Ernest Maragall no serà el candidat d’Esquerra Republicana a les eleccions municipals del 2023, i si ho acaba essent serà o bé perquè al partit ja no li importa el resultat, o bé perquè no han trobat ningú més. Amb el bescanvi pressupostari, la direcció d’Esquerra ha enviat el missatge claríssim que s’estima més de sacrificar Maragall, i de fer-ho a la plaça del poble un dissabte de mercat, que no pas arriscar-se que Pere Aragonès es faci cap rascada, per ínfima que sigui, a la presidència. Maragall havia aprovat fins ara tots els pressuposts d’Ada Colau, —Alfred Bosch n’havia aprovat un, el 2016—, i havia tingut un paper d’oposició molt fluix, fins i tot paternalista amb la batllessa, com si ella no hagués volgut tenir el govern que té, com si s’hi hagués trobat per accident, com si Espanya l’hagués estafada. Però, d’uns mesos ençà, Maragall, albirant de nou les urnes, havia canviat abruptament de to. Fa tot just nou dies va decidir de votar que no al pressupost dels comuns i el PSC “amb absoluta convicció i responsabilitat”. Era una jugada clarament electoralista, que és de fet allò que Colau li criticà, per a presentar-se com l’alternativa que Junts li retreu que ha refusat de ser.

Maragall havia estat molt dur contra el pressupost d’Ada Colau i Jaume Collboni –”S’ho han guanyat a pols”, va arribar a dir–, i especialment contra l’opció de votar-hi a favor a canvi de salvar els comptes de la Generalitat. “No és que sigui rocambolesc –va dir–, és que això és menystenir Barcelona com a ciutat, subjecte polític, societat i institució.” “Tan poca cosa valem?”, es demanà, tràgic. “Tan poca cosa valem que solament podem prendre decisions segons si al Parlament de Catalunya o al congrés espanyol passa segons què amb segons qui? No. La nostra obligació és prendre les decisions segons allò que considerem que és l’interès general d’aquesta ciutat.” Doncs si això va ser el dia 16, un dimarts, el dilluns passat, 22, la Generalitat va salvar el pressupost gràcies al pacte que el president Aragonès personalment signà amb els comuns, i la torna que van acordar va ser que Maragall es desdiria de tot i votaria finalment que sí a Barcelona. L’han sentenciat.

No contenta amb aquest tomb rocambolesc que menystenia Barcelona com a ciutat, subjecte polític, societat i institució, la direcció d’Esquerra va fer sortir Maragall, acompanyat de tot el seu equip, a explicar-ho, i ell encara va tenir la barra de dir: “Els comuns han sucursalitzat Barcelona. En prenem nota.” El seu cap cot transmetia solament una resignació humiliant, deixada. Però no és per malícia, que Esquerra hagi sacrificat i exposat Maragall d’una manera tan crua. És per desídia. Perquè no se’ls va acudir cap possibilitat més, perquè els cervells del partit no llegeixen la ciutat més enllà de la carcassa. Maragall, de fet, ja era un símptoma fa dos anys que Esquerra no agafava el rave per les fulles. Amb Junts afeblit i amb la CUP invisible, els republicans ho tenien tot de cara per a triar un independentista fort i carismàtic que competís amb Colau per la banda nacional, que és on ella sempre ha tingut clar que es juguen les coses, i per això va acceptar els vots de Manuel Valls. Però van triar un ex-socialista que, en lloc de competir amb Colau, s’hi assemblés tant que els votants es confonguessin.

Prioritzar la Generalitat és un símptoma molt il·lustratiu de com Esquerra vol ocupar el vell lloc de Convergència sense saber ni tan sols a fi de què, com el germà acomplexat que vol el cap de taula però quan hi arriba no sap beneir el sopar. És una cosa visceral, que en realitat no és la disputa de cap idea ni cap model, sinó una suma de discrepàncies gairebé personals. Si Esquerra Republicana tingués cap pla per al país més enllà de l’hegemonia del partit, si es concebés a si mateixa com alguna cosa més que una maquinària que ha d’omplir forats, sabria què fer amb Barcelona. Sabria que la capital és l’únic lloc del país en què encara hi ha alguna cosa en joc i sabria quin resultat li agradaria d’obtenir-hi i per què. Sabria com fer que Barcelona engreixés el seu projecte, com fer que enfortís Catalunya. Però Esquerra no sap què fer amb Barcelona perquè s’ha desdibuixat tant per arribar a manar que ja no recorda per què ho volia.

Nota: Una primera versió d’aquest article afirmava erròniament que Alfred Bosch havia votat a favor de tots els pressuposts d’Ada Colau. La informació s’ha esmenat una volta revisada.


“La nostra llei diu immersió”

Ahir els consellers d’Educació i Cultura, Josep Gonzàlez-Cambray i Natàlia Garriga, van anunciar que el Tribunal Suprem espanyol havia refusat el recurs del govern contra la sentència que liquidava la immersió lingüística a Catalunya i que, per tant, havia liquidat definitivament la immersió lingüística a Catalunya. Ho van fer entre laments –”És un greu atac”, van dir–, i el president del seu partit, Oriol Junqueras, va fer un piulet irat en què deia: “La immersió lingüística és i ha estat sempre un model d’èxit. El català no es toca. No ho permetrem.” Però el fet cert és que Esquerra Republicana no tan sols ha permès això que ha passat, sinó que va votar a favor de la llei espanyola que ho ha facilitat, i ho va fer a canvi de poder dir durant cinc minuts que havien blindat la immersió, quan clamava al cel que era mentida, i que tant Esquerra com el PSOE sabien que ho era. Vam explicar-ho, el març passat, en aquest reportatge. Ahir, malauradament, González-Cambray es va oblidar d’esmentar que el seu antecessor, Josep Bargalló, amb qui de fet treballava, havia dit en el moment de la sentència que no calia patir per a res, amb la sentència del TSJC, perquè la llei Celáa la deixaria sense efectes. Avui us recomano de recuperar, a més del reportatge, un article a Nació Digital de Montse Bassa, també del març passat, en què la diputada d’Esquerra a Madrid continuava defensant, quan ja sols era més clara l’aigua, que ells havien protegit la immersió.


La confrontació d’Europa

Centenars d’immigrants allotjats provisionalment en un camp a Bielorússia, a la vora de la frontera amb Polònia (fotografia: Stringer).

En la nova Unió Europea sense Angela Merkel, amb el Brexit consumat i amb la pandèmia superada, la presidenta Ursula von der Leyen i les seves segones espases ja desbrossen descaradament el camí cap a un canvi de paradigma en què els valors democràtics perdran pes. El president bielorús Aleksandr Lukaixenko pressiona perquè la Unió accepti dos mil immigrants pel cap baix, i abans-d’ahir va amenaçar que seria inevitable una guerra si no ho acceptaven. D’ençà que va esclatar la crisi a la frontera amb Polònia, Brussel·les ja ha anat alçant el to contra Lukaixenko. El president del Consell, Charles Michel, va arribar a dir que no es podia descartar la construcció d’un mur, i el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, ja deia ahir: “Això de les guerres híbrides sona a teoria fins que te’n trobes una que t’afecta.” Ara, el govern alemany ha refusat la proposta de Bielorússia, i Europa s’encamina cap a una posició de confrontació com més va més oberta amb Putin.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.