Subestimar el factor moral

Carisma és la capacitat d’insuflar confiança en la gent a fi que pugui confiar en ella mateixa

Joan Ramon Resina
29.05.2022 - 21:54
Actualització: 29.05.2022 - 23:57
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan Rússia envaí Ucraïna, el 24 de febrer proppassat, tothom creia que el país sucumbiria en un parell de setmanes. A l’interior dels tancs destruïts a les envistes de Kíiv s’hi trobaren uniformes per a la desfilada triomfal. D’això ja fa tres mesos. Entretant, els russos han estat repel·lits de la capital, tot i que controlen el sud-est del país i avancen al Donbass. El resultat de la guerra és incert, però cada dia que passa allunya Rússia de la victòria i ara és Putin qui proposa de reprendre les negociacions amb Kíiv. Encara que Rússia retingui Crimea i annexioni una part del Donbass, els ucraïnesos hauran salvat una cosa més valuosa que la integritat territorial: la sobirania. Això no ho entenen els qui amb sospitosa equidistància pressionen per avortar les sancions i aturar el lliurament d’armes als ucraïnesos. Hi ha quelcom d’immoral en un pacifisme que sacrifica l’existència d’un poble a un ideal fonedís.

A Catalunya, els qui encara defensen la no-ingerència farien bé de recordar el pacte de no-intervenció en la guerra civil espanyola. D’aquell acord n’eixí la Segona Guerra Mundial, la divisió del continent en blocs antagònics i l’entronització d’Espanya com a guaita d’Occident. Els catalans encara en paguem les conseqüències.

L’embargament d’armes a la república espanyola la decidiren els assenyats. Tan il·legítims eren el cop d’estat com la revolució que en prengué esca, i d’antuvi eren afers interns. En termes d’estat, no hi havia cap raó per a estintolar una república que trontollejava de crisi en crisi sense aconseguir d’ancorar-se en una voluntat pròpiament nacional. Tanmateix, hi havia una situació internacional a tenir en compte, però ni la intervenció de les potències feixistes no aconseguí que les democràcies aixequessin l’embargament. Els homes de seny de vint-i-set països (vint-i-quatre excloent-ne Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica), els Stanley Baldwin, els Leon Blum, els Franklin D. Roosevelt i la Lliga de les Nacions en pes abandonaren la república a una sort immancable. Alemanya guanyava temps per a rearmar-se i un estat clientelar a la porta de la Mediterrània. Poc se’n faltà perquè l’aliança entre deutor i creditor resultés letal per als britànics. Hitler n’hauria tingut prou de collar Franco en el torcebraç d’Hendaia per a prendre Gibraltar i estrènyer el nus que estrangulava Anglaterra.

L’estiu del 1940 els assenyats d’aquella illa creien impossible de guanyar la guerra als alemanys. La prudència aconsellava de cercar la pau a qualsevol preu. Però la política d’apaivagament no féu sinó encoratjar Hitler. Una vegada ocupada França, la decisió més enraonada era sotmetre’s per salvaguardar una semblança de govern. La França Lliure de De Gaulle era un rampell d’esvalotats. El 1967 no semblava sensat que Israel reaccionés militarment al blocatge dels estrets de Tiran, car la coalició d’Egipte, Síria i Jordània era notòriament superior en forces terrestres i en aviació. I això mateix es pot dir de l’exèrcit d’Ho Chi Minh, enfrontat durant molts anys a la potència militar més gran del planeta. 

Si els homes de seny tinguessin sempre la darrera paraula, la història seria diferent. Però els assenyats solen perdre de vista un factor cabdal: la importància de la moral per als països, tant a la guerra com a la pau. Aquest factor no acostuma a entrar al còmput dels politòlegs, però és la font del carisma de les grans figures polítiques. Quan Churchill demanà sang, suor i llàgrimes, no proposava cap programa llaminer, però els britànics n’assumiren la necessitat i servaren la llibertat. El premier no parlava al cervell sinó al cor i als budells. Com ho va fer quaranta anys més tard la inflexible i incommovible Margaret Thatcher apel·lant a la capacitat de sacrifici dels britànics per a escanyar la inflació i rellançar la competitivitat industrial de la Gran Bretanya. 

La popularitat d’un estadista tan matusser com Ronald Reagan no es comprèn si no es té en compte la mortificació dels americans pel Vietnam, la dimissió de Nixon i la humiliació per la presa d’ostatges a l’Iran. Sens dubte, la imatge domèstica de Reagan es beneficià de la política econòmica de Paul Volcker, però el seu principal actiu fou restablir la moral de victòria, mal que fos amb invasions de cabaret com la de l’illa de Grenada. Quan José María Aznar volgué imitar-lo envaint l’illot de Perejil sols aconseguí d’esdevenir la caricatura d’una caricatura. 

Allò que Reagan copsà d’esma, a Catalunya sols ho ha entès Jordi Pujol, en particular el Pujol del boicot a La Vanguardia. Els polítics d’ara no tenen ni idea de la importància de la moral nacional. Arraulits entre el bastó dels tribunals i la pastanaga del càrrec, arrosseguen la política pel pedregar de la indignitat. L’independentisme retòric desmoralitza, més com més la paraula “independència” satura el discurs. D’ençà del 27 d’octubre de 2017, cada decisió i cada indecisió dels partits que “fan la república” ensorra l’estat d’ànim dels catalans. I no sols per la carència de moral de victòria, sinó perquè han renunciat a les victòries que els comprometien.

Així com als embassaments la sequera descobreix objectes que l’aigua ocultava, la davallada de la moral revela els instints primaris de les col·lectivitats. Quan la desmoralització esdevé ressentiment, s’ensenyoreix dels cors i en lloc d’inspirar lluites solidàries converteix la frustració en hostilitat contra el dissident. Tanmateix, la buidor ambiental també pot crear les condicions per l’emergència d’un polític capaç de revifar la moral d’un país desil·lusionat. Carisma és la capacitat d’insuflar confiança en la gent a fi que pugui confiar en ella mateixa. Carisma és convèncer-la, com Churchill el 18 de juny de 1940, que hi ha una hora suprema en què les nacions decideixen el seu destí. Aquest i no cap altre és el segell del geni polític. 

A Catalunya, d’ençà del Primer d’Octubre, s’hi troba a faltar un discurs d’aital gravetat. En canvi, hi abunda la xerrameca per a fixar l’hora més baixa de la nació. Enmig de la cridòria, però, el silenci circumspecte és un valor estimable. N’hi ha algun antecedent. El 27 d’octubre de 2017, Carles Puigdemont, el personatge més carismàtic dels darrers anys, renuncià a emetre el discurs fundacional de l’avortada república. Aquella renúncia permet d’entreveure la mala consciència d’un home sincer. D’aquell silenci, encara podria sortir-ne una esperança; el temps ho dirà. 

Així i tot, restaurar l’ànim d’un país vexat demana més que sinceritat. Demana la fe d’un Churchill, d’un Zelenski, d’un Ho Chi Minh i, per què no?, d’un histrió com Reagan en l’esperit de sacrifici. Sols així és possible de decantar un equilibri de forces advers i imposar-se a un estat d’ànim contrari. El desànim és la principal arma de l’enemic, objecte i compendi de totes les altres armes. Per a combatre’l cal estar convençuts que l’existència de la nació és l’alfa i l’omega de la vida civil, ço és, de la ciutadania digna. Qui sigui capaç d’encarnar aquesta convicció podrà remoure les brases del Primer d’Octubre i revifar-ne la flama, car de matèria no en falta i una llarga sequera d’indignitat i d’irresolució l’han tornada inflamable.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes