Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Els independentistes catalans han tornat a demostrar que romanen ferms en la seva obstinació, una obstinació fins ara remarcada en un sol lema, que en realitat és la suma de dos: aconseguir una societat millor per mitjà de la independència. En l’última Diada es va afegir un altre element, perquè la d’aquest dimarts va ser la primera després del primer d’octubre i dels empresonaments i dels exilis. Va ser, sobretot, una Diada contra la repressió.

Hi havia una gran expectació per si els desacords evidents entre les famílies independentistes desanimarien part de la ciutadania a participar-hi. Això esperaven precisament certs analistes i polítics contraris al procés. I ni així. Tot i les baralles entre els representats polítics, la ciutadania va demostrar una vegada més que té molt clar el seu objectiu i que no retrocedirà.

En general, tot periodista basc ha practicat assíduament, encara que no amb la mateixa intensitat, aquest esport tan perillós i relliscós de llegir entre línies, sobretot fins que ETA no es va acabar. Tractàvem de justificar allò que un polític suggeria tàcitament en alguna entrevista argumentant que era una resposta a alguna cosa que la setmana anterior havia dit algun altre.

És possible que sigui per addicció a aquest esport, però m’ha cridat l’atenció que en menys d’una setmana els dos ministres catalans del govern de l’estat espanyol es pronunciessin a favor de l’alliberament provisional dels presos polítics del procés. El primer va ser Josep Borrell, ministre d’Afers Estrangers, el mateixa dia de la Diada i a la BBC; és el socialista que més odia el procés i que és més odiat pels defensors del procés, i no ha mostrat tampoc cap humanitat envers els presos. La segona, dijous, va ser Meritxell Batet, ministra de Política Territorial: ‘seria més fàcil que hi hagués diàleg si no hi hagués gent a la presó’, va dir.

 


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Sis quilòmetres de gent una altra vegada. Per setè any consecutiu. Vinguts d’arreu. Sense demanar mai al veí ni qui és, ni d’on ve, ni què vota. Units. Per la independència, per la república proclamada aviat farà un any. Sis quilòmetres de resistència a la repressió, de denúncia dels empresonaments i de l’exili, de solidaritat intensa.

La Diada de l’Onze de Setembre, com ha fet tota aquesta dècada, ha marcat el to d’una cosa que aquí a Catalunya es coneix per ‘la tardor calenta’. L’operació d’escapçar el govern i el parlament ha funcionat però no ha estat possible d’escapçar el moviment. I aquest és el problema, gros, que té l’estat espanyol a les mans. Què més pot fer ja per frenar aquest tsunami decidit a fer com siga per a separar-nos-en, per a establir el nostre propi estat, per a ser amos del nostre propi país?

Quan Mariano Rajoy i Soraya Sáenz van llançar el 155 poc podien esperar que mesos després ells veurien a la televisió les mateixes imàtgens, pel cap baix, d’un milió de catalans reclamant la independència, però sense que tinguen cap càrrec, apartats del tot ja de la política. De moment el PSOE no fa res de diferent manera; paraules, i fins i tot ni això. I el carrer empeny.

En aquest ambient no sembla que siga raonable d’esperar un judici que el mateix president de la Generalitat ja ha dit que no tindrà cap sentència acceptable. Ho van explicar ben clar els advocats que van parlar al final de la manifestació, Aamer Anwar i Ben Emerson. El temps per a Pedro Sánchez també s’acaba, i si no hi fa res immediatament, ja no tindrà cap possibilitat d’evitar una nova insurrecció pacífica, democràtica, popular. A la Moncloa no responen. Continuen pensant en les eleccions andaluses i en els títols universitaris. Però als carrers de Barcelona tenen sis quilòmetres de gent que ho ha aguantat tot i que ara continua caminant, a més, conscient del dolor i de la dificultat. Conscient que no hi ha cap solució que no passe per la independència.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb