Fotografia: Lluís Brunet.

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Cathal MacSwiney Brugha és professor emèrit de la Facultat d’Empresarials de l’University College Dublin. També és el president de l’Analytics Society d’Irlanda.

Els seus dos avis el connecten amb la història d’Irlanda. L’avi patern, Cathal Brugha, va ser el primer president del parlament irlandès després d’haver tingut un paper molt important en la Revolta de Pasqua. L’avi matern, Terence MacSwiney, era batlle de Cork durant la guerra de la independència i va ser detingut després d’haver reclamat als britànics que se’n tornessin al seu país. Va fer una vaga de fam que va esdevenir un gran problema per a les autoritats britàniques. La vaga de fam el va dur a la mort i les repercussions internacionals que va tenir aquell fet van obligar finalment el govern britànic a acceptar de seure a la taula de negociacions.

Cathal MacSwiney Brugha, el seu nét, serà avui a Girona i en aquesta entrevista dibuixa paral·lelismes entre Irlanda i Catalunya, es mostra optimista sobre el camí que construeix el poble català i proposa d’activar una campanya de conscienciació europea sobre el cas català.

Què us porta a Catalunya aquesta vegada?
—Veig que Catalunya ha guanyat la batalla dels arguments, però ara necessita ajuda per a exercir l’autodeterminació. Aquesta ajuda pot provenir de la gent d’Europa. No dels nivells més alts, del consell de primers ministres, perquè no hi veuen per sota del seu nivell. Jo veig Europa com una família de famílies. Si un germà gran assetja una germana petita, els cosins l’han d’ajudar. A Irlanda som els vostres cosins, ens agrada i admirem molt la gent de Catalunya. Per això som aquí. Volem promoure una campanya ‘Europe Cares’ (‘A Europa li importa’). No som sols. Mikko Kärnä, diputat finlandès, també és molt actiu. Caldria difondre la campanya a tot el continent.

Quins paral·lels podem trobar entre la situació actual a Catalunya i les eleccions irlandeses del desembre del 1918?
—De paral·lelismes, n’hi ha molts i importants. Les eleccions irlandeses del desembre del 1918 van ser un punt d’inflexió. Londres ja no podia reclamar que els irlandesos donessin suport a la política britànica a Irlanda. El motiu va ser l’ús egoista de joves irlandesos en una guerra colonitzadora entre la Gran Bretanya i Alemanya. El suport de molts catalans als partits que defensen l’autodeterminació fa preveure que els canvis no tardaran a arribar.

El vostre avi, Terence MacSwiney, batlle de Cork, va ser detingut perquè defensava la independència i va morir després d’una vaga de fam. Actualment defensaríeu mesures radicals de desobediència civil?
—Abans de la vaga de fam de MacSwiney, moltes dones sufragistes havien fet vagues de fam a Anglaterra per defensar els seus drets. Era una lluita anònima perquè la dreta controlava els mitjans de comunicació. Les obligaven a menjar amb gran brutalitat. MacSwiney i els seus col·legues de tot el món van utilitzar els mitjans de comunicació internacionals per fer campanya i per promoure la independència irlandesa. Això, i el fet que fos batlle de la segona ciutat d’Irlanda, Cork, i que fos un membre electe del Dáil, el nostre parlament, va fer que la Gran Bretanya s’hi mirés una mica i no en forcés l’alimentació ni el tractés amb brutalitat. MacSwiney va guanyar la batalla del relat, també a Anglaterra. Fins i tot el seu rei, Jordi V, va defensar l’alliberament de MacSwiney!

Mesures d’aquesta mena podrien ajudar el moviment independentista de Catalunya?
—Les mesures radicals de desobediència civil poden ser contraproduents. Poden donar a Madrid l’excusa per a utilitzar encara més brutalitat. Catalunya ja ha aconseguit la victòria moral. Ara els de Madrid són els salvatges. Heu d’escollir bé el terreny de joc. Cal assegurar-se que l’estat espanyol continuï essent vist com el bàndol incivilitzat i Catalunya sigui el poble orgullós, fort, madur i civilitzat. La cita més famosa de MacSwiney és: ‘Els qui conquereixen no són pas els qui més poden infligir, sinó els qui més poden resistir.’

Quina sensació teniu, de veure com un segle més tard hi ha dirigents independentistes catalans també a la presó o a l’exili?
—L’empresonament dels dirigents independentistes catalans és una jugada estúpida i un senyal que Madrid perd. És molt visible a tot Europa i fa prendre consciència a totes les persones decents. Terence MacSwiney va passar més temps a la presó que a fora.

Hi ha línies vermelles que una democràcia moderna ha de respectar o la integritat territorial és un valor suprem?
—La lluita és sempre entre el poder i la gent, les normes i la consciència, la terra i la gent que hi viu. El món madura i avança cap a una època en què es tindran més en compte les preocupacions de la gent. La integritat territorial sempre tindrà un valor, però la idea que és un ‘valor suprem’ ja no es mantindrà, sobretot si s’utilitza per justificar de fer mal a la gent.

Quina importància té la solidaritat en aquestes situacions?
—Quan hi ha un mal comportament, tant si són nens en un pati com països que actuen com nens, els sensibles, madurs, constructius i bons han de treballar plegats per la pau i l’harmonia. La solidaritat és clau. Els assetjadors sempre són covards. Només participen en batalles desiguals. Però la solidaritat sempre s’acaba imposant.

