Carraixet: “Sempre hem gaudit de la música i hem dit i fet tot allò que ens donava la gana”

Entrevista a dues membres del grup Carraixet, que celebra cinquanta anys dalt dels escenaris amb un disc, un llibre i un concert

VilaWeb
Vanessa i Mari Giner
Esperança Camps Barber
20.11.2022 - 21:40
Actualització: 21.11.2022 - 09:26

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“I si cantem en valencià, Lleonard?”, diu que va dir Rafa Arnal a Lleonard Giner quan es van ajuntar i van formar la primera rondalla. Era l’any 1971. L’any següent, el nom del barranc que passa per Tavernes Blanques els va inspirar per a batejar un grup ben singular. Era Carraixet 72. La primera actuació la van fer a Castelló, en un concert d’homenatge a Pompeu Fabra que havia organitzat el Club d’Estudiants. Van haver de mig improvisar perquè els van cridar per substituir un altre grup. Aquella volta, a banda dels components de la rondalla, Mari, que tenia deu anys, ja va actuar. A mesura que creixien, Miryam, Eva i Vanessa anaven engrandint la formació i hi aportaven els seus propis gustos i estils musicals.

Aquells primers anys, Carraixet va popularitzar peces com ara “Paquito, el xocolater”. L’any 1979, quan els sectors més nacionalistes discutien quin havia de ser l’himne del País Valencià, ells van incloure una versió de “La muixeranga” al disc Entre col i col, lletuga. “Cantar les ‘Parrandes’ permetia dir el nom del país ben fort a cada concert”, diu Toni Mercader, el seu biògraf. Canten temes del folklore tradicional amb peces reivindicatives amb lletres pròpies.

Lleonard Giner va faltar l’any 2005. A pesar del trauma, les filles i els néts han continuat gaudint de la música. El compromís amb la llengua i el país es manté intacte, i també la reivindicació constant de la igualtat entre homes i dones damunt els escenaris. Ara Carraixet són Mari, Eva, Miryam, Vanessa i Carme, la filla de Mari, a més d’altres músiques que les acompanyen a les actuacions.

Carraixet fa cinquanta anys i ho celebra amb un disc. El primer que enregistren d’ençà del traspàs del pare. És un treball ple d’homenatges, de reivindicacions, de paraules en negreta i de subratllats. També faran una festa en forma de concert amb convidats i sorpreses al Teatre Principal de València el 18 de desembre.

En aquesta entrevista parlem amb Mari i amb Vanessa, la gran i la menuda de les germanes Giner, que riuen i ploren mentre recorden alguns dels episodis de la seua carrera. I de la seua vida.

El típic comentari que no es fa a un grup d’homes: sou nou o deu dones damunt l’escenari.
—Vanessa Giner [V. G.]: Sempre hem sigut un grup mixt, meitat xiques i meitat xics, perquè pensàvem que era el més ideal. Però vist que anem tan a poc a poc en temes d’igualtat, la composició íntegrament femenina és una declaració d’intencions molt clara. Ja sabeu que tenim un vessant molt activista en els escenaris i això és una manera de dir que ja és el moment d’anar al gra.

Què són cinquanta anys fent música en família?
—V. G.: Jo sóc una estafa [riu], perquè tinc quaranta-set anys i només en fa quaranta que sóc al grup.
—Mari Giner [M. G.]: Ho veiem com etapes. Tinguérem la primera etapa de la rondalla, hem format part de diverses formacions paral·lelament. El grup familiar Garabatos; entràrem als Pavesos; férem els Mini Pavesos; després recuperàrem el nom de Carraixet… Ho recordem com a experiències molt bones i molt divertides que ens han unit molt. Hem viscut coses precioses amb els nostres pares i la nostra família. I també coses dolentes.

