Carta de l’Adrià, el jove del CDR d’Esplugues perseguit: ‘Ara em fa por la indiferència’

  • El noi, que es troba en cerca acusat de terrorisme, ha anunciat que és fora de l'estat espanyol i fa una crida a participar en la manifestació convocada aquest diumenge a l’ajuntament

VilaWeb
Redacció
08.06.2018 - 16:54
Actualització: 08.06.2018 - 21:18

El 10 d’abril al matí, la Guàrdia Civil va detenir Tamara Carrasco a casa seva, a Viladecans, i se la va endur a l’Audiència espanyola acusada de terrorisme. Aquell mateix dia, també van anar a Esplugues de Llobregat, a casa de l’Adrià, van picar a la porta cridant que la tirarien a terra. Però no el van trobar. Des d’aleshores, l’Adrià, membre del CDR d’Esplugues, viu amagat, i no se n’ha tornat a saber res més fins avui.

Els membres del grup de suport han comparegut aquesta tarda per explicar que l’Adrià és fora de l’estat espanyol ‘des de fa un temps’ i que es troba bé, i han fet pública una carta seva en què anima a participar en la manifestació convocada diumenge a les cinc de la tarda davant l’Ajuntament d’Esplugues per a denunciar la seva situació i la persecució de la qual són víctima ell, Tamara Carrasco (la integrant del CDR de Viladecans que va ser detinguda en la mateixa operació) i els membres dels CDR.

Efrem Blázquez, membre de la plataforma ‘Adri, et volem a casa’  i amic de l’Adrià, ha denunciat el fet que s’hagi vist obligat a anar-se’n fora de l’estat espanyol per tal d’evitar una situació similar o pitjor a la de Carrasco, que no pot sortir de Viladecans per les mesures cautelars imposades per l’Audiència espanyola. ‘L’única cosa que ha fet l’Adrià és participar en accions i protestes no violentes’, ha denunciat. ‘L’acusen de rebel·lió, sedició i terrorisme; una cosa completament desproporcionada’, ha afegit.  També ha assegurat que rebre la carta ha estat molt emotiu perquè és la primera notícia que tenen d’ell després de dos mesos de patiment. A més, ha destacat que demostra l’angoixa i la por que li han fet passar i, alhora, transmet un missatge encoratjador. Ell mateix ha estat l’encarregat de llegir-la:


A la carta, l’Adrià diu que continua tenint por, però que la por d’ara ha canviat i té més més aviat por de la indiferència; i que després de tota aquesta repressió, no té sentit ‘tornar enrere’. ‘Tornar enrere no és una opció quan mires enrere i veus milers de companyes cridant disposades a saltar amb tu, i que un cop caiguem ja serà massa tard per a aturar-nos i llavors s’adonaran, sense poder reaccionar, que caiem damunt seu.’

Heus ací la carta íntegra de l’Adrià:

«Són les sis del matí quan em desperto sobresaltat pel soroll d’un motor, segurament imaginari. M’acosto a mirar per la finestra. És el tercer cop aquesta nit, i el número mil aquestes últimes tres setmanes. Igual que les altres nou-centes noranta-nou vegades no veig cap cotxe a la finestra. Només al bosc hi ha un animal que fa el seu so característic cada cop que sent o veu alguna cosa…O quan li dóna la gana. Normalment crida quan s’acosta un cotxe, però de vegades ho fa sense motiu. De fet, és una alarma natural que em manté alerta per si he de sortir corrents.

Ho aprofito per anar a la cuina i bec un got d’aigua. Mentre torno a l’habitació em pregunto quant de temps hauré de viure amb aquesta por. Em tapo una altra vegada i el meu subconscient em xiuxiueja la resposta. Sé que té raó, però de moment em nego a acceptar-la.

Avui, 8 de juny de 2018, un mes i mig després d’haver escrit això, ja fa 59 dies que la policia trucava a la porta i amenaçava de tirar-la a terra si no l’obria. Un cop més, la mà que fa anar el martell de la injustícia reposa sobre el fusell de la por, i el dit que ens assenyala des dels despatxos espera ansiós al gatell per a fer miques els nostres somnis.

La por que sentia llavors ha canviat.

Ara tinc por de la indiferència. Que, malgrat tot, ens quedem asseguts a la cadira immersos en el nostre paper d’espectadors, que encara hi hagi gent que pensa que la policia ens protegeix; que si veu qualsevol de nosaltres dins d’un furgó de la policia, giri la cara i digui ‘alguna cosa deu haver fet’; que continuem justificant l’opressor, el torturador o el soldat que només segueix ordres; que el teu veí es cregui tota la merda que vomiten els mitjans, i després la vagi predicant sota la bandera de la veritat; que dins de la multitud de funcionaris que intervenen en un procés judicial, no n’hi hagi ni un amb el valor suficient per a denunciar la injustícia.

Però, sobretot, por que la gent tingui por.

L’opressor no sap que amb la seva estratègia ens ha portat fins a la vora del precipici, que tornar enrere no és una opció quan mires enrere i veus milers de companyes cridant disposades a saltar amb tu, i que un cop caiguem ja serà massa tard per a aturar-nos i llavors s’adonaran, sense poder reaccionar, que caiem damunt seu.

És amb aquestes companyes amb les qui us animo a sortir, aquest diumenge, a les 17.00 a l’Ajuntament d’Esplugues, per denunciar l’arbitrarietat i la desproporcionalitat dels fets que m’imputen, i per deixar ben clar que la seva repressió no ens farà callar.»

Fa unes setmanes, era la seva mare qui feia pública una carta. La podeu llegir ací: ‘I jo us dic que, de terror, sí que n’hi ha. Qui t’acusa és qui l’imparteix

‘Adri, et volem a casa’
El grup de suport han animat a fer-se una fotografia amb el lema ‘Adri, et volem a casa’ i penjar-la a les xarxes socials per difondre la convocatòria de la manifestació. El grup de suport es manifesta, des de fa un mes, de manera setmanal davant l’ajuntament i també ha instat al PSC, que governa a l’ajuntament, que es posicioni a favor de l’Adrià i en contra de la repressió. Podeu veure ací les mostres de suport de la darrera setmana:

https://twitter.com/ceskfreixas/status/1004300822979710976

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any