Brutal! Bestial!

Alguns mots exclamatius tenen una presència tan aclaparadora que arraconen una munió de paraules o locucions · És una pràctica que empobreix el nostre vocabulari i el torna més imprecís

Jordi Badia i Pujol
Jordi Badia i Pujol
18.03.2022 - 20:31
Actualització: 18.03.2022 - 18:04
VilaWeb
Fotografia: Cottonbro (Pexels)

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“Aquest vídeo és brutal!”, exclamava al desembre el president del Port de Tarragona a Twitter. A les imatges hi apareixien quatre dones segurament octogenàries fent lloances dels fideus del Serrallo. Són unes imatges colpidores, impressionants, però en cap moment no fan pensar en brutalitat.

Aquests darrers anys s’ha consolidat l’ús dels adjectius brutal i bestial per a parlar de coses grans, literalment o figuradament. I s’ha afermat tant que, de mica en mica, hem anat arraconant tot de mots amb significats precisos. La conseqüència, és clar, ha estat un empobriment lèxic com més va més greu. Vegem-ne més exemples.

El FC Barcelona fa un gran partit, omple de gols la porteria contrària, amb un joc net i elegant. I, tanmateix, què diu l’entrenador? “Hem fet un partit bestial.” No pas increïble ni boníssim, no: bestial.

Hi ha desafiaments grans o –si voleu posar-hi intensitat– enormes, extraordinaris. Però si els encarem racionalment, no els hem pas de considerar brutals, com en aquesta taula rodona en què es debatia com dotar Barcelona de més habitatges. “El repte és brutal”, va etzibar una responsable municipal.

Aquests dies podem veure amb admiració que la gent respon a les crides a la solidaritat amb els refugiats ucraïnesos. I en moments d’emoció com aquest, en què volem descriure un fet excepcional, magnífic, és quan podem arribar a dir: “La resposta de la gent és bestial“, per més que, precisament, aquesta resposta sigui el rebuig de la bestialitat de Putin.

El 2020, al Camp de Túria, la campanya de la Unió Gremial per a impulsar el comerç de nou municipis tenia per lema “Comerç local, comerç brutal“, un eslògan que sembla que hauria d’espaordir els compradors. La intenció era vendre la imatge d’un comerç excel·lent, esplèndid, però potser per a això no calia comparar-se amb els animals.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no recull, ara com ara, els usos figurats de brutal i bestial. Diu que signifiquen ‘propi de les bèsties’ (“apetits brutals”, “instints bestials”) i ‘semblant a una bèstia, d’una violència salvatge’ (“maneres brutals”). Per això quan parlem d’una agressió, d’una baralla o d’una violació brutals, com en aquesta notícia, en fem un ús adequat.

En aquests abusos, caldria afegir-hi genial, que es va posar de moda els darrers decennis del segle XX, també en contexts impropis. I encara espectacular, que sí que té sentit figurat, però que avui es fa servir a tort i a dret.

Contra aquest fenomen d’empobriment, hi podem fer res? Una feina dels mitjans de comunicació pot ésser difondre alternatives, amb tots els matisos i en tots els registres, perquè el parlant no hagi de recórrer sempre als mateixos mots.

Podem dir, per exemple: un dia fantàstic, una aventura apassionant, un error descomunal, una novel·la monumental, una tempesta formidable, un vaixell enorme, una interpretació sublim, una energia sorprenent, un moment molt emocionant, una casa majestuosa, un edifici superb, una època esplendorosa, el súmmum de la ineficàcia, un paisatge meravellós, un jardí bellíssim, un amor desmesurat, una força colossal, una gentada immensa, una propietat grandiosa, un discurs espaterrant.

Parlant més col·loquialment, podem servir-nos d’una munió de locucions i frases fetes: un menjar per a llepar-se’n els dits, un vi de categoria, un còctel de primera, un text d’antologia, un escriptor fora de sèrie, un llamp de cotxe, un espectacle mai no vist, un talent de no dir, un partit de traca i mocador, és d’allò que no hi ha, un dolor que no té nom, una llengua que et fa caure de cul, una intel·ligència que tomba de tos, un arròs de repica’m el colze, un sol que torra el cul a les llebres (o de justícia, o que estavella les pedres…).

I per al registre vulgar, també tenim algun recurs. Podem dir, per exemple, un professor collonut, un concert que és l’hòstia, un fred de collons, etc.

D’alternatives per a no empobrir el llenguatge, com podem veure, en tenim per a donar i per a vendre.


Si en sabeu més (i sou subscriptors de VilaWeb), no us estigueu de deixar un comentari a l’article.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies