Amic meu:

Calor, calor estúpida que ens agafa començant l’estiu. Et trobo a faltar…

Quan ens vam conèixer? Seria cap a final dels anys vuitanta, quan vau coincidir a l’escola Santa Anna amb la meva filla Carlota. Allà us vau fer amics amb la Noemí Polls i tants d’altres, amb els qui heu sabut mantenir i fer créixer una amistat saníssima que no sap de colors polítics ni d’interessos personals. Entre d’altres, una de les coses que més em va cridar l’atenció de tu i de la meva filla va ser la facilitat amb la qual vau agafar un text de Txékhov i el vau muntar. Era com si haguéssiu estat tota la vida a l’escenari. Fins a l’extrem que em vaig quedar convençut que continuaries fent teatre de manera professional. Bé, de teatre, encara en fas.

Ja feia vint-i-cinc anys que treballava com a actor i em creia amb prou coneixements per a distingir un possible actor d’un que no ho fos. I no em vaig equivocar. No t’he tornat a veure dalt de l’escenari, però fas política amb majúscules. No sé si és més difícil el que fas tu –jo no m’atreviria a fer-ho– o el que faig jo. Al cap i a la fi, jo manllevo textos, no sempre interessants, i em limito a repetir-los dia sí dia també davant un públic entregat que, normalment, només ve a divertir-se i passar el temps.

Tu, no. Vosaltres, no. Vosaltres ens heu de convèncer que dieu la veritat, i no aquella que ens agradaria sentir, sinó la veritat amb majúscules. Aquella que no admet discussió i que ha de ser el paradigma de la nostra felicitat. I aquesta és una altra mena de teatre. No hi sou per entretenir-nos, hi sou per solucionar-nos els problemes, i dispensa si em poso impertinent.

Sé que vius una paradoxa constant entre la teva vida pública i la privada. El teu company, el Sergi, és un tipus collonut i no podíeu haver triat i encertat millor companyia l’un i l’altre. I no vull fer protagonista a la petita Laia, la vostra filla, perquè ja tindrà temps de ‘sortir als diaris’. Però us veieu obligats a separar-vos, per raons laborals, quan millor esteu en aquesta petita i màgica Lovaina que vaig poder conèixer quan et vaig anar a veure.

Quan vaig venir, vam sortir a passejar, tots dos sols. Es va produir un moment màgic quan vam arribar al barri de les Beguines. Un sol tebi que escalfava però no cremava, un silenci aclaparador tan sols desvirgat per alguna bicicleta colpidora. De cop i volta et vaig mirar. Tu estaves distret, i et vaig veure ja fet un home. Al teu costat, la meva filla i la teva germana, com sempre. Em sento tan content i emocionat, per aquesta amistat i la d’uns quants companys del col·legi que no menciono perquè n’oblidaria algun i seria injust. Les beguines, aquestes dones avançades al seu temps que, vídues o solteres, es dedicaven a ajudar el seu pròxim i que es van convertir, probablement, en el primer moviment feminista de la història. Aquella plaça era el Cel en què jo no crec, el Paradís pel qual no passejaré mai, el Nirvana que no veuré mai.

No sap com m’agradaria poder solucionar els teus problemes. No és al meu abast. Però sí que has de saber que t’estimo i que respecto el que fas. Deia Thomas Bernhardt, en aquella meravellosa obra d’art que es titulava Mestres Antics, que l’admiració és com una americana que s’ha de deixar en el penja-robes quan s’entra en un museu. Que l’únic que val és el respecte. I jo hi estic completament d’acord. Respecto la feina que feu des d’aquesta petita localitat dels Països Baixos i us estimo de tot cor. Sé quin és el vostre sacrifici i sé que el feu per nosaltres, per tot Catalunya, fins i tot per l’Albiol i l’Arrimadas, encara que ells no ho entenguin.

Quan em trobi millor us vindré a veure i a fer-vos una forta abraçada. És tot el que us puc dir, de moment.

Carles Canut

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb