Aula
Fotografia: Ivan Samkov (Pexels).

Van ser deu anys intensos, a l’institut. Cada dia era radicalment diferent del dia abans. Hi havia sempre brogit, rialles, crits, plors…, però alhora diàriament passaven coses noves, inesperades.

El tercer A era el grup més difícil. Tenia una concentració massa alta d’alumnes moguts, dispersos, que no seguien ni deixaven seguir. Jo patia pels qui hi posaven interès, els qui volien fer batxillerat i una carrera. I entre els uns i els altres hi havia una bona colla de nois llestos, que se’n podien sortir si hi posaven el coll, però que es deixaven arrossegar per la mandra, per les ganes de fer-se veure o pels maldecaps de casa. Maldecaps ben grossos, sovint. La Sara formava part d’aquest grup.

Ja el primer dia va fer evident el menyspreu pel català. Aquelles rialletes per sota el nas quan aixecaven la mà els alumnes més desperts, aquells comentaris despectius, aquell desmenjament, aquells badalls, aquells esbufecs, aquella cara de fàstic… I una constant: sempre responia en castellà.

Durant el primer trimestre no em cansava de repetir-ho: “Si voleu aprovar l’assignatura, haureu de parlar en català.” Pocs ho qüestionaven, perquè era de sentit comú, però de tant en tant algú em plantava cara i sortia amb algun estirabot, com aquell d’en Marcos, que em va deixar esmaperdut: “Oye, Badia, no empecemos con lo del catalán…” Tothom va riure. Jo també hauria rigut, si hagués gosat.

La Sara, no. Ella no qüestionava res, però era implacable: responia sempre, fredament, en castellà. Va suspendre el català de tercer per això. No la vaig poder convèncer; malgrat la seva intel·ligència i la seva destresa en els exàmens, no la vaig poder aprovar. A la recuperació final no em vaig voler limitar a fer una prova escrita, que l’hauria superada de sobres, sinó que li vaig demanar (els vaig demanar) una petita exposició oral. I per primera vegada en tot l’any, se’m va adreçar en català. Amb una fonètica gairebé impecable.

Va acabar l’ESO, va anar a fer un cicle formatiu a Manresa i la vaig perdre de vista fins al cap de sis anys. Fou un dissabte a mig matí, que la vaig trobar cobrant en aquell supermercat obert feia quinze dies. Semblava contenta i feia la feina amb una gran professionalitat: era ràpida, amable, eficaç. I parlava en català, sempre, amb tothom, implacablement. Era –és– la política de l’empresa: la retolació, en català; la megafonia, en català; l’etiquetatge dels productes propis, en català; la música ambiental, en català. No fallava –no falla– mai.

Vaig xerrar-hi una estona i em va dir que tenia bon record de les meves classes… i de la meva paciència. M’ho vaig prendre com una disculpa.

El cas de la Sara no és general, és clar. Hi ha ex-alumnes que han seguit un procés invers: si a l’institut feien servir el català per obligació, després amb prou feines l’han tornat a parlar. Però tampoc no és un cas únic, el de la Sara.

Ara, si de debò volem evitar que el català s’evapori hem d’entendre ben bé aquest cas. Hem d’entendre què volen dir els sociolingüistes quan parlen de “llengua necessària”. I hem d’ésser conscients de la gran importància que tenen les empreses (o els empresaris) en aquests moments.

Aquell darrer any d’institut de la Sara, sis anys abans de retrobar-la, hauria dit, convençut, que era una anticatalana recalcitrant. I no. Tot passa. La vida fa molts tombs. Et fas gran i, gairebé sense voler, t’adones que hi ha actituds absurdes, que no treuen cap a res. I circumstàncies que et fan canviar. Com ara que a la feina et demanin una cosa que no has fet mai, però que saps fer: parlar en català.

Personalment, penso que mantenir-nos en aquest estat de depressió en què sembla que ens hàgim instal·lat en relació amb el futur de la llengua no és gens bo. Els empresaris tenen un paper cabdal a l’hora d’impulsar-ne l’ús. Tot farà un tomb el dia que el català, a banda d’ésser una llengua útil, esdevingui una llengua necessària. Si definim objectius i mètodes eficaços; si actuem –sense soroll– amb determinació i perseverança, ens n’hem de sortir. Ens en sortirem, vaja.


Podeu llegir tots els articles de la secció “Ras i curt”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.