. El meu compromís polític és personal. Quan hi penso, en què vam fer aquell dia, en tinc un record molt bo. Gairebé d’alegria. Ens vam reafirmar com a poble i tots el que hi vam participar ho recordarem com un dia d’afirmació nacional. Esperem de tenir-ne de similars, i millors. És el dia de la nostra autodeterminació i així ho recordo.

Núria Falgueras. Ens podeu explicar el sentit de l’expressió ‘anar de farol’. Us en retracteu?
—Vaig dir-la en un context informal, i no era conscient de l’impacte mediàtic que va tenir. Però no me’n penedeixo. L’efecte que va tenir és sintetitzar de manera molt gràfica, potser no prou positiva, però sí simple i sintètica, la idea que probablement al Primer d’Octubre el principal objectiu amb què pensaven els líders de l’independentisme era a fer un acte que permetés una negociació amb l’estat. Doncs es va demostrar que l’acte va ser molt poderós, però que per negociar, si no anàvem més endavant, no hi havia opcions. És aquest el sentit que hi volia donar. Crec que és una bona descripció. Ens pensàvem que seria suficient, i no ho va ser. Crec que molts estem d’acord que si haguéssim anat més enllà i executat, o intentat executar, el mandat dels catalans, doncs potser aleshores sí que hauríem fet una negociació de veritat. Una negociació entre iguals: la negociació de la nostra independència. Vam arribar on vam arribar.

Llorenç Martí: què vau sentir en el moment que havíeu de marxar a l’exili? Només això no justificaria que no volguéssiu res més del govern, perquè vau entrar-hi quan ja tot s’havia decidit? No us vau sentir enganyada?
—Jo vaig decidir d’anar-me’n a l’exili pel meu compte i quan ja era de camí em va arribar la informació que no era l’única. La decisió de desànim i d’insatisfacció hi era. L’exili va ser una decisió personal que havia compartit amb els meus companys i en el moment que vaig agafar el cotxe no era conscient que la decisió era compartida amb altres. Tot això que descrivia la pregunta m’ha passat pel cap moltes vegades, sí. El primer cap de setmana que hi va haver reunió de govern a Perpinyà, hi vaig anar i vaig expressar la meva decepció pel que havíem fet. Pel que no havíem fet. Vam arribar tan lluny com vam arribar. A mi sempre m’ha semblat que vam fer curt. Sempre he tingut aquesta sensació de decepció i que, al cap i a la fi, quan vaig entrar al govern tot era molt condicionat. I que tenia el pes que tenia en allò que es va fer al final. Però en tot cas els meus companys han tingut el meu respecte, i a l’exili treballem plegats.

Joan Llorach: Citeu el llibre d’Artur Mas i Oriol March, on es diu que Oriol Junqueras volia eleccions i no declarar la independència. Volia una confirmació sobre això. Saber si és cert. I també si vau ser la primera persona que vau dir que s’havia de fer la independència, però us vau quedar sola el dia 3 d’octubre o el 10?
—Sobre la posició de vice-president Junqueras, la meva informació era confosa. No ho sé, què volia. Vaig veure que companys del seu partit eren molt favorables a les eleccions. Ell, en canvi, no ho va dir. Ni s’hi va manifestar en contra. Ell té una forma de comunicació que la coneixem. I quan no vol que se sàpiga què pensa, no se sap. Què pensava ell, jo no ho sé. Sobre si jo vaig expressar-me a favor del mandat del Primer d’Octubre, això és cert. I que en aquesta situació en vaig quedar sola, també és cert.

Vicent Partal: Què en sabeu d’aquest nou partit que comença el 25 de juliol? I com s’entén que vós no en signeu el manifest?
—En sé pràcticament igual que la gent que ens escolta. Una mica més. Jo no hi participo perquè em sembla que és un projecte molt obert. I amb tan poca informació, és normal que no hi participi. No m’agrada prendre decisions en deu minuts. I no ho faig. No em sento especialment necessitada de tenir partit. Faig una feina amb condicions al parlament europeu. Sóc membre del consell de govern del Consell per la República. No tinc projecte electoral a mesos o anys vista. L’enquadrament en un partit no és cap necessitat, per a mi. La política catalana necessita reestructurar-se, em sembla una evidència. Em sembla natural que es produeixi. I espero que sigui una iniciativa que ajudi a avançar. Desitjo molt èxit a aquesta iniciativa, i que obri espai polític als catalans. I que respongui a lògiques no electoralistes, que ajudi a dur endavant la concatenació de la república que no vam fer.

