Calia que el president assumís el risc de viatjar a Dinamarca. Probablement ell, Carles Puigdemont, és més conscient que ningú que la gent reclamava acció i se la mereixia; que es mereix aquests gests que recuperen el to vital i carreguen les piles, que indiquen que continuem en rumb de col·lisió. Anar a Dinamarca amenaçat de detenció. Anar-hi com una persona amenaçada i anar-hi sabent que és molt difícil que Espanya complesca l’amenaça, que fanfarronegen perquè no tenen les eines per a anar de debò. Anar a Copenhaguen sobreposant-se als comunicats de la fiscalia, als avisos del govern espanyol, a les amenaces dels ministres, a la sobredosi d’adjectius dels diaris monàrquics.

Anar-hi i trobar-s’hi la normalitat. Poca broma. Puigdemont ahir era un ciutadà europeu viatjant com l’home lliure que és per la Unió Europea. Allà on vol. Exposant el seu pensament polític, reclamant la dignitat del seu càrrec i del seu país. Acceptant el debat, per més aspre i mal informat que siga, com fan els polítics europeus seriosos. Somrient tothora. Cansant amb la seua sola presència la diplomàcia espanyola, i exasperant aquella Espanya tirànica, aquella part del país veí que veu que no se’n surt, amb ell. Volant com una papallona i picant com una abella.

Carles Puigdemont estava obligat a demostrar que la por no el podrà dominar. I ho ha fet. La por s’ha perdut, l’ha perdut ell i l’han perduda els ciutadans, i per això mateix a Espanya se li ha vist molt la incoherència, els nervis. A Madrid ho fiaven tot a la por del president, a la por que no s’atrevís a moure’s de la seguretat del refugi belga. I la jugada els ha eixit malament i els ha deixat al descobert. Ridícul de no activar l’euroordre i de discutir en públic. Ridícul de justificar la decisió amb el comunicat més antijurídic que hom es puga imaginar –potser prevaricant i tot? Ridícul i impotència de veure Puigdemont entrant al Parlament de Dinamarca i parlant amb els diputats, polítics interessats a saber què passa a Catalunya. I si es pot reunir, com un ciutadà lliure, al parlament danès amb parlamentaris danesos no costarà molt d’explicar que no el puga visitar el president, amenaçat, del Parlament de Catalunya? I si pot entrar al Parlament de Dinamarca com un ciutadà europeu lliure no costa molt d’explicar que no puga posar els peus al parlament del seu país, del país que l’ha ratificat en unes eleccions com a president?

Calia demostrar que no hi ha por i que el seu càlcul polític és molt afinat, gens improvisat, gens capriciós, precís. I Puigdemont ho va demostrar justament el dia que el president del Parlament de Catalunya anunciava la seua candidatura a ser ratificat com a màxima autoritat del país amb el vot dels setanta diputats de la majoria republicana, representants dels més de dos milions de catalans que han perdut la por i que ahir van somriure veient com patia Rajoy. Un Rajoy que, com si fos una paràbola, va restar atrapat a Sagunt en una ridícula avaria de l’AVE. D’un AVE que els valencians ens hem pres com un insult i una enganyifa.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]