21.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 23.02.2025 - 19:17
Era dijous, 22 de febrer de 2024. Passaven pocs minuts de les cinc de la vesprada. Allò que en un principi semblava una boirina que enterbolia el cel, molt aviat va esdevenir un fum espès i una forta pudor de cremat. La notícia es va escampar ràpidament: hi havia un incendi en un d’aquells edificis tan moderns de Nou Campanar, en una de les zones d’expansió de la ciutat de València. I més ràpid que la notícia es van escampar les flames, de balcó en balcó, per tots els 138 habitatges de les dues torres. Una més alta que l’altra.
La majoria dels veïns van abandonar les cases, sense temps d’agafar pràcticament res, alertats per Julián García, el porter. Diuen que va ser un heroi, que va salvar moltes vides, aquella vesprada, i encara li ho agraeixen. A desgrat d’això, deu persones van morir cremades, atrapades a casa seua. Són les qui van fer cas de la primera ordre dels bombers i es van confinar dins el domicili. Un cas extremadament dolorós és el d’una família de quatre membres, en Ramon i la Marta i els seus fills, un de dos anys i l’altre de vuit dies, que van morir després d’una agonia, tancats al bany esperant un rescat que no va arribar mai. Van tenir molt de temps d’acomiadar-se de les famílies i dels amics.
Resulta impossible passar per la rotonda i la confluència de les amples avingudes de Mestre Rodrigo i General Avilés i no aixecar el cap per veure l’edifici. Ara ja no és negre. Uns operaris, enfilats en una grua l’environen amb una malla blava una volta acabades les tasques de desenrunament que van començar el 2 de setembre. Aquest blau contrasta amb el gris del cel el dia que el visitem, el dimarts 18 de febrer. El pròxim pas serà començar la reconstrucció. A prop, en un fanal, i d’ençà de fa un any, unes flors i un record permanent per a les víctimes.
Salvar la vida per un minut
Oscar Romero, que vivia a l’àtic de la torre més petita, diu que va prendre la decisió de baixar al carrer en veure que el fum envoltava la seua terrassa. “Em vaig posar molt nerviós, amb una sensació rara, en veure aquell fum.” Vivia tot sol i va agafar els seus dos gats i la motxilla que acostuma a dur quan va amb bicicleta. Allà hi havia el carnet d’identitat, però la resta ho va perdre, com tots els veïns. “Quan vaig baixar s’obrien les portes de l’ascensor i la gent corria, i quan vaig eixir al carrer i vaig veure l’edifici cordonat, i que era ple de gent, que no sé si eren de la finca o curiosos, mirant cap amunt, no sabia què passava. Per un incendi en un pis no penses que es calarà foc en tot l’edifici”, reflexiona.
La virulència de les flames va contradir, en qüestió de minuts, el pensament d’Oscar Romero i va convertir en una teia, que va cremar hores, aquell edifici que s’havia publicitat i venut com un exemple de la modernitat. Els bombers van tardar dies a sufocar del tot les flames. Durant mesos, l’edifici va ser un esquelet negre visible de molts punts d’aquelles rotondes i avingudes tan amples. Els habitants de les finques del costat el tenien com a testimoni diari de com pot canviar la vida en pocs minuts.
La unitat dels veïns
Belén Lilienthal, propietària del pis número 41, a la quarta planta, va veure de Dénia estant com el foc rebentava els vidres del seu saló i s’apoderava del pis. Havia anat al seu apartament de la capital de la Marina a cercar unes maletes i quan la van avisar de l’incendi va connectar a distància la càmera de seguretat. Aquesta imatge es va fer viral i va ser un dels enregistraments amb què la policia va treballar. Ara Belén Lilienthal viu a Dénia, després de passar unes setmanes en l’edifici del barri de Safranar que l’Ajuntament de València va posar a disposició dels veïns. Anímicament, aquest any l’ha passat amb alts i baixos, com la majoria. Coincideix amb altres veïns que la desgràcia els ha unit i que s’han convertit en una gran família i que es preocupen els uns pels altres. Triar els colors i els materials de la finca rehabilitada li ha retornat la il·lusió.
Una instrucció molt lenta
Després dels dubtes inicials sobre si l’esquelet de l’edifici es trobava en bon estat i si era possible la reconstrucció, ara els propietaris ja treballen amb un estudi d’arquitectura per dissenyar com seran els seus nous habitatges. Aquesta cara, la dels plànols, la tria dels materials i els projectes, és la cara més amable de la història. Però encara hi ha uns quants fronts oberts. Un és la instrucció judicial que, a parer dels advocats de les víctimes, va molt lenta. Massa lenta.
Ignacio Grau, que representa les famílies de set víctimes, entre les quals, la dels quatre membres, diu a VilaWeb que la instrucció no va tan bé com esperaven. “Nosaltres i les famílies esperàvem que no s’haguera arxivat la causa, perquè s’han perdut vuit mesos fonamentals”. Després de la reobertura, l’advocat esperava que la instrucció fos ràpida, completa i rigorosa, i profunda. Però, a parer de Grau, no s’ha complert cap d’aquestes condicions.
Manolo Mata, que representa la família de dues víctimes, una mare i una filla del novè pis, coincideix amb Grau. Diu que s’han fet coses, entre les quals, la declaració dels tècnics de l’ajuntament, un informe d’homicidis, l’examen del motor del frigorífic que, segons els informes, és on va començar el foc, o les testificals del conserge i els bombers.
Però més que no pas pel que s’ha fet, els advocats es queixen per allò que no s’ha fet. Per exemple, els han denegat de tenir accés a les cridades que es van fer aquella vesprada al telèfon 112. Grau diu que mai en la vida no li havien denegat una prova important per a establir el relat dels fets. “Com fem el judici històric d’allò que va succeir? I, sobretot, com podem determinar si els morts van tenir en cap moment l’oportunitat de salvar-se? És una obvietat que sí, perquè els que van desobeir els bombers i van eixir de casa són els qui s’han salvat. I els qui les van seguir no s’han salvat”, diu. Però això, que sembla una conclusió lògica, s’ha de poder acreditar amb proves i diligències.
Mata explica que, en un primer moment, el forense va anotar que tota la gent s’havia mort a les sis de la vesprada. “Jo crec que és perquè no sabien ben bé quina hora posar, i com que l’edifici ja estava tot encès a aquella hora, ho van posar així. Però jo vaig acreditar que les meues víctimes van mantenir converses amb els familiars fins a les nou del vespre. L’hora és molt important”, diu Mata. Segons l’advocat, si van faltar a les nou del vespre, és que entre dos quarts de sis i les nou –que són més de tres hores– els haurien pogut salvar. Les cridades al 112 són importants, també, per a saber si en tot moment els serveis de rescat van tenir localitzades les persones atrapades.
Els advocats de les víctimes treballen en unes quantes línies d’investigació. Una és tot allò que té a veure amb l’edifici, la manera com es va construir, i les planxes que en recobrien la façana.
També s’estudia allò que es considera el focus de l’incendi, el motor de la nevera marca Beko. I una altra és veure si els mecanismes de salvament i de protecció dels veïns va funcionar, i veure qui n’és el responsable.
Quant a les cridades al 112, l’única cosa que han aconseguit els advocats és que no es destruesquen. Sí que ha desaparegut, després de la gota freda, el motor de la nevera Beko que era en un magatzem de la Generalitat a Riba-roja de Túria que va ser arrasat.
L’associació de propietaris i la comunitat de propietaris
Uns 120 propietaris, més del 90%, formen part de l’Associació de Propietaris Afectats per l’Incendi de Campanar, APROICAM. Les sigles són ben visibles en les tanques que envolten tot el recinte. Treballen per reconstruir l’edifici, han negociat amb l’administració per prorrogar els ajuts al lloguer i la congelació de les hipoteques, i es preocupen pel dia a dia dels associats.
Amb tot, l’associació no està personada en el judici. Sí que s’hi ha personat la comunitat de propietaris, que continua vigent. Totes dues organitzacions estan formades per les mateixes persones, però tenen tasques diferents. La comunitat de propietaris té un compte únic que és on van a parar les assegurances privatives del continent de cada pis, i és on anirà la indemnització que Mapfre haurà de pagar per l’assegurança de l’edifici complet.
Enrique Salvador, president d’APROICAM, diu a VilaWeb que confien que amb aquests diners n’hi haja prou per a la reconstrucció. Encara no tenen un pressupost tancat, però parlen de més de vint milions d’euros. Després de la neteja, treballen amb l’estudi d’arquitectura Arqueha. “S’ha redactat un projecte i esperem poder licitar, d’ací a un mes, perquè empreses constructores, amb capacitat tècnica suficient per a rehabilitar i reconstruir, ens presenten la seua oferta. L’estudiarem i l’adjudicarem”, diu. Esperen que les obres comencen abans de l’estiu i que estiguen acabades el gener del 2027.
El projecte té en compte la seguretat contra incendis, l’accessibilitat i la funcionalitat, a banda de la pell exterior de l’edifici, que serà de ceràmica blanca.
Quant al judici, Salvador demana que s’arribe a saber la veritat. “Per respecte a les víctimes mortals. Com és possible que en menys d’una hora es calcinara l’edifici sencer i que canviara tan ràpidament la nostra vida? Hem de saber la veritat, tant sobre els materials de l’edifici, com la causa de l’incendi, com l’actuació dels equips d’emergència, que no tenim cap dubte que van fer el que van poder. Tot el món està d’acord que això no va ser normal.”
La resposta de les administracions
Actualment, a l’edifici d’habitatges socials de Safranar només hi viu una família de bielorussos que vivien llogats en un pis de Campanar. Amb l’incendi van perdre la documentació i ni l’ambaixada ni el consolat del seu país els volen fer els papers nous. Viuen en uns llimbs administratius que no els permeten de treballar ni de llogar un pis per deixar aquest on són ara.
Les nits immediatament posteriors a l’incendi, tots els habitants de la finca que no tenien cap més lloc on anar van ser allotjats en hotels de València. Quatre dies després, les primeres famílies començaven a allotjar-se a Safranar. L’ajuntament l’havia netejat i moblat en un temps rècord. El president de l’associació de propietaris considera que aquesta resposta de les administracions va ser exemplar. També recorda amb emoció l’onada de solidaritat de la població, que els va facilitar tota mena de materials que necessitaven. “Dins de la desgràcia, és per a estudiar-ho, perquè no té precedents. La Generalitat, amb ajudes al lloguer, ajuda psicològica. La delegació del govern, l’Ajuntament de València, tots coordinats es van preocupar de nosaltres.”
Això contrasta amb el tractament que han rebut els milers de damnificats per la gota freda, molts dels quals continuen vivint en cases d’amics o familiars. Enrique Salvador no vol comparar-ho. “Òbviament, hi ha diferències i les hem vistes tots, no conec els detalls, i no voldria ser injust”, diu.
De l’incendi a la gota freda
Qui està molt familiaritzat amb els danys de la gota freda és Óscar Romero, el veí de l’àtic que treballa a Tragsa com a administratiu i ara és en una oficina d’ajuda a Aldaia. “Ja és casualitat, fa dotze mesos era jo qui demanava ajudes i ara sóc a l’altra banda de la taula. Hi ha gent que es posa a plorar, gent que externalitza molt el que sent. Jo els conte la meua experiència i la meua vivència, els dic que tot passarà, que és material i que si són viu i no han tingut pèrdues personals, es recuperaran”, diu. També comprèn i troba normal que no entenguen res. “Jo estava bloquejat i no sabia ni com fer aquests tràmits”, diu. Ara Romero viu en un pis llogat a Russafa, cobra l’ajut que dóna la Generalitat. Ell feia molt poc que havia acabat de pagar la hipoteca, però estava molt descapitalitzat i no hauria pogut accedir a un lloguer sense aquest ajut.
Homenatge a les víctimes
Avui, els propietaris es reuniran en un parc a la vora de l’edifici per recordar que fa un any just que va començar el malson. Serà a les cinc, aproximadament, quan va començar tot, i serà un acte auster, per a tenir molt presents els deu veïns que, quan els pisos estiguen refets, no podran tornar-hi perquè van perir en l’incendi. Diuen que és una cosa que fan cada dia 22, que s’acosten a l’esquelet de formigó i es conten com els va la vida, cadascú en un lloc diferent de la ciutat. Alguns han llogat pisos en la mateixa zona, uns altres, ben lluny. Per a tots, l’horitzó és el gener del 2027.