Joan Pujolar: S’hauria de fer política sense partits? Pilar Guitard: No seria millor una empresa en lloc d’un partit?  Victoria Rera: Heu pensat de formar part d’un partit?
—Jo sé que es pot equivocar, però que no ens enganyarà a consciència.
Ara quasi que em sap greu. Sembla que hagi fet un discurs antipartits. I no. Crec que els partits són una eina imprescindible per a la vida política democràtica. Tenir una vida democràtica sense organitzacions polítiques, que en diem partits, em sembla que no funcionaria. Una altra cosa és la trajectòria dels partits dins el sistema polític català i espanyol. Les llistes tancades. El sistema de llistes tancades ens porta a patologies greus en el nostre sistema polític. I reconstruir un entramat de col·lectius electorals en aquest sistema de llistes tancades és molt complicat. Fa més d’un any vaig donar un suport, ingenu, a Primàries. Em semblava, i encara ho penso, que la manera com es trien els candidats a les eleccions dins els partits és un sistema molt defectuós. S’acaba no seleccionant ni el talent ni la gosadia. Això és una generalització, perquè a tot arreu hi ha talent, també als partits. Però en general la tendència és que els membres dels partits han de tenir un comportament massa poc atrevit, si volen assegurar-se un lloc a les llistes. Més enllà d’això, crec que la política que tenim ara es troba atrapada entre la mobilització popular i les institucions, i aquí els partits tenen un pes molt important. Serà important que s’organitzin, es renovin i es vivifiquin. Per tant, saludo aquesta iniciativa que surt avui.

Jaume Gras: Què va passar amb Primàries?
—Mentre hi hagi llistes tancades, mala peça al teler. I són aquí per quedar-se. Com es fa per canviar-ho? Com a mínim, que els partits elegeixin el candidat de manera oberta. Per això és molt complicat. Implícitament, els partits tenen una oligarquia, i no és negatiu, són els que manen. Pot ser més o menys assembleària, l’estructura, però al final hi ha un equip que té un poder per a triar. Esperem que les coses puguin millorar un mica. Ara, ens trobem que el número 2 pot ser no atractiu, perquè l’1 sí que ho és. O no sabem els mèrits del candidat número 27. No hi ha rendiments de mèrits. Jo, per exemple, a Europa anava de 3, i part del mèrit de sortir és del número 1, Puigdemont. Quin mecanisme hi ha perquè jo reti comptes? Doncs no n’hi ha. El sistema en si no demana als candidats que retin comptes. I això és seriosament problemàtic.

Marta Serinyà: Com us podeu sentir còmoda amb un personatge de dretes com Puigdemont?
—La Marta no sé com ho fa per col·locar-me a la dreta, o a l’esquerra, de Puigdemont. Aquesta seria la meva resposta.

Codina: El triangle Comín, Ponsatí, i Puigdemont sou el meu últim baluard. Des de l’exterior, es poden moure coses?
—Es pot ajudar. Però certament, la independència s’ha de fer des del terreny. No la farem a Brussel·les. Agraeixo les mostres de confiança i afecte. Val més  saber que  la gent confia en nosaltres, però fem el que podem. Som l’últim baluard? Home, la posició d’exiliats és dura, però facilita la nostra feina política. Sabem que només tornarem a casa amb la República Catalana. Un incentiu bestial. Ningú no el té com nosaltres.

Exili, ha estat el gran error d’Espanya?
—Sí. Però no ho diguem a ningú. Si ens haguessin ignorat, potser faria un tweet de tant en tant. Tindríem molt menys marge d’acció política. Però per sort no ho poden evitar. La nostra feina al Parlament Europeu és valuosa per això. Cada dia que passa veig com els irrita gairebé personalment, quan ens veuen al Parlament Europeu. No ho poden evitar. És una font d’alegria.

Ramon Pera: Què senten els eurodiputats del PP quan us veuen? Quina lliçó n’hem d’extreure d’Estrasburg? Aquell dia no us van deixar entrar, amb intent de segrest inclòs com explica Boye al seu llibre, però al final els darrers a riure hem estat nosaltres: sou eurodiputats.
—La lliçó l’haurien de rebre els qui ens persegueixen. Efectivament, les causes als tribunals europeus són causes que difícilment es resoldran a favor de la persecució espanyolista. En aquest sentit van aprenent, o rebent, les respostes de la justícia europea, que és una justícia democràtica i respectuosa amb els drets humans. Drets que han estat perseguint, com deia la frase de Rubalcaba: ‘Pagarem el cost que n’hàgim de pagar.’ És a dir, rebentarem les costures de l’estat de drets per a perseguir-los. Dins Espanya ho fan, i ho continuaran fent. Però, tot i les debilitats i febleses dins estaments europeus, de moment les corts europees sembla que són prou solides. I que actuen amb criteris jurídics. Ara, són lentes. Estratègies que requereixen paciència política. I a vegades em costa, la paciència política. La vaig educant. Per una cosa important: això no ens portarà la República. Això posa Espanya en evidència. Però la República s’ha de fer als carrers de Barcelona i les autopistes del Maresme.

Una darrera pregunta sobre Europa. Ramon Llopis demana si vós, el conseller Comín i el president Puigdemont sou conscients de la lliçó potent que és per un país que només sap barallar-se.
—No em costa gens d’entendre’m amb el conseller Comín i el president Puigdemont. També hi ha moments que tenim petites discussions sobre les votacions. La nostra defensa conjunta de la causa catalana flueix de manera absolutament natural. Som diferents en personalitat, políticament ens posem d’acord amb tranquil·litat en la majoria de coses concretes. A més això reflecteix bastant la posició normal de l’independentisme català. Hi ha molta diversitat, però també grans consensos molt sòlids respecte dels drets fonamentals, la llibertat individual, ser oberts en els hàbits i els costums, molt fonamentalment amb l’educació i la sanitat públiques… estem d’acord en moltes coses. La política democràtica dels països avançats es basa molt en aquests consensos. Hi ha moltes picabaralles, però moltes són bastant artificials perquè els partits polítics necessiten distingir-se. Passar de l’una cosa a l’altra sense generar trencaments emocionals crec que és la política que hauríem de saber fer. És evident que això a vegades costa i el partidisme que criticava fa una estona va per aquí. Coses en què en realitat estem més d’acord que no sembla, però que per l’afany de distingir-nos i oferir el nostre producte com a diferent – perquè si no hem de dir en què estem d’acord– ens trobem a vegades amb polèmiques que arriben a ser molt crues, molt tristes i feridores. Però en realitat el nivell de discussió política tampoc no hi és.

Anem al tall. Daniel Ferrer, Anna Casacuberta, diversos subscriptors pregunten com es fa la República. Anna Casacuberta demana què ha de fer la gent per forçar la DUI. Daniel Ferrer vol saber quina proposta factible hi ha per fer la DUI. Quin és el camí?
—Jo no tinc la pedra filosofal, però em sembla que són dos camins que han d’avançar paral·lels. Un és el reforçament institucional i electoral de l’independentisme, i al mateix temps la mobilització. Són dues cares de la mateixa moneda i no podem dir a les organitzacions cíviques i als moviments de base que s’estiguin quiets i no es moguin i que quan tinguem una majoria sòlida al parlament les institucions ja ho faran, perquè si hem d’esperar que ho facin així no ho faran, és molt difícil que passi. Però és evident que necessitem unes institucions disposades a fer el trencament amb el regne d’Espanya. Si aquestes són les institucions autonòmiques potser sí, fins a quin punt aquestes institucions autonòmiques disposades a fer un trencament es mantindran com a institucions autonòmiques és una pregunta que s’ha de tenir en compte. Espanya ho tolerarà? No, això ja ho sabem. Sigui quina sigui la majoria que pugui haver-hi al parlament i la força institucional. Espanya no ho tolerarà i per tant hi haurà un moment de trencament. Necessitem que la mobilització i la desobediència civil acompanyin, reforcin i estimulin els polítics, i d’altra banda hi ha un marge d’incertesa, fins a quin punt quan diuen que estan disposats a pagar el cost que calgui, encara no l’han pagat tot. Pot ser que ens trobem que les institucions autonòmiques estiguin totalment inutilitzades o tancades i que calguin nous mecanismes d’institucionalització i lideratge polític. El detall és molt difícil de dir, no m’atreveixo a parlar de dates ni de camins exactes.

Un parell de preguntes més que potser us hi ajudaran. Sobre l’acte de Perpinyà, Ferran Garcia comenta que el vostre discurs va ser el més clar i el que es va entendre més. Demana si cal parlar clarament a la gent de la confrontació, del risc que representa i de la necessitat que hi hagi una confrontació.
—Sí. Les lliçons de la tardor del 2017 són molt útils per a tothom, i allò que ha vingut després. Hem d’entendre que Espanya no seu a negociar. Poden fer comèdia, però no seuen a negociar. No seuen a negociar amb una oferta que tingui a veure amb la nostra condició nacional i el nostre dret d’autodeterminació. En la mesura que no renunciem als nostres drets nacionals, no es pot no entrar en conflicte. El nostre moviment és pacífic i democràtic, però la resposta de l’estat espanyol no ho és. Aquestes variables crec que no canviaran. Això vol dir que si realment no renunciem a fer efectiva la República Catalana, ens trobarem amb moments en què s’haurà de pagar un cost molt alt i amb moments en què la situació serà d’alt risc. I això pot portar a la victòria o a la derrota. No hi ha res garantit. Crec que les propostes electorals han de ser sinceres amb això. Si s’escau que la majoria dels catalans pensen que els agradaria la independència però no estan disposats a pagar-ne el preu, en termes econòmics, benestar immediat… això té un cost difícil de mesurar, però és evident que en té. De moment ha estat exili, persecució política, paralització del país… en paguem un preu molt alt. Però vaja, si els catalans no volen pagar el preu, ho diran donant peu a uns o altres a les eleccions. Hem de saber-ho escoltar. A mi em sembla que la independència és imprescindible si volem sobreviure, i quan és una qüestió de supervivència el preu que s’està disposat a pagar és molt alt. Però ja entenc que altres persones, altres ciutadans perfectament responsables, poden pensar que no. És una cosa que hem de veure, però no podem oferir solucions màgiques. Si creiem en la independència, hem de ser sincers, hem de dir que no és gratis i que quan siguem molts també serà difícil. És evident que podem ser més, que som molts, i que afirmar que no som prou gent és l’única manera de ser-ne menys. En tot cas, no podem dir que la independència la farem quan siguem més i aleshores serà inevitable. Home, no. Inevitable no ho és. Costarà.

Hi ha moltes contradiccions en aquest camí que assenyalen els subscriptors. Per exemple, Isabel Linares diu que hi ha un comportament agressiu dels Mossos contra els manifestants independentistes. El fet que la Generalitat actual presenti càrrecs contra gent que es manifesta a favor de la independència o a favor dels presos i dels exiliats. Aquesta contradicció com es resol? En concret, demana també si això ho comenteu amb el president Puigdemont i els membres actuals del govern.
—Em sembla que tenim moltes evidències que dins l’administració autonòmica hi ha una tensió molt evident. Hi ha por, hi ha xantatge i grups de pressió. Això dels Mossos… em sembla que no cal ser gaire expert per a veure que la persecució política ha tingut efecte. Hi ha gent en llocs de responsabilitat que no vol tenir complicacions i que vol continuar ocupant aquests llocs de responsabilitat al mateix temps. El que veiem és el resultat d’aquesta tensió. El que hem vist en el cos dels Mossos d’Esquadra és absolutament criticable. No és cap secret que a mi no m’agrada i quan tinc l’ocasió d’explicar-ho ho faig. Entenc per què passa, però crec que no està bé i que si els responsables polítics que ho veuen no ho comparteixen, si no ho poden resoldre han de plegar i si ho poden resoldre ho han de fer. No vull anar més enllà, he estat prou clara. Sobre si em comunico amb el govern autonòmic, no. Hi he tingut algun contacte personal ocasional, però no estic entorn de les persones que assessoren el govern. Amb el president Puigdemont i el conseller Comín sí que hi parlo i potser ells hi tenen més contacte.

