Benet Salellas: “A la conselleria d’Educació hi ha una lògica de l’oprimit que fa basarda”

La batalla pel català a l’escola es començarà a lliurar a Estrasburg. Òmnium Cultural ha fet arribar una demanda contra la decisió de la justícia espanyola de deixar fora del litigi contra la imposició de més hores de castellà les entitats que defensen la immersió; a més d’Òmnium, en van restar al marge la Plataforma per la Llengua i el sindicat USTEC. L’advocat que encapçala aquesta demanda és l’advocat Benet Salellas, que adverteix en aquesta entrevista no tan sols de la voluntat de la justícia espanyola de rebentar la immersió, sinó també del perill en què es troba el català a les aules amb la nova normativa catalana, aprovada fa dos anys.

—Què demaneu al Tribunal d’Estrasburg?
—Discutim com pot ser que en el debat jurídic que hi ha sobre la implementació del 25% de castellà s’hagi acceptat que una entitat que es diu Assemblea por una Escuela Bilingüe, que defensa més castellà a l’escola, hi pugui participar i, en canvi, aquelles entitats que defensem més presència de català o el blindatge de la immersió n’hàgim quedat excloses. Vet aquí el debat que proposem a Estrasburg, si entren al fons de la qüestió: hi ha un biaix discriminatori a la justícia espanyola? Als qui defensen el català els tracten de la mateixa manera que els qui que defensen més castellà? O hi ha un cert afavoriment o privilegi de les entitats quan s’activen davant els tribunals si ho fan per defensar una presència més gran del castellà?

—Les respostes semblen evidents.
—Hi podem argumentar que hi ha hagut una discriminació per raó de llengua. L’altra qüestió és sobre els drets lingüístics i l’educació íntegrament en català com a fórmula que utilitzem a Catalunya per a reequilibrar les dues llengües que són oficials. Sobre això, som en un procés a escala internacional i també al Tribunal Europeu de Drets Humans de construcció de drets. Hi ha hagut alguns pronunciaments que vénen a respondre a la idea de fons que tenim sobre la immersió. La qüestió catalana té una perspectiva pròpia, que no hi és ni quan s’ha resolt la qüestió belga, ni la letona, ni el debat sobre la minoria hongaresa a Romania. Ens sentim molt reflectits en unes sentències recents sobre la discussió de l’ús del letó i l’ús del rus en el sistema educatiu de Letònia.

—Per què aquest precedent letó pot ser important per als casos sobre el català a Estrasburg?
—En el cas letó funciona molt una idea que és compartida en el cas català, que és la voluntat que vinguin de la comunitat lingüística que vinguin els alumnes, quan acabin l’ensenyament obligatori siguin perfectament capaços de conèixer la llengua minoritzada, que allà pot ser el letó i que aquí és el català. De manera que, al final, el sistema educatiu sigui un sistema de garantia d’oportunitats. Aquestes idees són extrapolables al cas català.

—El Tribunal d’Estrasburg us pot donar la raó d’ací a molts anys, quan el mal ja estarà fet. Quin sentit pot tenir?
—Té molt sentit perquè, malauradament, és un tema que tenim entre mans des de fa molts anys i que, probablement, l’hi seguirem tenint durant el temps que ve. I ara el Tribunal Constitucional és a punt de dictar una sentència sobre el nou marc normatiu de la llengua, que pot ser que no sigui tan hostil com anteriors tribunals constitucionals.

—Això ho haurem de veure…
—Sí, perquè desgraciadament la judicatura espanyola sempre falla pel mateix costat, tant si és progressista com si és conservadora, però ja veurem què passa en aquest cas. I hem de tenir la capacitat de construir jurídicament i blindar la qüestió de l’educació en català més enllà de conjuntures polítiques que hi pugui haver a Catalunya, al Regne d’Espanya, on sigui. Això vol dir anar enfilant la feina del Tribunal Europeu dels Drets Humans, la que es fa al Comitè d’Experts de la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries, la que es pugui fer a la UE…

—Dèieu que una entitat espanyolista pretén de canviar tot el model educatiu català.
—Sí. Primer cal recordar que el govern de l’estat espanyol va demandar el de la Generalitat perquè entenia que hi havia un incompliment de la legislació educativa: es va acabar dictant la sentència del 25% de castellà, i això va quedar pendent perquè en la conjuntura actual no hi havia un interès del govern espanyol d’encendre focs en aquesta qüestió.

—A Sánchez no li interessava de fer executar la sentència.
—Era qui tenia la legitimitat de fer-ho, i no ho va fer. Però resulta que va aparèixer una organització [Asociación por una Escuela Bilingüe], que és qui n’ha instat l’execució. Aquesta entitat pretén de provocar un canvi a tot el sistema educatiu. A nosaltres no ens van deixar que ens personéssim en la causa, i això vol dir que no hem pogut batallar en aquest expedient, no hem pogut aportar-hi tots els informes científics, pericials, sociolingüístics, educatius, tot el que justifica la immersió lingüística. I, sobretot, quan amb aquest expedient s’ha plantejat una qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional sobre el nou marc normatiu català, nosaltres no hem pogut ser-hi part.

—I ara se n’espera una sentència més o menys imminent.
—La sentència que al final acabarà fixant les bases de com discutim sobre aquest tema els cinc anys vinents. I se n’ha exclòs expressament els pro-immersió. Té unes conseqüències que van molt més enllà d’aquest expedient. És com dir: mireu, nens, les decisions importants les prenem entre les administracions i les entitats a favor de més castellà a l’escola. I tots els altres, que sou els qui heu pensat el model, els qui l’heu protegit, els qui l’heu executat, els qui heu format els professors del model, tota aquesta gent, fora d’aquesta discussió. Això s’allunya molt de la idea d’administració de justícia equilibrada, justa i, evidentment, que respecti la participació de totes les parts interessades.

—El jutge Javier Aguayo és decisiu ací. Per què?
—A mi em preocupa que un jutge pugui triar quins temes resol i quins temes no resol. Si això no és aparença de falta d’imparcialitat, doncs que algú m’expliqui què és. Un jutge que tria quins assumptes resol i quins no resol demostra que hi té un interès, i és motiu de causa d’abstenció.

—Això va passar?
—Sí. El problema és el següent: si aquest tribunal està repartit en unes sales i aquesta qüestió del 25% recau en una sala concreta, com pot ser que, després, el president d’aquest tribunal tingui la potestat per a decidir de formar part d’una sala que no li correspon? Ell forma part de la secció primera del tribunal, però entra a formar part de la secció cinquena, que és la que resol la demanda. Això no és un jutge predeterminat per la llei, sinó un jutge predeterminat pel propi jutge.

—Aguayo ha anat resolent, escola per escola, que hi havia d’haver més castellà. Fa valoracions polítiques i, fins i tot, diu que hi ha d’haver un model binari a l’escola catalana.
—Un jutge no pot dir mai a l’administració com ha de fer les coses. Perquè el jutge no ha de fer de política, i això és una expressió més d’aquesta posició de part que té. Ell és president del tribunal perquè ha passat un procés de designació del Consell General del Poder Judicial. I, per tant, no deixa de ser una fórmula d’intervenció del poder de Madrid en la configuració d’un tribunal a Barcelona. Corre el risc de ser percebut com algú que fa de corretja de transmissió d’aquells que l’han seleccionat.

—Aguayo i el TSJC van dictant sentències imposant més castellà sobre casos concrets en escoles mentre encara hi ha pendent la sentència del TC sobre el model lingüístic a l’escola. Això no es pot frenar de cap manera?
—Això ens genera frustració, perquè el tribunal té una actitud activista. El TSJC intenta de deixar sense efecte la norma que ha aprovat el parlament sobre el català a l’escola portant-la al TC, però, per altra banda, no s’espera a la resolució i fa la sensació que ja vol deixar la feina feta, anticipant-se al contingut de la sentència del Tribunal Constitucional.

—Ja interpreta què dirà el TC sobre la llei catalana.
—Ens va passar amb el cas de Canet. Tot el que sigui atacar la presència de català a les aules continua en vigor encara que la llei ho prohibeixi expressament. Poques vegades podem trobar que s’executin mesures expressament prohibides per una llei que no ha estat declarada inconstitucional, que no ha estat suspesa per ningú i que és perfectament vigent.

