Sempre fem tard tard amb ell

Al poble moianès de Calders hi ha el Centre Cultural Néstor Almendros, l’únic espai públic del país que porta el seu nom. Té una mica més de mil cent habitants, no l’he visitat mai ni tenia tampoc idea que aquest indret fos essencial en la vida del director de fotografia Néstor Almendros (1930-1992), de qui sóc devota per un munt de raons. He devorat el llibre de Laura Gavaldà Mestre El retorn de Néstor Almendros. Vida, èxits i anhels d’una superestrella de Barcelona (Comanegra), d’ informació detallada i solvent, i ara mateix em demano si el títol no s’hauria de posar en interrogant.

Ha tornat Néstor Almendros? Pensava que aquest llibre trobaria tota l’atenció mediàtica que mereix aquest gran home de cine, guanyador d’un Oscar, però de moment no és pas així. Sempre vam fer tard amb ell, i ara només faltaria que ho continuéssim fent. Hauria volgut fer cine aquí, però només va participar en un únic film. No vam fer lloc a aquest talent cinematogràfic, sense el qual es podria dir que no existiria el cine de Truffaut i d’Éric Rohmer, dos grans de la Nouvelle Vague francesa dels anys 60, decisiva per al cine modern. Quina mirada més curta, aquí.

Soc devota de NA per un niu de motius, deia. El primer, quan vaig saber que aquell mestre de la llum havia nascut a Barcelona, atès que se’l considerava cubà i prou. Nen de la guerra, el pare s’exilia a Cuba i ell es queda amb la mare i els dos germans aquí. El descobreixo el 1979 gràcies al meravellós llibre Días de una cámara, amb prefaci de François Truffaut. Un llibre escrit en francès, no traduït al català i sí a l’espanyol, edició aquesta última descatalogada de fa anys i que no hi ha manera que torni a les llibreries. No se li ha fet cas aquí ni tampoc en el cine espanyol. Va rodar només Cambio de sexo, del barceloní Vicente Aranda, el 1977. I prou.

Els directors de fotografia i camerògrafs no comptaven gaire llavors, no se’n parlava. Si m’enamoro del llibre i de NA és per la vindicació que fa del cine d’entreteniment. Aquell cine de la infància durant la dictadura. Aquells cines de barri de doble sessió, tan importants per a mi quan vaig arribar a Barcelona pocs anys abans de llegir el llibre. Ell hi anava, de petit i d’adolescent a la mateixa sala de doble sessió que anàvem nosaltres, prop de la Rambla. Això em va emocionar. I que ja anava al cine-club d’Ángel Zúñiga, amb seu a la cúpula del cine Capitol.

La seva trajectòria és fenomenal. Començant per la dels seus pares, els pedagogs llibertaris Herminio Almendros i Maria Cuyàs, introductors de les tècniques escolars de Freinet; me’ls trobaria anys més tard treballant sobre Ramón Acín, formidable artista, pedagog, periodista i activista aragonès assassinat només començar la guerra. Tampoc sabia aleshores aquest llinatge de Néstor. L’important eren les pel·lis que havia fet, des de les més independents i petites a França fins al grandiós film de Terrence Malick Dies del cel (d’aquí el títol del llibre de NA), que li va valdre l’Oscar el 1979. Llibre d’una modèstia pròpia del gran senyor que era, es limita a fer una breu introducció i anar després film per film, explicant què volia fer el director i com ho va poder transmetre amb la càmera. Un llibre de pedagog, com els seus pares, un llibre fet per a qui volia ser càmera de cine i per als professors de cine. Amb reflexions dites de manera sòbria que m’han fet bon servei com a professora d’alumnes de Comunicació Audiovisual: per il·luminar bé una escena, mireu quadres, antics i moderns, sobretot antics.

Va viure amb una ferida oberta: no ser cridat per treballar més a Barcelona, ni el reconeixement que rebia a França i als Estats Units hi comptava. Primer, per la repressió de la dictadura i, entre els progressistes antifranquistes, perquè el consideraven sospitós d’haver-se’n anat de Cuba; de poc li van valdre, professionalment parlant, els bons amics que hi va fer, Terenci Moix el que més. Després, per desídia de la indústria, l’oblit. Si algú volia treballar amb ell, li ho deien amb tan poc de temps que NA no ho podia acceptar o estava ja ocupat. Almendros dedicava dos anys a preparar un film: parlant llargament  amb el director i els actors, visitant els llocs de rodatge, considerant el vestuari i tot allò que necessités el film, per establir així la llum que hauria de tenir. NA és artista de la llum, sense artificis, el primer que va filmar amb llum d’espelmes. En fi, així li va anar per aquestes terres. Ni sent profeta en altres llocs, no va ser acollit.

Perquè NA se sentia català, és allò que més rescata Laura Gavaldà, filla d’un amic de la família Almendros. Calders era el poble en què els germans van passar la guerra, Néstor va treure de Cuba la mare i el germà a Barcelona tan aviat com va poder després de la mort del pare, ja hi venia sovint abans per trobar-se amb cosins i família; la casa pairal de la mare a Calders continuava sent un centre de trobada familiar; ell es dolia d’escriure malament la llengua catalana i va llogar un profe particular, que feia el que podia amb un alumne que viatjava tant. Un llibre bonic bonic. Que hauria de ser un inici del veritable rescat de la memòria i l’obra de Néstor Almendros, ja que no li vam donar l’ocasió de formar part del nostre cine, començant per la reedició dels seus llibres i tot el que convingui. Si la cultura catalana creu de debò en els seus artistes.