Estudiar música, formar part del grup, sempre ha estat voluntari? No us hi sentíeu obligades?
—V. G.: Hem tingut una educació artística. Teníem tots els mitjans a casa. Teníem instruments, els pares sabien música, els iaios… Això et va entrant. Cadascuna de nosaltres té els seus gusts musicals, però hi ha un punt d’unió, que és Carraixet. Si us fixeu en la nostra trajectòria, veureu que hem sigut pioneres. Fèiem rock en valencià quan ningú en feia. Vam ser molt criticades, fins i tot per la nostra gent, però mira, això ja està fet. Ara ningú no se n’estranya, però aquella època va ser dura.
—M. G.: Vanessa, que és la més joveneta, aportava la seua influència. Si entrava un músic nou, hi aportava la seua. El grup sempre ha estat viu. El nostre tarannà ha estat el de gaudir i gaudir. Sense tenir en compte les crítiques, sempre hem fet tot allò que ens ha donat la gana. Per consciència i per gaudir.

Potser per això costa de posar-vos una etiqueta.
—M. G.: Música tradicional, soul, rock. Som un grup de cinquanta anys. Imagina que sempre haguérem fet el mateix! Som músiques i, per damunt de tot, lliures.
—V. G.: Tenim una educació musical acadèmica, que és la del conservatori. Ens encanta la música clàssica. Tenim una altra formació, que és la popular, la tradicional i la música de banda… A més, volem que totes estiguem a gust, que totes tinguem el nostre lloc en el grup. I si jo a catorze anys volia fer música rock o fosca, es feia. I mon pare, s’hi posava, i tocava Status Quo amb la bandúrria. Això és preciós, però en aquells moments, molta gent no ens va entendre.
—M. G.: Això no ho feia ningú més, i era molt criticat. No podies eixir del camí. Nosaltres ens hem sentit molt lliures, i això ens ha ajudat a aguantar tants anys.

També heu estat trencadores tocant instruments que formaven part de l’univers masculí.
—M. G.: Això és una de les coses dolentes que deia al principi.
—V. G.: Ens vam atrevir a tocar instruments masculinitzats i vam rebre moltes discriminacions i insults de tota mena.

Expliqueu-ho.
—V.G.: Jo tocava la flauta travessera, que és dins l’univers femení, però les meues germanes són el meu referent. Elles la trompeta i el fiscorn, en el cas de Mari, que és un instrument que només ella tocava al País Valencià, i potser a tot l’estat espanyol. Quan vaig agafar la trompeta, vaig notar que el director de la banda del poble no m’afinava. Jo pensava, s’ha confós, però no. I en el conservatori, el professor no em corregia. Em deia, tot bé, tot bé, no m’ensenyava res i la seua maneta sempre baixava un poquet més del compte a la cintura. Amb la flauta, això no em passava.

La vostra mare ja va rebre aquesta discriminació. Tant, que no va poder ser música.
—M. G.: S’apuntà a solfeig i ella, que ajudava i tot perquè en sabia molt, veia com els educands li passaven davant i no li donaven instrument. Quan va preguntar, el mestre li va dir, tu, xiqueta, a la cuina. I mira, tants anys més tard, a nosaltres ens va passar igual. A totes. Jo em vaig enamorar del fiscorn. Anava a les falles a tocar i em miraven com una extravagant. I en un examen amb tribunal, tot eren xics, i la taula, plena d’homes mestres. Quan vaig començar a tocar em van preguntar, què fas ací, xiqueta? Jo els vaig dir que m’examinava. I ells em van respondre que me n’anara a casa, que tindria fills i tal.
—V.G. I anar tocant pel carrer amb la banda i que et diguen “puta!”. Jo devia tenir catorze o quinze anys. Ara el masclisme es refina i es transforma. Ja no ens diran que no toquem la trompeta perquè està malvist, però hi ha altres maneres de posar-nos a lloc. No programant tantes dones com tocaria als festivals, per exemple. Hi ha la cosificació, l’edat. Quan érem jovenetes, perquè érem jovenetes, ara perquè som majors… Sempre hi ha alguna cosa que et fa veure que aquest no és el teu lloc.

