Fa poc s’ha començat a parlar d’emergència lingüística, fent una analogia amb el terme emergència climàtica, per cridar l’atenció sobre la situació d’amenaça extrema de la diversitat lingüística del planeta. Es considera que entre un 50% i un 90% de les llengües actuals no arribarà al segle XXII i actualment cada dues setmanes mor una llengua. El 96% de la població mundial parla el 4% de les llengües, és a dir que, de les aproximadament 6.000 llengües, n’hi ha un nombre reduït amb molts parlants i un nombre molt elevat amb pocs o molt pocs parlants (fa pocs anys era un 95% i un 5%, és a dir que el procés avança). Per situar-nos una mica, el català, amb uns 9 o 10 milions de parlants, es troba entre les 100 llengües més parlades.

No és cap sorpresa que aquells que no mostren la més mínima preocupació pel futur del planeta, i fins i tot neguen l’evidència per continuar amb la seva lògica capitalista destructiva, no tinguin tampoc cap sensibilitat per la diversitat lingüística i cultural. El cas més dramàtic és el de l’actual president del Brasil, l’ultradretà Jair Bolsonaro. En la seva primera intervenció davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 2019, va criticar el colonialisme que, en la seva opinió, hi havia darrere de la reacció mundial pels incendis de l’Amazònia i va reivindicar la sobirania del Brasil sobre el seu territori. Va considerar una fal·làcia dir que l’Amazònia fos patrimoni de la humanitat o el pulmó del planeta. També va afirmar que mantenir intactes els territoris indígenes, que ocupen el 14% del país, no feia altra cosa que augmentar la pobresa i l’aïllament d’aquestes comunitats. Va criticar el fet que alguns líders indígenes haguessin estat manipulats per ONG i mitjans de comunicació, als quals els agradaria que els indígenes continuessin essent cavernícoles. Tota una declaració de principis.

Des d’aleshores, ha anat avançant en la destrucció de la selva, en la invasió dels territoris indígenes i en el genocidi cultural que implica destruir les seves cultures i sistemes de vida. El seu pla d’assimilació inclou també els no contactats, grups que rebutgen el contacte amb el món occidental i intenten continuar vivint com han viscut sempre, un centenar de grups al Brasil aproximadament. Va posar el departament que s’ocupa de la protecció dels territoris dels no contactats en mans d’un missioner fonamentalista, Ricardo Lopes Dias. Aquest missioner havia treballat en l’organització fonamentalista nord-americana New Tribes Mission, rebatejada ara com a Ethnos360, en la seva tasca al Brasil. Aquesta organització ha comprat recentment un helicòpter per poder arribar més fàcilment a grups aïllats, no contactats, de l’Amazònia brasilera. L’objectiu d’Ethnos360 és l’evangelització de pobles indígenes, i defensa i practica el contacte forçat amb grups no contactats. Més enllà de consideracions ètiques, de les conseqüències sobre les llengües i les cultures d’aquests grups, dels efectes psicològics sobre els individus, el contacte implica un perill greu de mort per malalties que no són freqüents en el seu entorn, molt més elevat en el cas dels no contactats del que ja ho és en els grups indígenes en general. Ara el coronavirus podria causar estralls.

Survival Internacional, una organització independent que treballa en la defensa dels drets dels pobles indígenes, està fent una campanya de denúncia dels plans genocides de Bolsonaro al Brasil (#StopBrazilGenocide). Una altra campanya important de Survival actualment propugna descolonitzar la conservació (#decolonizeconservation). Les crítiques en aquesta campanya no es dirigeixen a projectes d’explotació forestal o minera, sinó a governs i ONG conservacionistes, com la World Wildlife Fund (WWF), per la violació de drets humans de poblacions indígenes arreu del món, expulsades violentament dels seus territoris en nom de la conservació de la natura. Per exemple, la WWF està involucrada en l’ocupació sense consentiment del territori dels baka al Congo, per convertir la zona de Messok Dja en un parc nacional. Violència i humiliacions contra individus baka, empresonaments; cap actuació de la WWF, en canvi, per mirar de desmantellar les xarxes de comerç il·legal d’espècies protegides. Un guarda del Servei Forestal de Kènia, d’altra banda, va assassinar fa uns anys un home sengwer, després de dur a terme actuacions violentes per expulsar els sengwer de les seves terres; van incendiar les cases i van matar el bestiar per forçar-los a marxar. A l’Índia s’expulsen pobles indígenes dels seus territoris en diverses zones per establir-hi reserves de tigres; s’han denunciat tortures i assassinats.

La campanya de Survival denuncia una visió del conservacionisme, d’una part de la lluita contra els efectes de l’emergència climàtica en definitiva, que se centra en la preservació de la biodiversitat, les plantes o els tigres, però per a la qual les persones que viuen en les àrees que es volen protegir sembla que fan nosa. Per aquesta raó es mostra en contra del New Deal for Nature, que pretén reservar un 30% del planeta per a la vida salvatge. Survival defensa que, per contra, les poblacions indígenes són justament les que més en saben, de preservar la biodiversitat; que tenim moltes coses a aprendre’n en la nostra lluita contra el canvi climàtic. La conservació no es pot fer sense les poblacions indígenes, ni contra elles, que és el que passa de manera general en l’actualitat. Les poblacions indígenes representen el 5% de la població mundial i les seves terres contenen el 80% de la biodiversitat del planeta. No és una coincidència. Les zones més ben conservades del món són zones on viuen pobles indígenes.

Tant des del model tradicional de la depredació capitalista, representat en un extrem salvatge per Bolsonaro, com des de la voluntat de tenir cura de la natura, representat per exemple per la WWF, les poblacions indígenes continuen essent objectes, sense veu ni vot; humans de segona categoria, contra els quals es pot exercir la violència sense gaire cost. Cal combatre Bolsonaro, sens dubte, però també cal reivindicar que dins la conservació, l’ecologia, la lluita contra el canvi climàtic, hi hagi necessàriament un altre paper per a les poblacions indígenes. Per justícia, perquè ja és hora de superar segles d’opressió i humiliació. Però també perquè realment ens hem d’adonar que poden ser un model, que en podem aprendre coses.

Pel que fa a l’emergència lingüística, l’aspecte amb què començava l’article, cal tenir present que les poblacions indígenes representen la major part del 4% de la població mundial que parla el 96% de les llengües. Són, per tant, un part substancial de la diversitat lingüística del món. En definitiva, per fer front a les dues emergències, la climàtica i la lingüística –i per moltes altres raons–, necessitem les poblacions indígenes.

Mònica Barrieras és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.