13.06.2022 - 21:40
Les guerres no són mai afers purament bèl·lics, i l’impacte de més de cent dies de conflicte a Ucraïna no ha fet sinó confirmar-ho. Després d’un èxode migratori sense precedents i una escalada del preu de l’energia que ha posat cap per avall l’economia mundial, ara la guerra sembla destinada a originar un altre xoc de grans dimensions: una crisi alimentària causada pel blocatge rus del blat ucraïnès que pot deixar països sencers sense menjar. És una catàstrofe completament previsible que Putin pot evitar amb un simple cop de ploma, però s’estima més d’explotar-la per obtenir concessions a costa del benestar –i possiblement la vida– de milions de persones.
La tempesta perfecta que podria descarregar a l’Àfrica
A banda d’ocupar posicions destacades a la classificació de països exportadors de productes com ara el blat de moro, Ucraïna –coneguda per la fertilitat de les seves terres– produeix prop del 10% del blat que es consumeix cada any al planeta. La invasió russa ha desvirtuat considerablement la producció agrícola del país, però el principal problema a què s’enfronta el sector primari ucraïnès és, ara com ara, de caràcter logístic. A hores d’ara, la gran majoria de la producció de blat ucraïnesa, uns vint milions de tones, és atrapada a les sitges del port d’Odessa, que fa setmanes que es troba sota un blocatge implacable per part de la marina russa. La situació no solament amenaça d’esguerrar la collita d’enguany –que com més dies passen més a prop és de fer-se malbé–, sinó també la de l’any vinent, que ara per ara no pot ser emmagatzemada adientment perquè totes les instal·lacions del país es troben amb plena capacitat.
La situació és particularment preocupant perquè el preu dels aliments fa mesos que va a l’alça, empès per una tempesta perfecta entre el declivi de la producció agrícola a l’est d’Europa arran de la guerra d’Ucraïna i les dificultats de proveïment al mercat dels fertilitzants arran de les sancions imposades contra Rússia, que n’és el principal productor mundial.
Mantenir blocat el port d’Odessa no solament allargarà aquest episodi alcista sinó que també posarà en perill especial la seguretat alimentària de bona part de l’Àfrica, molt dependent de les importacions de blat ucraïnès i rus que arriben per l’estret del Bòsfor a la riba meridional de la Mediterrània (i fins i tot, al Pacífic, pel canal de Suez). Egipte, el principal importador de blat del món, obté del mercat rus i ucraïnès més d’un 80% del blat que consumeix, i en alguns altres països de la regió –com el Líban i Turquia– la proporció és similarment alta.
Hi ha qui proposa de redirigir el blat d’uns altres grans productors, com ara els Estats Units o la Xina, cap a les regions més afectades pel blocatge. Però, al contrari que Ucraïna, aquestes nacions produeixen bàsicament per proveir el mercat propi, i consegüentment, tenen un potencial exportador limitat. L’Índia, l’únic gran productor que disposa de vastes reserves de blat, ha tingut una sequera històrica aquesta primavera que n’ha fet minvar considerablement la producció, i ja ha anunciat que abans d’exportar el blat sobrer prioritzarà les necessitats de la seva població.
Tot depèn de Rússia
La catàstrofe és imminent, però no pas inevitable: simplement, cal que Rússia permeti el passatge dels vaixells en què es transporten les exportacions de blat ucraïneses, una mesura que ni tan sols requeriria aixecar del tot el blocatge del port d’Odessa, i que a priori tampoc no atemptaria contra els objectius bèl·lics russos. Però Moscou es manté inflexible: solament en facilitarà el trànsit en cas que Occident aixequi les sancions contra la indústria de fertilitzants russa.
L’altra condició imposada per Moscou és la implicació en el procés de Turquia, l’únic país amb potestat per a regular el tràfic d’entrada i sortida de la mar Negra. Estat membre de l’OTAN i soci històric de Moscou, Turquia ha jugat a dues bandes d’ençà de l’esclat del conflicte, i s’ha negat a donar suport tant a la invasió d’Ucraïna com a les sancions contra Rússia.
Un altre escull és l’operació de desminatge del port d’Odessa, actualment envoltat d’explosius instal·lats per l’exèrcit ucraïnès per repel·lir una hipotètica ofensiva russa. Kíiv està disposada a retirar-los amb la condició que la marina russa no aprofiti l’avinentesa per a acostar-se al port. “Hem d’anar amb molt de compte, perquè amb un compromís unilateral del Kremlin no n’hi ha prou. Necessitem països tercers que es responsabilitzin d’aplicar l’acord”, va dir ahir el ministre d’Afers Estranger ucraïnès, Dimitro Kuleba. Tant Itàlia com el Regne Unit s’han ofert a dur a terme l’operació, que es podria allargar una setmana o fins i tot dues, però Rússia s’estima més que se’n faci càrrec Turquia.
L’hora de la veritat s’acosta
Fins i tot els dirigents occidentals semblen ser conscients de la magnitud d’una tragèdia que com més va més a prop sembla. Dins la UE, el president italià, Mario Draghi, s’ha reunit amb Putin per abordar la situació, i ha arribat a mostrar-se disposat a reconsiderar les sancions sobre els fertilitzants russos en canvi que Moscou permeti el transport de blat ucraïnès. Per una altra banda, els Estats Units –que en cap moment del conflicte no han imposat sancions sobre els fertilitzants russos– han avançat que donarien garanties comercials a les companyies asseguradores per facilitar el trànsit de vaixells a la mar Negra. El consell de seguretat de l’ONU fins i tot ha pensat d’establir un corredor humanitari al port d’Odessa, una proposta que tanmateix pot trigar setmanes a fer-se efectiva.
Una alternativa d’últim recurs seria potenciar les rutes logístiques que no passen per la mar Negra, com ara el transport ferroviari, el transport per camió o bé el transport fluvial pel riu Dnièper. Aquestes rutes, tanmateix, són significativament més cares i tenen una capacitat màxima molt inferior a les rutes per mar. Les vies –tant fluvials com terrestres– de transport cap a Romania, per exemple, es troben ara mateix en situació de col·lapse logístic, i la xifra de nous contenidors que arriba diàriament a la frontera supera amb escreix les capacitats d’inspecció de les autoritats romaneses.
El diagnòstic, sigui com sigui, és clar: “Tenim dues setmanes per a resoldre-ho; si no, ens haurem d’enfrontar a una cosa molt greu”, explica un alt càrrec del govern italià. Macky Sall, president de la Unió Africana, és encara més taxatiu: “La part pitjor encara ha d’arribar.”
