Avui es fa la Conferència Nacional Antirepressiva a la Universitat de Girona, una iniciativa impulsada per una dotzena d’entitats que té l’objectiu de construir un front comú contra la repressió. Més concretament, es volen posar en comú les iniciatives antirepressives, construir un espai de coordinació entre entitats i, sobretot, treballar per fixar una estratègia conjunta. S’hi faran diversos actes i taules rodones sobre el paper de la repressió, les formes de violència amb què es manifesta, l’impacte emocional que implica, el paper de la defensa jurídica, els mitjans de comunicació i els familiars i la resposta col·lectiva organitzada. En parlem amb Elisenda Romeu, coordinadora de la Sectorial de Persones Represaliades de l’ANC, i Ramon Piqué, president de l’Associació Memòria contra la Tortura.

Vegeu l’acte de cloenda de la conferència ací:

Com va sorgir la idea de fer una Conferència Nacional Antirepressiva i quin objectiu té?
—Elisenda Romeu [E. R.]: A la sectorial de persones represaliades de l’ANC vam pensar que ens havíem de posar en contacte amb tothom per a fer una conferència, que s’ha organitzat en peu d’igualtat entre entitats. Ja hi havia hagut intents de coordinar-se, però no van reeixir perquè es van acabar agrupant molt per afinitat ideològica.

—Ramon Piqué [R. P.]: En les primeres trobades hi havia una diagnosi compartida que l’espai antirepressiu estava molt disgregat. Hi havia iniciatives diferents, debats de fons mal resolts que enverinaven la situació… Per exemple, en el moment que vam començar a parlar-ne hi havia el debat dels indults i l’amnistia. Crèiem que valia la pena de fer l’esforç de crear un espai de confluència per parlar de com plantar cara a una repressió que sabem que ve de lluny i que no s’aturarà. Semblava que tot estava més calmat i fa quatre dies van tornar-hi amb el 23-S… Amb els indults es volia passar a una nova fase, però no es pot amagar tanta repressió d’aquesta manera tan barroera. L’estat espanyol no perd oportunitat de mostrar la seva veritable cara, la d’un estat repressor.

El darrer debat entre represaliats va ser sobre si acceptar o no la Medalla d’Honor del parlament. Què en penseu?
—R. P.: Això és una mostra d’aquesta diversitat de mirades… Hem de ser capaços de trobar espais i estratègies en comú, complementar-nos des de la diversitat, perquè l’estat no fa distincions, no mira si un és d’ERC, de Junts, de la CUP, de l’Assemblea o d’Òmnium. Som experts a buscar allò que ens separa…

“La medalleta és un moviment tàctic perquè els represaliats no fem pinya”

A la informació sobre la conferència parleu de repressió més enllà de l’independentisme.
—R. P.: Sí, ho hem expressat en termes de repressió contra la dissidència política i social, que és una constant en aquest estat des de fa dècades. Els moviments obrers, estudiantils, feministes, per l’habitatge, l’independentisme… Molts de nosaltres estem també en aquests llocs. No són moviments separats, és la mateixa repressió que a vegades es pateix pel fet de ser estudiant, dona, independentista…

—E. R.: Ens centrem en la repressió contra els independentistes perquè som en el moment que som, però no vol dir que no tinguem en compte les altres. Per exemple, en el cas de la Pública a Judici hi havia les dues coses barrejades: tots eren independentistes i a més havien defensat la rebaixa de les taxes universitàries. I amb el feminisme igual, la majoria de les dones independentistes són feministes, també.

Alguna vegada heu dit que hi ha tres generacions de represaliats. En representeu dues…
—E. R.: Els meus pares van ser a la presó, represaliats, jo he estat represaliada i el meu fill ha estat represaliat. En una manifestació la policia espanyola va atonyinar-lo a ell i més joves i els van demanar vuit anys i mig de presó. La cosa es va diluir, però ja van rebre… No sé si els meus néts també seran represaliats, però és possible! És greu que en un país hi hagi tres generacions vives de represaliats. I n’hi pot haver una altra d’aquí a poc temps.