Espereu que la UE o els estats més poderosos demanin seriosament o fins i tot obliguin el govern espanyol a dialogar i negociar amb Catalunya?
—Sí, ho espero. M’agradaria que passés això. Malauradament, els qui tendeixen a fer política en circumstàncies normals són les persones equivocades, les més poc adequades per a ser al govern. Els agrada dominar i tendeixen a no preocupar-se pels altres. En general, els grans líders europeus seran els darrers d’ajudar a resoldre la vostra disputa amb Espanya. Es veuen a si mateixos en reunions amb el primer ministre espanyol i simpatitzen amb les seves ‘dificultats internes’; fins i tot poden veure paral·lelismes amb les seves ‘dificultats internes’ pròpies.

El poder dels estats no té límits?
—Algun dia, una Europa madura dividirà la governança en quatre nivells: la Unió Europea, els estats, les regions i els municipis. L’aparició de la governança regional significarà que els estats perdran poder. No podem esperar que els estats alliberin el poder tots sols. Hem d’apel·lar a la gent de totes les regions europees per donar suport a aquest moviment. Ells respondran. La història és plena de fets excepcionals sorgits del conflicte entre poders. Si la història fos diferent, Catalunya ja seria un estat, però no podem tornar enrere. Els estats van perdent importància i les regions en van guanyant. A Europa, Catalunya va al capdavant per avançar cap a una societat madura, on la gent dirigeixi ​​els seus afers. El temps dels Estats que s’imposen a les regions es va acabant. Arreu del món, el poder estatal excessiu s’associa amb decisions estúpides i corrupció financera.

Catalunya pot aprendre’n cap lliçó, de l’experiència irlandesa o són èpoques i circumstàncies massa diferents?
—I tant, Catalunya en pot aprendre, de l’experiència irlandesa. En general, els qui escriuen la història i expliquen què passa són de dretes. D’aquesta manera, la història es desvirtua i les lliçons per al futur es perden. Els dirigents irlandesos eren persones molt espirituals, solidàries i intel·ligents. A l’altre bàndol, els líders britànics eren uns pinxos amb afany de poder, intolerants i egoistes, en l’àmbit polític i sovint també en el personal; i molts, a més, eren uns corruptes. No donaré noms. Però són elogiats per la història dels seus països, perquè durant breus períodes van servir bé els seus estats. No veig que a Catalunya els temps i les circumstàncies siguin gaire diferents. Catalunya ha de mantenir el rumb, la frescor, actuar amb prudència i no entrar en conflictes equivocats, que l’allunyarien del camí encertat. Catalunya no ha comès errors. Catalunya ha mantingut el suport de la seva gent. Catalunya és raonable. El problema és com fer el següent pas…

Si la gent es manté unida i resisteix la repressió espanyola, creieu que veurem una República Catalana independent? Què més cal?
—L’error és pensar en Europa com un grup de repúbliques independents. Abans els estats tenien el cent per cent del poder. En el futur, la Unió Europea, els estats, les regions i els ens locals es repartiran aquest cent per cent, tants a tants. Les repúbliques independents són cosa del passat. El problema de Madrid és que això no ho veuen. El problema de Catalunya és que Madrid us culpa de la seva sensació de pèrdua de poder, un poder que ja havia desaparegut. D’ací a cent anys, la dreta madrilenya encara culparà Catalunya. Però la majoria de la gent, a Espanya i a Europa, us ho agrairà. El desafiament més gran és mantenir la teva gent unida mentre s’avança cap a una nova situació. Et vas movent ràpidament en la direcció correcta, però per un camí que encara no s’ha construït. El construeixes tu, aquest camí.

Espanya no hi té pas gens d’interès, en la construcció…
—Quan a Irlanda ho vam fer, fa un segle, la Gran Bretanya era l’imperi més poderós del planeta. Les accions d’alguna gent, com Terence MacSwiney, van fer un petit estrip en la vela del gran vaixell Britannia. Encara avui perd poder i, tanmateix, manté els seus deliris de grandesa. Ara perjudica el seu futur amb el Brexit, i de passada també perjudica Irlanda. El Brexit arruïnarà Irlanda del Nord. Als polítics del Brexit no els importen gens tres regions: Irlanda del Nord, Escòcia i el nord d’Anglaterra. Només els preocupa Londres i el seu poder. És difícil per a Catalunya, però cal mantenir-se atent i actuar amb intel·ligència. La clau del futur no són les normes, sinó el respecte. No les lleis de les institucions, sinó l’atenció a les persones.

Gràcies pel vostre temps. Voleu afegir-hi res?
—Sóc ací perquè crec que a Europa li importa Catalunya. No necessàriament els polítics de primer nivell de la Unió Europea ni els estats, sinó els ciutadans d’Europa. Gràcies a VilaWeb, els vostres amics i aliats, les xarxes socials, sobretot gràcies als joves, podeu construir aquest nou camí. Europa us ho agrairà. Per a Madrid pot ser dolorós durant molt de temps. Però a la llarga els ciutadans d’Espanya també estaran agraïts a Catalunya. Als vostres lectors no cal que els n’expliqui el motiu.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.