VilaWeb
VilaWeb
Mari Giner, la gran de les quatre germanes que formen Carraixet
Vansessa Giner, la més menuda de les quatre germanes que formen Carraixet

Hem tornat al principi de la conversa, amb la pregunta inconvenient.
—M. G.: Són les coses dolentes que deia. També hem rebut abusos dalt de l’escenari, per exemple. Hem hagut de passar un dol amb els nostres companys.
—V. G.: Companys de professió que han actuat amb nosaltres, i he hagut de veure com, per exemple, abans d’una actuació em volien explicar com havia d’afinar l’instrument. Perdona? Això s’ensenya en primer.

És dur, això que conteu.
—V. G.: Sí. Però si el masclisme es va refinant, nosaltres també. Som més llestes que abans. Si tu tens un comportament masclista, jo te l’enxamparé. Ja sabem com fer-ho i com gestionar-ho.
—M. G.: Quan ets joveneta t’afecta molt, ara ja tenim un radar molt desenvolupat per a captar el patriarcat musical. A vegades ens en riem. En això, la nostra mare va tenir un paper molt important. Quan ens afectava tant, a poc a poc, vam deixar de tocar instruments en els concerts, i la mare se n’adonà. Un dia ens va reunir a totes, ens va cantar les quaranta i ens va empoderar.

Ara arribeu fortes al cinquanta aniversari?
—M. G.: Moltíssim. Molt il·lusionades. Com acabades de nàixer. Hem fet cinquanta anys i en farem cinquanta més. Així és com ens sentim. [Riuen.]

Què queda de Carraixet 72?
—M. G.: La consciència. Rafa Arnal va dir a mon pare: “Lleonard, i si cantem en valencià?” Eixa consciència la tenim fins avui. Això no ha canviat, l’amor a la música en valencià. El nostre so, que és una fusió de cordes i vents, que no s’havia fet abans. I és el que vam fer, per exemple, a “Paquito el xocolater”, que vam popularitzar. Aquells anys no era coneguda, nosaltres la vam popularitzar. Cordes i vents.

Acabeu d’explicar algunes de les coses dolentes que heu passat. En algun moment alguna cosa us ha fet pensar “deixem-ho estar”?
—M. G.: Sí. Les bombes. Els pares van voler deixar-ho perquè en algun moment ens hi jugàvem la vida. La dictadura va ser dura. La transició va ser molt perillosa. Pujàvem a un escenari i no sabíem què ens passaria. Ens han tirat de tot. Ens han tret una pistola, una navalla. En una actuació a Almàssera, que va ser la més dolenta que jo he viscut, la plaça era plena. Tocàvem “La muixeranga” i van venir els de Fuerza Nueva a tocar xiulets. Van pujar a l’escenari i s’armà una batalla campal. Jo tocava el fiscorn i tremolava, em vaig girar i vaig veure mon pare amb la guitarra així com per a pegar algú, es defensava perquè li havien tret una navalla. I després van venir les bombes.

Aquest és un episodi que fins que no es va fer el documentari era prou desconegut.
—V. G.: Ho vam normalitzar. Ho hem comentat a casa i res més.
—M. G.: Recorde que quan va passar vaig comentar a mon pare si eixiria a les notícies. I no. Ho van silenciar. Sort que n’hem trobat una notícia publicada, que tenia una foto, i gràcies a això hem pogut demostrar que és verídic. Però es va quedar com una cosa per a casa. En aquell moment, els pares van dir, s’ha acabat. Pensa que la mare era dins la furgoneta amb Vanessa, que tenia quatre anys, i la bomba era allí baix. I nosaltres actuant al costat. Vam plorar i implorar als pares perquè actuar ens agradava moltíssim.
—V.G.: Quan ja vaig tenir consciència, recorde que era normal arribar a un poble i preguntar com estava el tema polític. I et deien, ah, mira, avui us faran boicot, o no. O trobar la furgoneta del meu germà, que és el tècnic, plena d’esvàstiques, o ratllada. Això formava part de la normalitat.

