La setmana passada, el programa de ràdio líder de Catalunya va emetre una mena de reality show al voltant d’una propietària que, anem al titular, havia ‘okupat’ l’apartament que té llogat a la Barceloneta. El cas és que li van enviar un efectiu i van anar fent-hi connexions tot esperant que passés alguna cosa. La notícia era que el llogater el rellogava per 200 euros la nit. No era tan notícia que el lloguer original fossin 950 euros al mes per 35 metres quadrats, això sí, a prop del mar. La propietària ‘okupa’ es justificava: ‘Oh, és el preu de mercat.’ Exacte: el mercat, aquella cosa que diu la llegenda que s’autoregula. Parlem d’una pinça de 950 a 6.000 euros al mes que pot donar de rendiment un sostre a la Barceloneta, i que guanyi el millor. On vivien els pescadors, no fa tants anys, ara hi viuen els taurons.

Si l’altre dia parlàvem de pisos nous, avui parlarem de pisos de segona mà. Si l’altre dia parlàvem dels grans inversors, avui parlarem dels inversors domèstics. I sí, continuarem a Barcelona, perquè el fet que hi hagi molta gent que no hi viu –potser vós, estimat lector– no fa el problema menor. Barcelona és una ciutat encaixada entre mar i muntanya, que no pot créixer prou per a encabir tothom que hi vol passar la nit. La subhasta és oberta al millor postor, i el mercat és el món. En aquesta situació, els gurus immobiliaris ens volen fer creure que l’anormalitat era quan la gent podia residir a la ciutat on feia vida. Que això ja no es porta, xavals, deixeu anar les faldilles de la mama, ara toca mobilitat, mobilitat! Carretera, manta, cotxe i clatellada de benzina, sentimentals, que sou uns sentimentals! Tot plegat ha fet que si abans donaves veus que buscaves pis, les veus et demanessin amb alegre curiositat ‘a quina zona?’, i ara et vénen ‘oh, com ha sigut?’ i et desitgen sort.

Mireu: fa deu anys, al límit de l’esclat de la bombolla, servidora tenia llogat un estudi de 35 metres quadrats per 470 euros al mes, a deu minuts del centre de Barcelona, que és on treballava (si no, de què). I ni loft ni laft: rebedor, cuina, dormitori doble, menjador, i tot amb les portes corresponents, a l’antiga. No era cap somni, gurus: va ser possible i a l’abast del precariat de l’època: el mileurisme. Per pisos semblants, els meus contemporanis que van tenir el benefici del crèdit pagaven si fa no fa igual per una hipoteca a trenta anys. La idea era que el preu futur d’aquells pisets els permetria accedir a un habitatge més adequat en temps millors. No eren uns pèrfids especuladors ni l’encarnació del mal: eren amics, veïns, germans, cunyats nostres que es buscaven la vida a la manera dels temps que els havia tocat viure, empesos per les primeres estabilitats i els primers fills.

Va arribar la crisi i els contes de la lletera van quedar en suspens. De l’espera, l’empobriment i les estretors, n’ha sobreviscut una classe de petits propietaris que van poder fer el pas: del primer pis –el de les il·lusions i les primeres canalles i l’aval dels pares– n’han tret un bon bocí per a la segona hipoteca o el lloguer d’un habitatge més gran. Si l’havien comprat amb la idea de vendre’l, de cop s’han trobat que ja no els cal: el lloguer a ‘preu de mercat’ ara els surt a retornar. L’augment desaforat de l’arrendament mitjà no és cap fenomen meteorològic, n’hi ha que l’estiren i n’hi ha que hi van a remolc. I dels que hi van a remolc, la pregunta que hom es fa és: quan vencin tots aquests contractes, qui resistirà la temptació d’apujar cent i dos-cents eurets més als seus llogaters? Qui resistirà el dimoniet cunyat que li xiuxiuejarà: no siguis el més ximple, ara: demana’n una bona picossada, que tu també les has passat magres.

Entre els que mantindran els preus per convicció i els que demanaran ‘preus de mercat’ turístic, penso en els petits propietaris del mig que acabaran etzibant el ‘preu de mercat’ als seus semblants. Tot plegat és una seqüela de la crisi mateix: la consciència col·lectiva d’un futur incert, o d’un present enganyós on cap feina ni cap estalvi no són segurs, que qualsevol ho pot perdre tot d’un dia per un altre. És l’última generació que va seguir la inèrcia dels pares –comprar el piset que serà per als fills, comptar amb tenir feina sempre, amb una pensió de jubilació–, i de sobte li ha fallat la major. Amb aquesta por al cap, el petit propietari trobarà la justificació per a recollir ara tot el fruit que pugui, acaparar i acumular i no mirar al costat, ni avall, ni a sota mateix dels peus.

Per cada petit propietari que s’alleujarà amb dos-cents eurets més del pis, hi haurà una família que s’ofegarà per la mateixa pujada, que es veurà empesa de nou a la inseguretat, a l’expulsió del seu entorn, a la precarietat, a totes aquestes coses sentimentals que coarten la vida. Dels grans inversors, en abstracte, hem après a no esperar-ne cap ètica ni cap gest d’humanitat, però tots aquests petits propietaris germans, cosins, cunyats, veïns, ens posen un mirall a la cara. Tu què faries? Tu què faràs? Aquesta és la lliçó perversa de fer mercat amb un bé de primera necessitat: que els peixos petits acabem ofegant-nos també els uns als altres.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]