Carraixet

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El Nou d’Octubre de 1979 és un dia que es recorda com un dels més durs d’allò que s’anomenà la batalla de València, tot i que en cap moment no hi va haver pas dos exèrcits enfrontats ni res que s’hi assemblara. El Nou d’Octubre de 1979 algú va decidir d’atemptar contra el grup de música Carraixet. Els van posar una bomba davall la furgoneta EBRO, comprada de segona mà, que el grup emprava per anar amunt i avall d’actuació en actuació. 

Aquesta acció, que s’ha d’entendre en el context d’aquells anys de plom de la transició al País Valencià, quan l’extrema dreta tenia carta blanca per a imposar la seua llei, per a posar bombes a intel·lectuals, per a assenyalar, per a agredir, per a matar, ha romàs prou oblidada. Potser amagada. D’aquells anys és recurrent recordar les bombes contra Joan Fuster, contra Manuel Sanchis Guarner i els atacs violentíssims contra llibreries, per exemple.

Allò que feia fer l’Attard, això que fan fer amb en Boye

Una anècdota familiar?

Ara la bomba, l’atemptat, contra el grup Carraixet és l’eix central d’un documentari, dirigit per Helena Sánchez, on s’explica la trajectòria de la més longeva formació musical valenciana en actiu. El grup el van crear Lleonard Giner i Rafael Arnal l’any 1972. Era una rondalla. Les filles de Giner s’hi van anar incorporant a mesura que tenien capacitat per a cantar o tocar algun instrument. Ara ja s’hi ha sumat la tercera generació. En tots aquests anys, Carraixet ha evolucionat, però no ha perdut la seua essència: cantar en català música tradicional, temes propis, versions o fins i tot rock. Sempre reivindicant el país, la llengua, la identitat, la igualtat. 

Per a fer el documentari, la productora va demanar ajuda per les xarxes socials. Volia trobar testimonis gràfics de la col·lació i posterior desactivació de l’artefacte. En van trobar pocs, però algunes persones sí que els han explicat que eren allí, a la plaça dels Furs, darrere les Torres dels Serrans, quan van passar els fets. 

Mari Carme Giner, la primera a l’esquerra, amb son pare i les germanes a començament dels anys noranta. (Fotografia: Prats i Camps.)

Sobre la bomba a Carraixet ha pesat un vel de silenci propiciat, fins i tot, per les mateixes protagonistes. Tant, que a la directora del documentari li va costar de fixar la data en què va succeir. “Una cosa que ens va sorprendre molt és que parlaven de la bomba com si fos una anècdota trivial. Deien, sí, ens ficaren una bomba, com qui diu qualsevol altra cosa. I nosaltres els preguntàvem, però era una bomba de veres, i elles deien, sí, sí, una bomba. Però quan va ser? Podria haver passat alguna cosa greu. Elles no eren conscients de la gravetat de l’assumpte. Ha sigut molt interessant veure l’evolució de la seua manera de veure-ho. D’una anècdota que es conta com una facècia a començar a prendre consciència que realment podria haver succeït una desgràcia prou forta”, explica Sánchez.

És justament això que va fer inclinar el pes del film, pensat inicialment per resumir els més de quaranta anys d’història del grup, per mostrar com la música és un element cohesionador d’un grup familiar molt nombrós, i van posar l’èmfasi en el relat i el context de l’atemptat.

S’estructura de manera que les components actuals de Carraixet expliquen les seues vivències, mentre, paral·lelament, el periodista Joan Cantarero i Toni Mercader, que escriu un llibre biogràfic sobre el grup, intenten de reconstruir la història de l’atemptat frustrat. 

Estem amb Carraixet!

Mari Carme Giner, la gran de les quatre germanes, tenia disset anys el Nou d’Octubre de 1979. Explica que havien de cantar després de la manifestació independentista que acabava a les Torres dels Serrans. El seu pare havia aparcat la furgoneta a una certa distància. Sa mare, Carmen Roig, va quedar dins el vehicle perquè havia de donar el sopar a Vanessa, la més menuda. Un home gran que era a prop la va avisar. Han llançat alguna cosa davall el cotxe, diu que els va dir. “Va venir la policia i van fer eixir ma mare. Va ser com en una pel·lícula. Van demanar a la gent que se n’anara, però tot el món es quedà. S’apartaren, però es quedaren allí, en un silenci absolut mentre l’artificier desencebava la bomba”, recorda Mari Carme. 