Parlant de la transició, ara s’han commemorat els quaranta anys de l’estatut. Us ha dolgut que no us inclogueren en cap dels concerts o actes que s’han programat?
—M. G.: Què vols que et diga? El grup que en aquella època lluitava per l’autonomia érem nosaltres. I està molt bé que hi vagen grups moderns, a nosaltres ens sembla fantàstic, però pense que Carraixet també hauria d’haver-hi estat. Et seré sincera, ens ha dolgut.
—V. G.: Bé, ens ha dolgut a una part del grup, i a una altra no, eh? Jo tinc unes teories molt clares de per què no hi hem estat. El nostre activisme feminista en la música ens ha tancat portes, moltes. I és possible que aquesta en siga una més. No ho sabem amb certesa, però té totes les paperetes. A vegades, no ser en un lloc, també et posa en un lloc. Es pot llegir entre línies. Per què no hi és, Carraixet, allí?

Sou un grup incòmode?
— V. G.: Ara no recorde quin concert era. Hi havia molts grups, i nosaltres érem els punts suspensius.


—V.G.: Sí, al cartell van posar els noms de tots els grups que hi intervenien tret del nostre. Van posar-hi uns punts suspensius. Tampoc ho trobe estrany. Imagina que a un grup format tot per homes els posen una bomba. Ara tindrien un monòlit a l’entrada del poble. Sempre hem hagut de fer un triple esforç.

Per això dureu tant…
—M. G.: La mitjana de durada d’un grup són deu anys. I mira nosaltres… a prova de bomba. [Riuen a cor què vols.]

Amb tot, us sentiu còmodes i estimades?
—M. G.: Sí, sí. Hi ha de tot, però sí. Hi ha gent meravellosa, que ens estima molt i ens aprecia… Hi ha gent fidel a Carraixet que ens segueix, que ve a les actuacions. A Castelló l’altre dia es posaren drets per aplaudir-nos. A Albalat de la Ribera, en la presentació del documentari de la bomba, a l’hora de les preguntes, la majoria dels intervinents eren gent que ens agraïa la tasca. Mestres que havien posat les nostres cançons als alumnes perquè aprengueren valencià… Ploràrem totes de tan emocionades com estàvem. Al nou disc hi ha una cançó que hem titulat “Carraixet 50” que és un agraïment a la gent fidel. La lletra l’ha escrita Rafa Arnal.

Parlem d’aquest disc.
—V.G.: És molt especial. El pare es va morir quan enregistràvem Guspira. No n’hem fet cap més. Aquest és el primer. Hem procrastinat tant com hem pogut, però enregistrar-lo ara ha estat curar una ferida. Ens fa molta il·lusió i molt de respecte. Ho anàvem retardant. No gosàvem. Però ara tocava. A més, hem treballat el so amb certes innovacions, sonarà un poc diferent de com sona Carraixet.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Essent, com és, el disc dels cinquanta anys, imagine que hi haurà tota mena d’homenatges.
—V. G.: Hi ha coses molt boniques. Per exemple, Mari ha fet una cançó al pare.
—M. G.: M’ha costat anys. Ha sigut molt dur. [Plora.] Quan es va morir mon pare, vaig començar a escriure una cançó, però no podia i van quedar-se unes línies en un paper. Nosaltres adoràvem el nostre pare. Pensava que per al disc podríem demanar a un poeta que ens fes una lletra, però les meues germanes em van dir que era jo qui l’havia de fer. I vaig tenir un somni. Mon pare en la seua supermoto Pacific Coast, divina, que li vam regalar nosaltres, i jo al seu costat amb una esportiva. Érem dins un túnel a punt de partir, i mon pare em mirava i em feia un senyal com de marxar i jo, som-hi! I marxàvem corrents. Després vaig lligar caps, això era el túnel de la vida, els entrebancs. Al fons hi havia una llumeneta i anàvem cap allà i mon pare em donava una seguretat… Com dient, tu em mires i jo no cauré. I em va sortir la lletra.

I ens podeu contar alguna cosa més del disc?
—V. G.: Volem que siga una sorpresa. El productor és Nacho Mañó, hi hem treballat molt a gust. Ens hem dividit les cançons. Mari ha fet lletres, jo vaig optar per cercar dones poetes. Tremedal Ortiz. Per la meua feina tinc molt de contacte amb persones refugiades i vaig demanar a Samal, una supervivent de la guerra de Síria, que escriguera en primera persona sobre això i jo hi he posat la música.
—M. G.: També hem volgut que el pare hi fos. Gràcies a la tecnologia, hem agafat un fragment de la seua bandúrria, hem afinat algunes notes i l’hem col·locada dins la cançó en un solo, i és ell qui toca i a més jo li faig una segona veu amb la seua bandúrria. Pell de gallina. Gravant vaig haver de parar perquè em venia la plorera. Ja patim pel directe, a veure què passarà amb tantes emocions.

La vostra mare continua essent el puntal de la família?
—V. G.: Sí. Té vuitanta-cinc anys, però és molt jove. Té Facebook, té Twitter, té de tot. En els dinars de casa hi ha les meues nebodes adolescents totes amb el mòbil, i ma mare amb elles, és una més. I ara aprèn a tocar la bateria.

Carme, la filla de Mari, ja és la tercera generació. Com li va?
—M. G.: En aquest disc també ha fet una cançó preciosa, que es diu “Lluna lluneta”, amb versos de Fina Cardona, que fa poc que ens va deixar. Els solistes d’aquesta peça són els d’aquesta tercera generació: Carme, Joana, Adam, Màxim i Eva… Els nostres fills. Més que un disc, Carraixet 50 anys és un sentiment.

Sentiu, d’alguna manera, el pes per tot allò que representeu?
—M. G.: Som el grup més antic en actiu, el més longeu, però no tenim cap pes. Estem més tranquil·les que mai.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Mari, fa poc vàreu ser víctima d’una discriminació lingüística.
—M. G.: Sí. Em feren fora d’un restaurant. Passa moltíssim i et diuen maleducat per parlar en valencià. Toni Mercader ens ha fet una lletra boníssima sobre això, “No canvies la llengua”. Aquests temes són al nostre ADN.

Compagineu la música amb altres oficis. No es pot viure només de l’escena?
—M. G.: Al País Valencià has de ser multitasca. Hem tingut etapes en què sí que hauríem pogut viure de la música, fèiem tres actuacions el dia. Mon pare, que era un ebenista fi, va haver de deixar la feina. Hem tingut els alts i baixos normals, però no hem deixat mai d’actuar. A mi m’agrada molt el doblatge. En faig prou, ara doblem L’abella Maia al valencià, jo sóc Willy. Ací es fa molt bon doblatge, sobretot en castellà per a les plataformes. És una llàstima que no es doble més al valencià. Tenim À Punt, però és una porta desaprofitada.

Al País Valencià sou conegudíssimes, però a la resta del país no tant.
—M. G.: És cert. A Catalunya hi hem anat molt poques voltes, i a les Illes, també. Potser ens veuen molt localistes. Sempre ha sigut difícil anar a altres llocs. Ara aquests grups tan fantàstics van trencant totes les barreres i triomfen allà on van.
—V. G.: També passa que si no traus disc, és complicat entrar en els festivals. És normal que no ens hagen cridat.

Voleu afegir res més?
—M. G.: Només que ens fa molta il·lusió el concert del 18 de desembre.
—V. G.: Els nostres fills no tindran una herència material. La nostra herència serà el grup. Tots cinc s’estan formant. Si hi volen entrar, hi entraran, primer com a becaris en pràctiques, sense obligar ningú.
—M. G.: Els Rolling encara hi són, nosaltres també. Potser un dia pujarem a l’escenari amb gaiato. Dones majors, no normatives. Així som nosaltres.

VilaWeb
VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes