28.02.2025 - 21:40
Gilsey House
1200, Broadway, Nova York
Mapa a Google
Dues setmanes abans de la noranta-setena gala dels Oscars que té lloc aquest diumenge a Los Angeles, la doctora en medicina Laura Gavaldà i Mestres va presentar a la seu de l’Editorial Comanegra (dins l’oasi de la Fàbrica Lehmann de Barcelona) el seu primer llibre, dedicat al “magnètic” director de fotografia barceloní Néstor Almendros i Cuyàs (1930-1992). La connexió entre els dos esdeveniments, als Estats Units on Almendros va residir i va treballar molts anys, és absolutament clara. Però a Catalunya, la terra que el va veure néixer i on va decidir de reposar la resta de l’eternitat, encara molta gent no té present que fou el primer català que va obtenir una estatueta daurada, el 1979, pel seu magnífic treball a Days of heaven (Dies del cel), de Terrence Malick.
La publicació d’El retorn de Néstor Almendros, en vigílies dels Oscar (i de la data de la seva mort, el 4 de març), és la contribució de Gavaldà al coneixement del vessant més personal d’un professional de la cinematografia ben nostrat que actualment té carrers i instituts dedicats a Màlaga, a Almansa i als afores de Sevilla, però cap via ni plaça amb el seu nom a la seva terra de naixença. Una Catalunya que va haver de deixar a disset anys, juntament amb els dos germans i la mare –la pedagoga i inspectora d’ensenyament Maria Cuyàs Ponsa (1899-1992)–, per a poder retrobar-se a Cuba amb el pare exiliat d’ençà del final de la guerra, Herminio Almendros Ibáñez (1898-1974), un dels principals introductors de la pedagogia Freinet als Països Catalans i posteriorment a l’illa caribenca. Començava, el febrer del 1948, el periple vital d’un “català errant”, en les encertades paraules de Gavaldà, que el va dur a concatenar exilis en cerca de llibertat política, creativa i (homo)sexual a Cuba, París i Nova York.
El cinema, com a refugi de la grisor franquista i espai de somnis, havia marcat els anys joves d’Almendros a Barcelona, però va ser lluny de Catalunya on es va formar cinematogràficament. El 1951, juntament amb Guillermo Cabrera Infante i Tomás Gutiérrez Alea, va fundar la Cinemateca de Cuba, clausurada poc després pel cop d’estat del general Fulgencio Batista. El 1955, assenyalat per la seva militància al Partit Comunista cubà, va optar per canviar d’aires i anar a estudiar cinema al New York City College i al Centro Sperimentale di Cinematografica de Roma, d’on va tornar a l’illa amb l’arribada al poder de Fidel Castro (1959). L’idil·li amb la Cuba revolucionària –per a ell creativament i sexualment reaccionària– va durar poc: el 1962, a trenta-un any, deixava a desgrat la família i agafava aire al cor de la Nouvelle Vague, París, com a director de fotografia de capçalera de François Truffaut, amb films tan icònics com ara L’infant salvatge (1969). Eugeni Casanova, al magne estudi Els gitanos catalans de França (2016), documentava una anècdota ben curiosa d’un rodatge transcendental en la seva trajectòria: el protagonista infantil, Jean-Pierre Cargol, era un gitano de Montpeller amb qui Almendros conversava en català.
Fascinat per la fotografia dels films de Truffaut, el director nord-americà Terrence Malick va oferir a Almendros –acabat de nomenar Chévalier des Arts et des Lettres– de treballar al seu costat i amb Days of heaven (1978) va assolir l’Oscar el 9 d’abril de 1979. L’Acadèmia de Cinema nord-americana, val a dir, també el nominà per Kramer contra Kramer de Robert Benton (1979), El llac blau de Randal Kleiser (1980) i La decisió de la Sophie d’Alan J. Pakula (1982). El contrapunt de les alegries professionals –condensades al seu llibre A man with a camera (Días de una cámara, en castellà)– era la situació de la família, atrapada a l’altre costat del teló d’acer. Quan el pare es va morir sobtadament a l’Havana el 1974, en Néstor va prendre la determinació d’escriure el guió d’una “pel·lícula personalíssima”, tal com descriu Gavaldà: traslladar com fos la seva mare de Cuba a Barcelona, un objectiu que va aconseguir el juliol del 1984.
Reconfortat amb la repatriació i còmodament establert en la indústria de Hollywood i en un loft increïble a l’efervescent Nova York de la dècada de 1980, Almendros va fer brillar com mai al cel·luloide actors i actrius com ara Meryl Streep, Dustin Hoffman, Richard Gere i Catherine Deneuve. Però el 1991, una encara massa desconeguda síndrome d’immunodeficiència adquirida es va interposar en el seu camí i, al crepuscle de la seva vida, a la ciutat més cosmopolita del planeta es va recordar del lloc on a la infantesa “va desxifrar, entre les ombres, el llenguatge de la llum”: la casa pairal de la família materna a Calders (Moianès). És al petit cementiri del poble, justament, on reposen plegades les cendres de fill i mare, morta poc després que ell a Barcelona.
I una mica més: A vuit mil quilòmetres del discret sepulcre que acull Néstor Almendros i Maria Cuyàs a Calders reposen, d’ençà del 12 d’octubre de 1974, les restes d’Herminio Almendros a la monumental necròpoli de Cristóbal Colón a l’Havana, amb un epitafi que resumeix a la perfecció la seva vida dedicada a l’ensenyament: “Mestre de mestres.” Sobre el seu paper capital com a introductor de les tècniques Freinet allà on va exercir, a més de gran renovador de la literatura per a la infància amb l’actualització de l’obra de José Martí, l’enyorat pedagog Ferran Zurriaga i Agustí (1938-2022) en va escriure fa pocs anys un llibre imprescindible: Herminio Almendros, un maestro de la II República (2021).
Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