I després del silenci i de l’alè contingut, va arribar el crit solidari:  “Estem amb Carraixet!” va ressonar durant minuts i minuts a les Torres dels Serrans quan l’incident es va donar per acabat.

Un clima permanent de violència

Segons que va eixir l’endemà a la premsa, la bomba era formada per dos artefactes explosius i dues o tres ampolles amb líquid inflamable. Va ser l’única notícia que es va publicar sobre l’atemptat contra un dels grups més populars i compromesos del moment. Era el procediment habitual de la policia i de Governació. No obrir cap investigació, no obrir cap diligència. No processar ningú. No condemnar ningú. Impunitat i carta blanca per a continuar atemorint aquells que gosaven omplir els carrers amb crits de llibertat, d’amnistia i d’estatut d’autonomia.

I aquest oblit públic es va barrejar amb tot un cúmul de circumstàncies que envoltaven els concerts de Carraixet aquells anys. Mari Carme Giner diu que no és que passaren pàgina voluntàriament. “Eixe període era tan convuls, i nosaltres érem tan jovenetes… Cada volta que actuàvem passava alguna cosa. Ja ho teníem normalitzat. A veure ara què ens faran. Ens tiraran tomaques? Ens llançaran pedres? Ens ratllaran la furgo? Sempre ens passaven coses i això de la bomba era una cosa més. No havíem viscut res més que això. Aquesta situació de violència va anar creixent progressivament. Ens en vam adonar quan ja es va fer insuportable.”

Carraixet en una actuació a la plaça de Bous de València el 25 d’abril de 2016. (Fotografia: Prats i Camps.)

La gran de les germanes Giner explica a VilaWeb i també en el documentari que l’actuació més perillosa que recorda va ser també aquell any 1979 a Almàssera. La plaça tan gran i tan plena. I una caterva de militants de Fuerza Nueva amb xiulits que van fer soroll durant tot el concert. “Quan férem la Muixeranga, recorde tocar el fiscorn amb un tremolor de cames com no he sentit mai en la vida. Era com una batalla campal. Pujaren a l’escenari i agafaren mon pare pel coll. L’amenaçaren amb una navalla. Ratllaren la furgoneta… És la volta que més por he passat.”

Testimonis

A banda de la família Carraixet, al documentari hi participen diverses veus que ajuden a reforçar i construir una perspectiva sobre la impunitat de l’extrema dreta al País Valencià. Ve de lluny. I així ho expliquen, entre més, el periodista Francesc Bayarri, autor d’un llibre titulat Matar Joan Fuster (i altres històries) en què explica algunes investigacions periodístiques sobre atemptats ocorreguts a València que també han quedat sense atribuir. Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic, relata un episodi de violència física la mateixa nit d’aquell Nou d’Octubre. Ricard Pérez Casado va rebre de valent al matí, quan li pegaren amb l’asta d’una bandera i llançaren un artefacte incendiari contra el balcó de l’ajuntament. La periodista Rosa Solbes en va fer la crònica per a l’endemà i també ho explica al documentari. I encara apareix un altre personatge: Maria Consuelo Reyna, que va ser una de les més grans atiadores del blaverisme des de la tribuna del diari Las Provincias. Ella assenyalava objectius i dictava doctrina ideològica contra tot allò que a ella li sonava catalanista. Des del diari va donar oxigen constant a grups violents com el GAV.

La música per damunt de tot, encara i sempre

El final de la cinta és un homenatge. I també ho és el de l’entrevista de VilaWeb a Mari Carme Giner: “M’agradaria que destacàreu la cara de ma mare al final del documentari, quan fem aquella actuació a la porta de la que va ser sa casa. Ella volia ser música, però li ho posaren molt difícil perquè era dona. Totes les filles i també les nétes som músiques.”

Totes aquestes coses s’expliquen al documentari, produït per Los sueños de la hormiga roja amb la col·laboració econòmica d’À Punt i la Diputació de València. S’estrena demà, dimecres, al teatre el Micalet, on Carraixet va presentar el primer disc, quan les filles de Lleonard Giner i Carmen Roig eren encara molt menudes. 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.