Vicent Garrido demana què penseu sobre l’actitud submisa del govern actual. Si només demana, demana i demana, i en canvi hauria de fer, fer i fer.
—El govern actual va sorgir de la convicció que era millor entrar de manera submisa que tornar a fer eleccions. Aquest és el pecat original d’aquest govern. Per tant, el comportament que veiem és aquest. És un govern en el qual hi ha dos partits que estan d’acord en totes les coses fonamentals però que es barallen com gat i gos. Si ens poséssim a mirar coses concretes, les diferències s’anul·larien. Però cadascú té el seu territori. Hi tinc molt poques esperances, però ja hi haurà eleccions. No m’agrada el comportament submís. Depèn del conseller, hi ha moments… El president Torra ha tingut moments de més encert i de menys. En la situació de la pandèmia tampoc no podem fer gaire crítica, era una situació extremadament complicada en què clarament les eines eren molt limitades. Em costa de valorar més enllà d’això.

Dolors Soler diu que el 2017 vau dir que si la decisió era anar a les eleccions, podia passar qualsevol cosa menys la independència. El resultat ha estat desorientació, desavinences… La pregunta és si creieu que és possible encara una majoria important i sòlida de l’independentisme que ens faci avançar cap a la República?
—Possible sí, sens dubte. Ara, fins a quin punt les propostes polítiques seran prou atractives i convincents, això ja ho veurem. Hi ha un espai que hi serà segur a l’oferta electoral, ERC, que és molt sòlid, i un altre molt líquid que ja veurem què és. El que és evident és que l’independentisme no ha renunciat. No hi ha hagut cap proposta que no fos la República Catalana que sigui especialment atractiva pel vot que hi havia entorn de l’independentisme. La pregunta és fins a quin punt es pot atreure més vot. Potencialment sí, perquè hi ha molts demòcrates que van veient que estan en discussió els drets fonamentals i la democràcia si continuen vivint sota el jou d’Espanya, i després hi ha factors demogràfics que ens van a favor. D’una altra banda, molta gent que havia votat els comuns per motius ideològics, confio que hagin vist en què consistia l’oferta. Confio que aquí també hi hagi espai.

Nel Mas diu què ens podeu dir als qui desconfiem que el procés pugui continuar portat per la mateixa gent que demana presó per a manifestants independentistes.
—’Procés’ és un terme que no m’agrada gens. Els lideratges polítics estan centrats en diverses dimensions. Ja he criticat la manca d’acció del govern. L’actuació aquesta que fan d’ofici els advocats dels Mossos no és una decisió explícita del govern, però el govern tampoc no la impedeix. Per tant, a mi això em sembla molt equivocat, perquè efectivament quan hi ha joves que s’han manifestat a favor de la llibertat dels presos polítics, que el govern dels partits d’aquests mateixos presos polítics actuï perseguint-los, això és gruixudet. Que això no es corregeixi demostra una gran impotència, més que afany de persecució. Crec que si és així, s’hauria d’expressar de manera més clara i implicaria certes renúncies. Dirigeixen una conselleria o una agència i que els teus subordinats vagin a la seva no és la millor manera de demostrar credibilitat.

Hi ha un calaix de sastre amb preguntes de molts temes. Daniel Moller demana si el Consell per la República és una altra catxa? No s’ha creat la identitat digital, no s’han fet les votacions… Es van prometre unes coses que no existeixen.
—Potser vàrem ser massa optimistes anunciant unes coses que van més lentes del que ens hauria agradat. Però no és cap catxa. No participo en el dia a dia d’aquests temes, però segons les notícies que tinc és preparat i s’anunciarà aviat. També s’ha de reconèixer que el Consell per la República no funciona i no fa el servei polític que hauria de fer. Suposo que en part patim les dificultats polítiques que tenen a veure amb el govern anterior, les dificultats de suport, la dicotomia entre el lideratge del moviment d’alliberament nacional català i el lideratge de les opcions electorals. Aquí hi ha una tensió i no la podem evitar, perquè eleccions n’hi ha. Però això clarament dificulta la tasca del consell.

Maria Lluís demana si amb aquests 80.000 inscrits no es pot considerar ja un fracàs.
—No, jo crec que encara no.

Gerber van der Graaf demana per què encara no hem vist accions de resistència encapçalades pel Consell per la República. Creieu que algun dia començaran?
—Jo crec que les hem de veure. Si no les veiem, no tindrem República.

Liderades pel Consell per la República?
—Sí.

Hi ha una pregunta interessant del Jaume Singla que demana com és possible que hi hagi una ordre d’extradició contra vós, basada en el fet que vau ser la consellera d’Ensenyament, mentre la sentència del judici diu que la consellera d’Ensenyament era Dolors Bassa. Com reacciona la gent quan intenta explicar-ho?
—Surrealista. Però és que el comportament de les altres instruccions judicials espanyoles és surrealista. Aquest és el límit del surrealisme. Que no saben retallar i enganxar per a escriure una sentència. És així de tronat. A conseqüència d’això la meva ordre d’extradició és diferent que la del conseller Comín. Això no passa en cap país del món civilitzat. És tan surrealista que quan s’explica la gent no s’ho creu. És que gairebé no es creuen la mena de persecució a què estem sotmesos. Es pensen que exagerem i que Espanya és un bon país. Però vaja, el nivell del Suprem i el TC entre puro i puro i sessió de toros, clama al cel.

Josep Joan Aguilera demana si heu pogut parlar amb els presos polítics. I si heu pogut parlar d’això amb la consellera Bassa.
—D’això en concret, no n’hem parlat encara. Sí que tenim un cert contacte, però hem de ser discrets. De fet, confio que ara serà més fàcil amb els companys que han estat a la presó. M’agradaria molt tenir una conversa més llarga i extensa amb la Dolors. Això és una confessió personal que no sé per què la faig aquí.

Anna Francesca Monroy, demana què significa per a vós el concepte de servei públic.
—Ostres, quina pregunta més difícil i interessant. A veure, jo no m’he dedicat a la política fins que no he estat una persona molt gran. Però en canvi, sempre he pensat que la meva feina era un servei públic. Vaig ser professora d’universitat i després investigadora a l’Institut d’Anàlisi Econòmica i sempre m’he mirat la meva activitat professional com un servei públic. Amb coses que no eren gens polítiques de forma directa, però sempre he fet un gran esforç per a renovar les institucions universitàries i fer programes de doctorat més oberts i competitius. I sempre he cregut que amb això construíem el nostre país i el fèiem millor. Al mateix temps, també era una observadora i una apassionada de la política parlamentària i electoral, però no n’havia fet d’activa d’ençà que era molt jove, quan vaig estar a les organitzacions juvenils del PSUC. Per tant, vaig tornar a la política primer per casualitat i ara per força, per a entendre’ns. No em queixo, però vaig anar a parar al govern del president Puigdemont per casualitat, i ho vaig fer com un acte de patriotisme. No vaig tenir cap dubte i ho vaig fer pensant que anàvem a fer el referèndum i a fer la independència. I ara m’he trobat que sóc una exiliada i vull mantenir l’alçada, la bandera de la nostra lluita per la independència sigui on sigui. I per tant, el que calgui. Per això vaig dir que sí al president Puigdemont el 21-D, després vaig tenir un respir quan vaig tornar a la meva vida acadèmica, però quan em va demanar que anés a les llistes europees, també em va semblar que hi havia d’anar. I ara he tornat i crec que faig una tasca raonable i espero ser útil des del meu lloc al Parlament Europeu. Aquest és el meu únic horitzó. El nostre servei públic és la pertinença a una comunitat.

Francesc Pladevall diu: en plena pandèmia, algun consell pel conseller Bargalló?
—Hi ha una gran discussió sobre l’escola i com s’ha d’enfocar això. Em sembla que seria arrogant per part meva donar consells concrets. Comparteixo la preocupació de molts i que aquests sis mesos sense escola han estat una patacada a la desigualtat. Això perjudica dramàticament les famílies amb més dificultats. També em preocupa molt l’efecte que la pandèmia i el fet de tenir nens a casa té sobre les carreres professionals de les dones. Hi ha dos grans retrocessos que es veuran després de la pandèmia. Un són les oportunitats que s’ofereixen als infants i al mateix temps el retrocés respecte de les oportunitats professionals de les dones.

I l’última. Magda Pi demana quan us veieu tornant a Catalunya –suposo que vol dir al Principat, perquè ja vau anar a Perpinyà–, i com us imagineu aquest retorn.
—Depèn del dia. Jo tornaré. Això ja ho he decidit. Confio poder tornar amb llibertat i amb la República Catalana, però això no ho tinc garantit. Aleshores també haig de pensar en unes altres circumstàncies, i també hi estic disposada.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.