—Però aquella llei era ben feta des d’aquest punt de vista? No deixava escletxes precisament perquè es pogués interpretar de la manera que ho fa ara el TSJC? Quan definia l’ús curricular del castellà…
—Aquest pretès consens que es va generar per a fer prosperar el model normatiu no té clar quin model defensa. La fortalesa del model d’immersió és que sigui un model per a tot el país, i que sigui un model que té una llengua vehicular, que és la llengua minoritzada, la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua que té necessitat de tenir un espai on tingui una certa hegemonia perquè a la resta de la societat ens costa de tenir-lo. En el moment que el legislador català accepta, encara que sigui amb la boca petita, que hi pot haver una altra llengua curricular, m’és igual si és el castellà o l’anglès, trenca l’aspecte fort que tenia el sistema. A mi m’agradaria que el nou Departament d’Educació ens digués clarament què defensa ara. Un únic model amb el català com a llengua vehicular o una altra cosa?

—Quines conseqüències té que sigui una altra cosa?
—Trenques aquest element que protegia la llengua que es troba en situació de desavantatge i, per tant, deixes la porta oberta que passi qualsevol cosa. I jo crec que, per una tàctica política de no semblar que confrontes, acabes comprant allò que Aguayo volia, que és obrir la porta que el castellà sigui llengua curricular a Catalunya.

—Els qui van signar aquest consens diuen que calia fer-ho com un mal menor perquè el Tribunal Constitucional espanyol ja va dir que el castellà també havia de ser llengua vehicular quan va signar la sentència de l’estatut, el 2010.
—A la conselleria d’Educació hi ha una lògica de l’oprimit que fa basarda. És espectacular com es poden fer tants passos enrere gairebé sense que ningú t’ho demani. Fins i tot, comprant aquest marc mental, resulta que el Tribunal Constitucional t’ha validat durant pràcticament quaranta anys un model, fins el 2010, i tu et quedes amb la famosa sentència en què un tribunal de dotze jutges deslegitima un text estatutari aprovat en referèndum.

—Què haurien hagut de fer?
—Com a administració catalana, has de lluitar per tornar a la situació anterior. El 2010, el TC va dir una cosa? Sí. I el 2024 en pot dir una altra, perquè el dret no és una revelació divina, és una cosa que fem els humans en un context d’una determinada perspectiva política i personal. I per això el Tribunal Constitucional, als anys vuitanta i als noranta, va validar el model de normalització i d’ensenyament a l’escola, i el 2010 no ho va fer. Bé, doncs hem de tornar a l’anterior model, i l’obligació de la Generalitat de Catalunya és treballar en aquesta direcció, perquè la resta és anar derrota rere derrota, i és una reculada de la presència del català. És un valor, un arbre on agafar-te, quan hi ha situacions de debat, de dificultat a l’escola, que tu puguis dir que l’única llengua que hi ha a l’escola és el català. I això, ara per ara, està desactivat per una llei que ha fet el Parlament de Catalunya per veure si agrada a l’amo. I no sabem si agradarà a l’amo, eh?

—També diuen que, sense aquesta nova llei, el TSJC hauria fet executar el mínim del 25% de castellà a totes les escoles, i que així van forçar la qüestió d’inconstitucionalitat i, com a mínim, s’ha guanyat temps i l’opció de no aplicar percentatges.
—Els drets es defensen exercint-los i defensant-los. Qui pensi que els drets es defensen desarticulant-los, reculant i amagant-los, que m’expliqui on ha funcionat aquesta estratègia. No podem supeditar l’activitat legislativa del Parlament de Catalunya a les decisions dels magistrats del TSJC, perquè no són els encarregats de decidir quina ha de ser l’activitat legislativa. Crec que és una mala estratègia i que a la llarga ens donarà males notícies, perquè estarà reconeixent la possibilitat d’utilitzar el castellà com a llengua vehicular. I encara més…

—…
—Quan nosaltres anem a fora i volem defensar el sistema d’immersió, el fet que el 2022 es desarticulés el sistema d’immersió des de la perspectiva legislativa ens fa mal argumentativament. Fins ara, podíem dir que durant quaranta anys el model del Parlament de Catalunya, que fins i tot inicialment havia estat aprovat pel PP, ha estat permanent, intocable, unànime durant tots aquests anys, i ara ja no ho podem dir. Hem de dir: excepte el 2022, que vam decidir que hi podia haver el castellà com a llengua vehicular. I ara a veure com ho defensem.

—Les males notícies de què parlàveu serien la millor situació possible quan hi hagi la sentència del Tribunal Constitucional?
—Com obligarem els professors a fer classe en català si la llei diu que el castellà pot ser llengua vehicular? On són les eines? De quines eines et dotes tu per a fer que el català sigui hegemònic i la llengua d’ensenyament a Catalunya? Si hi legisles en contra.

—Per això, aquest seria el mal menor, que avali aquest marc legislatiu…
—Si ara el TC avala aquest model perquè inclou el castellà com a llengua vehicular, a veure com tu, que has obeït l’amo, i has fet el que et deia que fessis, com obligues els professors a fer classe en català.

—El model ho delega als projectes lingüístics de cada centre i mira de blindar-los.
—I si un claustre decideix que el castellà sigui la llengua vehicular del centre?

—La llei diu que el català és la llengua vehicular.
—I que el castellà també.

—Parla d’ús curricular…
—Però “ús curricular” és un eufemisme per a parlar de llengua vehicular. Què vol dir “ús curricular”? Deu ser que es fa servir a classe, no? O es fa servir al menjador i al pati? La creació de neologismes em sembla un insult a la intel·ligència. “Llengua curricular” és llengua vehicular. I en aquest sentit, fem un pas enrere. Fer bocinets de la responsabilitat política i llançar cada tros de responsabilitat a un centre i que s’esperi que el centre faci la batalla, com si els centres públics i privats de Catalunya no tinguessin prou problemes i prou fronts per a resoldre, em sembla un acte de delegació de la responsabilitat política que té un govern.

—El panorama és devastador? Perquè és o això o que hi hagi una sentència que digui que s’ha d’executar un mínim del 25% de castellà a tots els centres de Catalunya.
—Però al final això són fronts que es plantegen a la vida política. Si la societat té la capacitat d’articular una confrontació prou forta per a deixar clar als jutges que no són ells els qui han de decidir com s’escolaritza, per aquí hem de poder guanyar el conflicte. Jo tinc clar que aquest conflicte que ha obert el TSJC no el guanyarem fent allò que el TSJC vol que fem.

—Però què passarà si el TC valida la sentència del TSJC que obliga a imposar un mínim del 25% de castellà a tot el sistema?
—Obrirà una crisi institucional, perquè obligarà una administració a fer una cosa que no és aquella per la qual ha treballat durant els últims quaranta anys, perquè no és allò que ha previst el Parlament de Catalunya, perquè no és allò que diu la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries que té subscrita el Regne d’Espanya, i que el TSJC fa com si no existís, directament. I entrarem en una lògica de vulneració massiva de drets humans a Catalunya. Aquí hi ha un govern que haurà d’afrontar aquesta crisi i veurem com ho fa. Jo tinc molt clar a quin costat seré.

—I el govern de Salvador Illa?
—No hem sentit la consellera dir res sobre aquesta possibilitat. I, malauradament, la inèrcia dels últims anys del Departament d’Educació i de la cúpula dels serveis jurídics no ens fa ser optimistes.

—Quina és la situació de les famílies de Canet? Tenen pendent un recurs al TC, també.
—Sí, tard o d’hora, haurà de resoldre sobre el recurs d’empara que van presentar els pares i mares, que són pràcticament tots, tret de la família que va demanar més ensenyament en castellà. És un debat que encara no ha estat abordat pel sistema judicial espanyol: fins a quin punt una família pot provocar el canvi de règim lingüístic a la resta de les famílies. Per què hi ha una família que té dret, i les altres vint-i-cinc no en tenen? I com encaixa tot això amb el fet de garantir l’aprenentatge de la llengua catalana. Perquè tot aquest debat el tenim per garantir que els alumnes, quan acaben l’escolarització, sàpiguen també català i siguin perfectament competents tant en llengua catalana com en llengua castellana. No tinc clar si el TC voldrà entrar-hi, i si no ho fa, anirem al Tribunal Europeu dels Drets Humans.