Oriol Junqueras

Em sembla que ja ho tenim. Només amb les primeres sessions del judici deu haver quedat clar, si és que encara en dubtàveu, que, si som on som, si l’octubre del 2017 es va arribar tan enllà –més que mai, bé que encara no sigui prou– i tan unilateralment com s’hi va arribar, és perquè no teníem amb qui parlar-ne, debatre-ho, negociar-ho. Parlar-ne i negociar-ho seriosament, vull dir, i no fer-ho veure per evitar de fer-ho a còpia d’escarafalls, trampes i sortides de to com les que han acostumat a fer els abanderats de l’unionisme –recordeu aquells 6 i 7 de setembre?–. Parlar-ne i negociar-ho com sembla ser que considerava finalment al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, aculat com estava per la necessitat de tramitar el seu projecte de pressupost de l’estat. Tan aculat, que no acabava de dir que no fins que ha vist que s’hi faria massa mal i el pànic l’ha dut a alçar-se de la cadira. Que torna a estar buida.

Em sembla que ja ho tenim, dic. Ara el camí és insistir-hi una vegada i una altra, cada dia si cal, que només amb una taula de diàleg entre l’estat espanyol i les institucions catalanes es trobarà la sortida a l’atzucac. I condicionar-ho tot, absolutament tot, a aquesta taula. I al gran tabú que de mica en mica se’ls va imposant: la sortida és l’exercici de l’autodeterminació. No n’hi ha cap altra.

Sí, ja ho sé: som molts els qui ens vam autodeterminar el Primer d’Octubre. I són justament els cops, la repressió en què es va produir aquell intent de referèndum, que en fan tan meritòria la participació. Que, fins i tot, contra allò que diuenels protocols internacionals, ens en fan sentir validat el resultat. Però reconeguem-ho, tot i haver-nos mobilitzat aquell dia dos milions llargs de persones, vam quedar massa lluny dels set milions d’habitants, o de la totalitat del cens, si voleu ser més precisos. Un resultat a l’eslovena, diguem-ne, tan abassegadorament majoritari, ho hauria deixat tot molt més clar. Però no el tenim. Som molts, però no som tants.

I reconeguem-ho, també: El Primer d’Octubre va ser una victòria per a enorgullir-se’n, sí, però no hem tingut la força –o no hem sabut creure’ns que en teníem prou– per ser conseqüents i fer els passos següents netament i sense vacil·lacions. Però certament el Primer d’Octubre hi va ser, el vam viure i és inoblidable. Aleshores potser cal que diguem que, si no s’asseuen a la cadira per acordar un referèndum finalment vinculant, ens obliguen a donar per bons els resultats del Primer d’Octubre, i llavors, més tard o més d’hora, s’hi hauran d’asseure, sí, però per negociar la separació. Només cal que siguem capaços de separar-nos-en. I ja vindran.

Aquesta ha de ser la qüestió de la campanya electoral del 28 d’abril que ja s’acosta: Nosaltres, a hores d’ara, a Madrid, al Congrés dels Diputats, vull dir, només hi hem d’anar a negociar un referèndum d’autodeterminació acordat i vinculant. O, si no s’hi avenen, la separació. Per a això només cal tornar a ser molts. Tornar a guanyar les eleccions. I treballar perquè aquesta vegada encara siguem més. Més de la meitat dels votants. Més de la meitat del cens. Més de la meitat de la població.

I per a això també convé que no torneu a començar amb la cançó de l’enfadós. Que si hi hem d’anar tots junts. Que si cada partit hi va separat aplegarà més vots. Que si tomba i que si gira. Jo ja sabeu què en penso: per això m’he fet de la Crida. No, no torneu a començar: tanqueu-vos un cap de setmana en un indret tranquil o aprofiteu els viatges amb el TGV per anar i tornar del judici si us és més pràctic, per sospesar les diverses fórmules, els diversos escenaris, i decidiu què ens fa més forts per a posar tots els focus sobre la cadira buida. I actueu en conseqüència. Perquè estigui clar de la manera menys equívoca per a nosaltres mateixos i davant del món sencer que, una vegada més, a les urnes, el consens més ampli, majoritari, l’obté aquesta proposta: volem fer realitat la república. I la hi farem.

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb