Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

En una entrevista pregunten a Javier Cercas sobre la crisi del coronavirus i ell respongué que la situació actual era una llàstima, però que per ell havia estat molt pitjor l’octubre del 2017. I Miquel Iceta, que no perd mai l’oportunitat de perdre l’oportunitat, ho repiula de seguida, cosa que causa una bona indignació.

Els indignats, que són la immensa majoria, no entenen com Cercas o Iceta poden menystenir d’aquesta manera l’existència de 25.000 morts oficials, que tots sabem que en realitat poden ser moltíssims més. D’una banda, humanament, diu molt poc en favor d’ells que tinguen tan baix el llistó del respecte a la vida humana i al dolor aliè. D’una altra, és evident que la deriva ideològica que s’ha apoderat del PSC els fa perdre greument el rumb. La defensa religiosa de Pedro Sánchez, finalment, ho acaba d’arrodonir i dóna peu a aquest incident tan revelador.

La pregunta, obligada, és com es pot arribar a aquest nivell de degradació moral. Evidentment, s’hi arriba envolat per la política, amb una inflamació letal de partidisme, però cal entendre que sobretot s’hi arriba impregnat fins al moll de l’os d’aquest nacionalisme espanyol del qual tan pocs espanyols conec que siguen capaços de netejar-se. I la prova és simple: seria normal en un altre país d’Europa que un intel·lectual demostràs en públic un menysteniment d’aquest nivell cap a la mort en massa dels seus veïns?

Crec que tothom, amb raó, s’afanyarà a respondre que no, però jo ho matisaria mencionant el cas de Sèrbia, una comparança que donaria per a molt si volem entendre el moment actual. Fa anys que sostinc que les característiques dels nacionalismes serb i espanyol tenen unes arrels comunes molt interessants d’estudiar. Si tingués temps per a dedicar-me a estudiar-les com cal, m’agradaria de fer-ne una dissecció exhaustiva: la defensa d’un excepcionalisme de frontera contra els moros o els otomans com a origen mitològic; una definició primordialista del concepte de nació, immortal, gairebé caricaturesca; el pes enorme de la religió en la conformació d’un ideal sempre expansiu; i un menysteniment profund de l’europeisme de les llums, ressentit i tot, encara més en Unamuno que no en Garašanin.

Ara la fabricació tan útil de l’espanyolisme com un ‘no-nacionalisme’ permet a Cercas i Iceta de dir coses tan greus com aquesta que han dit mentre es veuen ells mateixos inserits en la modernitat i el cosmopolitisme. No hi puc fer res, respecte d’allò que ells creuen, però no estic disposat a acceptar que siga normal una frase que és gravíssima. Sobretot perquè Cercas i Iceta parlen amb un cor metòdicament rosegat per les tradicions de la passió patriòtica espanyolista i els altres tenim raons per a témer que, si no es frena aquest seu nacionalisme desbocat, ens acabaran menant a la barbàrie on sempre, històricament, ha anat a parar.

Quant a això, he de remarcar que el menyspreu per la mort, la relativització de la mort, és un tret molt remarcable del nacionalisme espanyol, emparentat profundament amb el catolicisme tan present en l’embrió de la idea d’Espanya i de la seua constitució en nació. Algú dirà, frívolament, que Espanya avui ja no és catòlica. L’argument és passablement cert, però cal dir que mentre el nacionalisme espanyol no canvie (i no es veu cap signe ni remot que haja de passar) la realitat és que està condemnat a arrossegar tota la càrrega doctrinal que l’ha impregnat de sempre i que se li escapa, vulgues que no, pels porus.

En posaré un exemple ‘constitucional’. Els anys vuitanta encara hi va haver una mica de discussió sobre si la festa nacional espanyola havia de ser el 6 de desembre, aniversari de la constitució i per tant símbol d’una mena de nou començament, o el 12 d’octubre. Va guanyar, com en tantes coses, la continuïtat amb el franquisme, i n’és conseqüència que avui els espanyols celebren, com a essència de la pàtria que són, l’evangelització violenta d’Amèrica i la victòria sobre els moros. Encara. Ho intenten de dissimular, és veritat. Però ho aconsegueixen poc i malament. Certament, la llei del 1978 que instaura el Dotze d’Octubre com a festa nacional espanyola ja no parla de l’evangelització, com era habitual fins aleshores, però parla de ‘l’inici de la projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus’ de la nació. Veges per on. La retòrica és la que canvia però la mona continua essent mona per més que la vulguen vestir de seda.

Mona en la constitució i mona també en el cap de Cercas i Iceta. Que al capdavall no fan res més que adaptar a l’era de Twitter aquell aberrant missatge, tan estimat pel falangisme primitiu, segons el qual els morts són uns éssers caducs i poden tenir, per tant, una utilitat, ponderable a partir de la conveniència present de la pàtria ‒que és eterna i per això mateix superior. En definitiva, que els cadàvers t’indignen o et resulten completament indiferents no segons un criteri moral, sinó simplement pels interessos de la política.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.