Els damnificats de Campanar comencen a refer la vida encara amb tot d’interrogants oberts

  • Les primeres famílies comencen a ocupar els pisos de l'ajuntament mentre la investigació avança sota el secret de sumari i sense respostes oficials

VilaWeb
Esperança Camps Barber
26.02.2024 - 18:55
Actualització: 27.02.2024 - 00:03

Avui és un dia de tornada a la normalitat per a molts afectats per l’incendi de Campanar. Molts no són tots, perquè els familiars de les deu víctimes mortals no la podran recuperar mai, la normalitat, i els seus veïns tampoc. Fa un dia ventós i grisot, i molt més fresc que no ha estat aquest mes de febrer a València. Tant els qui han perdut la propietat del pis com els qui residien al complex com a llogaters tenen tasques administratives a fer. Tots han dedicat el dia a prendre decisions i a fer gestions per a recuperar coses tan bàsiques com ara la documentació personal, consultar l’estat de la reclamació a la companyia d’assegurances o saber quan podran deixar l’hotel i instal·lar-se en un dels pisos de propietat municipal.

Les famílies amb infants ja els han dut a l’escola, avui. A la motxilla, a més dels llibres i els quaderns, hi duran una experiència que hauran de compartir amb els companys.

La majoria dels damnificats han repetit el camí d’anada i tornada de l’hotel València Palace, a l’avinguda de l’Albereda, a les oficines municipals de l’antic edifici de Tabacalera, al barri de l’Exposició. En tots dos punts s’han trobat mitjans de comunicació que volien saber les mateixes coses que ahir i que despús-ahir. Alguns estaven cansats de relatar-ho. Fatigats de traure forces per tornar a dir allò que ja han dit i redit. És el cas d’Òscar, un propietari que, després de tornar de l’oficina única, s’ha trobat sense forces per a repetir el relat.

Hi ha moltes preguntes sense resposta, com ara què no va funcionar perquè allò que sembla que fou una fallada elèctrica esdevingués el sinistre total dels 138 habitatges; o de què era feta la façana; o si tot es va fer seguint la legislació; o quan cobraran les indemnitzacions de les companyies d’assegurances; o si l’esquelet en què es va convertir el complex residencial s’haurà d’esbucar tot…

Vides interrompudes

Vicente Barberán, que es dedica a l’hoteleria i que dijous, quan va tornar de córrer, es va trobar amb el pis destruït, diu: “Va ser tan ràpid que alguna gent no va poder eixir. Va passar tot en deu o quinze minuts, i haver eixit a córrer potser em va salvar.” Era llogater i vivia amb la seua parella a la finca més baixa, la segona que es va cremar, d’ençà de fa onze anys. Diu que psicològicament va fent, però admet que hi ha gent que està molt afectada. Com que no té fills, entén que el seu cas no és prioritari i que avui encara no li donaran el pis. Ha pogut recuperar tant el seu cotxe com el de la parella i, de l’interior del pis, una capsa amb dos rellotges i quatre coses més que sembla que han aguantat bé. Les coses materials, diu que li són una mica igual. “El que em fa mal és tota la gent que s’ha quedat allí dins. De mobles en compraré de nous, no tenia afecte a res. Estic afectat pels deu veïns que no han sobreviscut.”

José Luís Mas és propietari. Vivia a la setena planta, la mateixa on es va originar l’incendi, amb la seua dona. “Vam baixar de miracle, perquè tot es va omplir de fum d’una manera molt i molt ràpida.” Mas ha passat el matí fent gestions i ha explicat a VilaWeb que va comprar el pis ara fa tres anys, que no era dels més grans del complex. Tenia dues cambres, saló, cuina i dos banys.

VilaWeb
VilaWeb
Vicente Barberán
José Carlos

A les portes de l’hotel València Palace hi ha mitjans de comunicació i una presència visible, però discreta, de la policia. A mesura que passa el matí un taxi darrere un altre van deixant viatgers o recollint-ne També dipositen reporters enviats de Madrid per cadenes de televisió espanyoles. La porta giratòria no para quieta. N’entren i en surten persones que participen en actes en algun dels salons de l’establiment. Els periodistes els demanen si són afectats. Alguns responen en anglès bastant contrariats per la pregunta. Una dona prima, baixeta i d’aspecte fràgil, amb els cabells esbullats per tot l’aire que fa, surt al carrer i mira la premsa. Sap que ens hi acostarem, però ella preventivament diu que no vol parlar perquè cada volta que parla els ulls se li neguen. I, efectivament, quan ens ho diu, els ulls es fan d’aigua. “El meu fill sí que parla. Ell ara ha fet una entrevista”, diu sense aturar-se de caminar. S’ha posat una caçadora de plomes blava que li va un pèl baldera. S’allunya de nosaltres en direcció al carrer de les Illes Canàries quan encara li surten unes quantes paraules de la boca que no acabem d’entendre. Tres quarts més tard torna de l’avinguda del Port. A pocs metres de l’hotel s’atura un moment, com dubtant de si estava preparada per a tornar a veure les càmeres. Quan reprèn la marxa ens mira amb un mig somriure que li tornem i es perd en la immensitat del vestíbul.

En pujar s’encreua amb José Carlos, també propietari, que ha sortit a fumar. Fa onze anys que està jubilat. Duu una gorra i una dessuadora que diu que li han deixat, tot i que explica que a la setena planta de l’hotel hi ha un lloc on qui ho necessite pot a anar a cercar roba per a canviar-se. “Hi ha, separades, roba d’home i de dona i pots cercar la talla que et vaja bé. És com el centre de la solidaritat dins aquest hotel.” A José Carlos el coneixen tots els periodistes i tots els espectadors perquè va ser el primer a parlar amb els mitjans en els primers moments de l’incendi. Ell fou qui va alertar que dins els pisos hi havia gent, que no havia eixit tothom. El seu pis era a la planta dotzena de la torre més alta, a la façana que mira al Mercadona. Quan va oldre el fum i va veure el foc no va dubtar ni un moment que havia d’eixir de casa. Va baixar amb els cinc veïns del seu replà. Avui li ha telefonat un treballador de la companyia d’assegurances particular per dir-li que li donaran el 50% de la quantitat per la qual tenia assegurat el contingut del pis. Quant a l’organització dels propietaris ha explicat que es va formant una associació. “Estem connectats amb un grup de WhatsApp i s’ha nomenat un coordinador que ha de moure-ho tot per a defensar els nostres drets, les nostres propietats i tot allò que s’haja de fer.” José Carlos ha explicat que és cert que ha de començar de zero, però que això no li ha de llevar el somriure.

A les sales de l’hotel, els estandants dels pisos continuen canviant impressions. Ho fan en privat i en confiança. Acumulen moltes hores de tensió i de preguntes. Les que es fan a si mateixos i les que s’han cansat de respondre als mitjans.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
L'oficina municipal de Tabacalera.
L'oficina municipal de Tabacalera.
L'hotel València Palace on s'allotgen els damnificats.

Els primers reallotjats

Martín parla amb VilaWeb per telèfon, amb el sistema de mans lliures del cotxe. Són dos quarts de sis de la vesprada i condueix tot seguint les instruccions del navegador cap a una adreça que li han facilitat. “Crec que vaig a un lloc on m’han de donar les claus, el navegador ens du molt lluny.” Lluny és el barri de Safranar, on hi ha l’edifici que l’Ajuntament de València ha posat a disposició dels afectats. La seua família és extensa: la seua parella, la mare de la seua parella i els seus fills de quatre anys, tretze i vint-i-quatre. D’ençà del 2019 vivien en un pis de més de cent vint metres de superfície i més de cent vint de terrassa. “Ho teníem tot allí, tot en el pis. No sé com ens posarem tots en el pis que ens donaran perquè sembla que són menuts, i nosaltres som sis, amb quatre gossos i un gat, que també vénen.” Quan va començar l’incendi eren a casa, a la segona torre, a la part més allunyada del lloc on va començar el foc. Això els va donar marge per a baixar i salvar-se. Martín era propietari d’una administració de loteria que va vendre fa pocs mesos i d’ací a poc havia de començar a treballar en una altra. “El propietari m’ha dit que no em preocupe, que faça tot allò que haja de fer i que comence quan puga”, diu.

L’edifici de Safranar on s’haurà d’instal·lar la família de Martín i tantes altres que ara no tenen un sostre, és en una zona d’expansió de la ciutat, a prop del barri de Patraix. Tot el matí, com tot el cap de setmana, els muntadors de mobles d’una empresa nòrdica treballen perquè tot siga a lloc. Els electrodomèstics ja hi eren. Ells hi posen llits, matalassos, taules i cadires. Una cadena de supermercats els ha equipats amb productes com ara detergents, fregalls o pastilles per al rentavaixella. També hi havia el poal dels fems, la pala i la granera, i pinces per a estendre la roba. Són 131 habitatges i també hi ha 83 places de garatge, 22 trasters i un aparcament per a 131 bicicletes.

Els pisos de Safranar

La batllessa María José Català ha explicat que és una promoció començada per una empresa que els havia de vendre lliurement al mercat, però que va fer fallida. L’operació de rescat municipal la va començar el consistori presidit per Joan Ribó poc abans de les eleccions del 28 de maig i el va acabar el del PP i Vox. Aquests pisos s’havien de destinar a lloguer social, però encara romanien buits. Aquest cap de setmana l’ajuntament ha instat les empreses de subministrament elèctric i d’aigua a donar d’alta aquests serveis. Els reallotjats els podran ocupar durant tres mesos, prorrogables segons les seues necessitats i la capacitat de trobar un nou habitatge que ja haurà de ser definitiu. Lluny de les càmeres i de l’atenció mediàtica.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Mentre els periodistes esperen que arribe Maria José Català, els avions que enfoquen el camp d’aviació de Manises ja volen tan baix que se’n poden distingir els logotips i més distintius de la panxa. El seu pas va marcant el compàs del temps. També continuen arribant camions d’empreses de mobles. Just quan la batllessa ja és dalt mostrant els pisos i agraint als treballadors l’esforç d’aquests dies, n’arriba un amb tot de sofàs. Un de roig, un amb un tapís espigat i uns quants mòduls de color ocre.

Davant per davant d’aquest edifici hi ha un edifici en obres i, una mica més enllà, més promocions en marxa. Tots tenen les façanes amb acabats de rajola cara vista.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any