Sovint es critica que no es pugui comparar la repressió franquista amb les posteriors. Què en penseu?
—E. R.: És exactament igual. Sóc represaliada de l’època del franquisme i me’n vaig haver d’anar a l’exili el 1972 exactament per la mateixa raó que reprimeixen ara: perquè lluitava per la independència. Era militant del Front d’Alliberament de Catalunya (FAC). Era lluita armada, però mai no es van atacar persones, sinó que es van fer accions de sabotatge a llocs simbòlics, com el monument als caiguts, RENFE, Radio Televisió Espanyola… Era un context molt diferent i ara no faria igual, però la cosa va anar així. Van detenir Carles Garcia Soler i els més afins a ell vam haver d’anar cap a Perpinyà. Ni allà ni a París no ens van voler donar l’asil polític i vam anar-nos-en a Brussel·les. Però vam continuar lluitant des de l’exili. Després a mi i al meu company ens van detenir a França per transport d’armes. Hi ha una cosa curiosa: per transport d’armes, a França i en aquell moment, ens van condemnar a cinc i sis mesos de presó. Imagineu-vos que farien aquí ara! [Riu.] Després vaig tornar amb l’amnistia i mai no vaig pensar que ara la situació fos aquesta. Penses que la democràcia servirà per a canviar alguna cosa…

En Ramon va ser detingut vint anys després, en l’operació Garzón del 1992.
—R. P.: Sí, en aquell moment pre-olímpic en què hi va haver una operació contra l’independentisme amb quaranta detinguts i gent que va haver de fugir i amagar-se. Va ser el primer cas en què Estrasburg va condemnar l’estat espanyol per tortures. Vam conèixer la tortura en mans de la Guàrdia Civil i ens van aplicar la llei antiterrorista. Garzón va ser el jutge que va dirigir l’operació, Corcuera era el ministre d’Interior i Roldán el director de la Guàrdia Civil. Una col·lecció de personatges que la història ha col·locat al seu lloc… Nosaltres érem conscients que ni érem els primers que coneixíem la repressió ni seríem els últims. Però més de tres mil represaliats eren inimaginable en aquell moment.

Ramon Piqué: ‘A la sala d’interrogatoris, m’estrenyien la bossa al cap i em feien agenollar’

A la conferència abordeu les diverses formes amb què es manifesta la repressió, i la tortura n’és una. Creieu que hi ha prou consciència que encara és una cosa present?
—R.P.: La tortura, com a expressió de la brutalitat humana que és, si te la posen davant de la cara fuges, no t’ho vols creure. El problema és que sovint succeeix en espais que no veu ningú, és el gran forat negre. Et diuen que som en un estat de dret i que la tortura és prohibida i perseguida, però els estats, justament, esmercen més esforços i recursos a amagar la tortura que no pas a combatre-la. Ningú al món no té les mans netes, però a l’estat espanyol mai no s’ha deixat de torturar. L’ONU parla de tortures i tractes degradants perquè no es digui “això no és tortura, és maltractament o tracte inhumà”, com si fos una cosa menor. Si et tenen un dia sencer sense seure, quina diferència hi ha? Els botxins utilitzen tortures diferents segons l’objectiu. Les amenaces poden funcionar, per exemple. Quan et diuen que tenen la teva companya i que la violaran, et poden ensorrar psicològicament sense fer-te res. En aquest estat hi ha molt pocs torturadors que hagin estat processats, i els que ho han estat després han estat indultats. La impunitat és total i absoluta.

De fet, l’altre dia el secretari d’estat de seguretat espanyol va dir que la comissaria de la Via Laietana era un símbol de democràcia.
—R. P.: Exacte. És aquesta mateixa lògica. A la conferència parlem de la tortura a la a taula “La violència de la repressió”. L’objectiu és entendre que la repressió té formes diferents. Per exemple, les multes! També en formen part, perquè l’objectiu és desmobilitzar i demostrar qui mana.

Després de tots aquests anys, què hem après col·lectivament i quines lliçons en podem extreure, de les nombroses experiències?
—E. R.: No s’han après prou coses… La gent amb la democràcia s’ha relaxat molt i no ha estat prou amatent. La gent no es pensava que la repressió arribaria al nivell que ha arribat. Ni els que han estat a la presó ni la resta de detinguts. Cal estar atent, la repressió continua. Això és un problema amb què es troben els joves i les famílies. Hi ha joves que tenen el suport de la família i joves que no perquè no ho entenen gaire bé tot plegat.

—R. P.: Vivim realitats que eren inimaginables del punt de vista quantitatiu. La repressió mai no ha deixat d’existir i hi ha moviments que l’han haguda de suportar de manera directa, com el moviment Okupa. Tota l’experiència antirepressiva acumulada era important, però la magnitud de tot això que passa ara és molt gran. Per exemple, detenen joves en pobles on mai no havia passat res. La gent no sap com va, s’organitza com pot i comença de zero. Quan comences de zero en un lloc i en un altre, tens la sensació que no has après res. Però hi ha prou bagatge per a poder-lo recuperar, i per això aquesta conferència té sentit. De famílies que han estat víctimes de repressió, sempre n’hi ha hagut i de vegades s’han organitzat i ens han ensenyat coses que es podien fer que érem incapaços d’imaginar. En el pla jurídic, calen estratègies que funcionin; en el pla psicosocial, s’han fet tallers de la por, de suport…

—E. R.: I s’ha d’utilitzar la repressió, no els represaliats, com a eina política per a aconseguir l’objectiu, no es pot reduir a una qüestió tècnica. Les defenses no han de ser tècniques, sinó polítiques, perquè la gent ha estat detinguda per un fet polític. Això d’alguna manera és convertir la repressió en una eina política, utilitzar-la en pro del que defenses. Si no, sembla que són bolets que van apareixent, i no…

És la crítica que sovint s’ha fet a l’enfocament de la majoria de defenses al judici contra el procés.
—E. R.: És evident. És una pena que no s’utilitzés com a eina política.

—R. P.: És important d’entendre que la repressió no és una cosa aïllada, no és un fet casual d’un agent que té un mal dia. Hi ha un conflicte polític i la repressió és la manera com l’estat vol gestionar-lo des de fa molts anys. Aquí, al País Basc, a Galícia, a Andalusia, a Extremadura… És un estat que té un rerefons franquista que surt de seguida que grates una mica.

‘The Trial of the Chicago 7’: a Netflix, el judici del Suprem que podia haver estat i no fou

Individualment, creieu que hi ha més consciència sobre la protecció davant la repressió? 
—E. R.: Estem verds, tot i que de mica en mica se’n va aprenent. Se sap que per a segons quines coses no pots tenir un telèfon a prop, per exemple. Abans teníem molt clar què podíem fer i què no. I que, si ens detenien, encara que ens fotessin un gec hòsties, havíem d’estar callats. De tot això ara no se n’és tan conscient i s’ha de transmetre.

—R. P. : La repressió ha anat canviant de forma. Existeix perquè els estats volen aconseguir alguna cosa: atemorir, obtenir informació, combatre determinada dissidència… Això vol dir que, segons el moment i la conjuntura, pren unes formes o unes altres, més o menys violentes. El cas del noi de la dessuadora carabassa, per exemple. Això ho vam veure, però quantes coses no hem vist perquè ningú no les ha enregistrades? És una diversitat de situacions tan àmplia que no és fàcil de fer la transmissió sobre com hem d’abordar-les. Al final, les societats n’aprenen, com va passar al País Basc. Aquí hi estem obligats, perquè fins que no superem el conflicte amb l’estat espanyol, i això implica la independència, la repressió la tindrem aquí.

—E. R.: Nosaltres rebem la informació a la sectorial i cada dia jutgen o fan anar a declarar gent, cada dia dues o tres coses. No baixa, però alguns casos queden soterrats. Dels nou presos polítics tothom n’ha parlat, més que no calia, gairebé… I dels altres no se’n diu gairebé res. Hi ha mitjans que se suposa que ens han de ser propers que s’autocensuren i no parlen de la majoria de judicis i detencions.

Com a represaliats, com us afecten tots aquests casos nous? 
—E. R.: Em posa força de mala llet… Fa anys, quan passaven segons quines coses al País Basc sí que pensava “jo podria estar en la mateixa situació”. Ara penses que has de tirar endavant, l’objectiu final és ser independents.

—R. P.: Hi ha hagut moments en què han passat coses semblants a les que jo vaig viure i que t’ho posen tot a flor de pell. Però si no continuem aquí plantant cara ens han guanyat, perquè persegueixen això: anul·lar-nos, dir que no val la pena lluitar… I diem no. Diem no generacions dels setanta, dels vuitanta, dels noranta… És un no atàvic, que van començar els nostres avis i que tenim l’obligació de fer-lo més gran per aconseguir la independència.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.