Daniel Venteo, amb el llibre a les mans.

De les quatre barres amb la sang de Guifré el Pelós al llaç groc, passant per ‘Els segadors’. Quaranta-vuit símbols del catalanisme ja tenen la seva història gràcies a l’esforç fet aquests darrers dos anys per un equip d’historiadors i documentalistes encapçalat per Daniel Venteo i gràcies a Enciclopèdia Catalana. Amb aquesta publicació continua sense perdre ni un punt del rigor historiogràfic, però posa els punts sobre les is en una qüestió que últimament ha estat constantment damunt la taula del debat a casa nostra.

Joan Ricart, del grup editorial, explica: ‘Aquest llibre s’emmarca en la gran sèrie d’obres d’Enciclopèdia dedicades a història del país i, tot i que sabem que el tema està inflamat, hem fet una aportació historiogràfica, rigorosa i serena, de l’època medieval fins als nostres dies, buscant l’aportació d’historiadors especialistes en cada època per tal que el llibre tingui una doble línia: poder veure com evoluciona la simbologia del país al llarg del temps, però també veure com naixia i evoluciona cada un dels quaranta-vuit símbols seleccionats. El savi Joan Francesc Mira hi aporta el complement antropològic, per explicar que tots els símbols són dinàmics i polisèmics, i ens ajuda a entendre que aquesta aportació va molt més enllà del moment actual. A més a més s’ha pogut combinar amb imatges i documents que provenen dels grans arxius i de la documentació més heterogènia, perquè la voluntat era de complementar l’obra tant com poguéssim.’

Enciclopèdia n’ha editat dos mil exemplars, que es posen a la venda sobretot de manera directa i amb pagament a terminis. ‘És un llibre de referència del punt de vista historiogràfic i confiem en el públic que sol comprar aquests productes i que agraeix el format gran amb els documents presentats en tota l’esplendor, que fins i tot permeten de llegir-los. En aquest cas un dels fets importants és que hem fet una aportació seriosa i ambiciosa ja en la mateixa selecció: no volíem fer un diccionari de símbols, sinó una reflexió seriosa i particular.’

Daniel Venteo és el director de l’obra. Diu: ‘Hi hem treballat durant aquests darrers dos anys. Primer havíem de conceptualitzar l’obra, que per si mateix ja era un desafiament. No volíem fer diccionari i havíem de decidir per quin criteri, de tots els símbols que hi havia en els mil anys d’història del país, triàvem aquests quaranta-vuit . N’hi ha que tenen plena vigència, com poden ser els símbols oficials de la Generalitat i alguns altres que han desaparegut però que pensàvem que hi havien de ser per què havien significat abans o per l’articulació del discurs. Llavors va venir la fase de conceptualització i recerca documental, amb un valor afegit per a l’obra i per a totalitat de la sèrie, que és que, dels més de 750 documents que acompanyen el llibre, el 40% són inèdits. Aquest també és un dels relats del llibre, i possiblement un dels més importants juntament amb el relat que es fa als estudis introductoris, la història de la simbologia política catalana, i una segona lectura amb els quaranta-vuit símbols que proposen, fins al present, des de Guifré el Pilós, els documents sobre el qual arriben fins a final del XX. En el cas dels desapareguts, el relat es tanca quan el símbol desapareix: per exemple el cas de les cintes grogues del 1705 o el del Panteó de Catalans Il·lustres en què es volia reconvertir la capella militar de la Ciutadella i de què ja no se n’ha parlat mai més. Allò que hem volgut fer és la primera aproximació de la simbologia política catalana al llarg de la història.’

El volum gaudeix de texts d’Agustí Alcoberro, Jordi Casassas, Giovanni C. Cattini, Joan B. Culla, David Martínez Fiol, Joan Francesc Mira, Josep Pich Mitjana, Josep Maria Salrach i el mateix Daniel Venteo. Amb aquesta selecció es pot dir que pràcticament tots els corrents historiogràfics del país hi són representats, cosa que tampoc no és fàcil. ‘És un dels valors afegits; efectivament, volíem que aquests corrents historiogràfics s’hi veiessin reflectits per mostrar que aquesta no és una lectura única, sinó plural.’

I és clar, en una obra com aquesta s’havien de prendre riscs i un ha estat el d’incloure el llaç groc, tota una decisió important perquè encara no ha passat prou temps per a poder considerar-lo històric. ‘Però no podíem defugir el desafiament en una obra com aquesta. El referèndum o el llaç groc, no sabem quin recorregut tindran, però per la Catalunya del 2019 són un símbol indiscutible’, assegura Venteo. I, de fet, si es mira les moltes transformacions que ha tingut, com per exemple l’adaptació del símbol de la resistència de les pel·lícules de Star Wars en llaç groc, veurem que hi ha tota mena d’interpretacions possibles.

En aquest sentit, l’obra és molt interessant per a veure aquesta evolució dels símbols i com es construeixen i es reinterpreten. Així, per exemple, les quatre barres i el seu mite és relativament recent (d’uns cinc-cents anys, quan en realitat els fets a què es refereixen superen el milenar d’anys). ‘Però és que les quatre barres es poden interpretar de moltes menes, per exemple els barrots d’una presó on hi ha un lluitador independentista empresonat o l’au fènix dels anys vuitanta emprat per l’extrema dreta de Cedade per seduir la dreta local, per exemple.’

Això fa que als responsables de l’obra els sigui molt complicat de triar algun dels quaranta-vuit símbols inclosos: Guifré el Pelós, la llengua catalana, la Senyera, el Canigó, l’Església, el Monestir de Ripoll, el Monestir de Poblet, el Monestir de Santes Creus, el Monestir de Montserrat, Barcelona, la Generalitat, Sant Jordi, el Corpus de Sang, Pau Claris, Els segadors, la República, la premsa escrita, El cant dels ocells, les cintes grogues, el Fossar de les Moreres, l’Onze de Setembre, la Bandera de Santa Eulàlia, Rafael Casanova, la Ciutadella de Barcelona, el timbaler del Bruc, la sardana, els castells, l’au fènix, el Panteó de Catalans Il·lustres, el Pi de les Tres Branques, l’Estelada, la Mancomunitat, el Barça, les Quatre Columnes de Montjuïc, Francesc Macià, El cant del poble, l’estatut d’autonomia, Pau Casals, el més petit de tots, Lluís Companys, Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Òmnium Cultural, l’Estaca, la careta de la llibertat d’expressió, el Primer d’Octubre i el llaç groc.

Ricart explica:  ‘Independentment dels símbols elegits, darrere de cada gran llibre que fem nosaltres intentem crear una aportació cultural nova i fer-lo com més bé millor, reunint grans equips per fer grans projectes, i hi continuarem, perquè és la línia de la casa.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb