El fiscal del cas contra el govern de Catalunya per rebel·lió i sedició ha desistit de demanar l’euroordre de detenció, després d’haver-se sabut, aquest cap de setmana, que l’ex-consellera Clara Ponsatí s’havia traslladat de Bèlgica a Escòcia, on torna a ser catedràtica d’Economia a la Universitat de Saint Andrews. La decisió és significativa. Quan el govern va aparèixer a Bèlgica, la jutgessa de l’Audiència espanyola va presentar una demanda d’euroordre de detenció, però la va retirar així que va veure clarament que tot feia preveure que els tribunals belgues denegarien la petició. Quan l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel aparegué a Suïssa, el fiscal demanà que s’activàs l’euroordre, però el jutge ja s’hi va negar, tenint en compte que els suïssos havien avisat d’entrada que consideraven el cas com una persecució política i que la demanda no tenia cap possibilitat de reeixir. Ara ni el fiscal no s’ha atrevit a demanar-la. L’excusa, formal, és que la tornaran a demanar quan l’acusació siga ferma, però no és sinó això, una excusa. Més aviat fa la impressió que la justícia espanyola comença a topar amb la realitat.

La realitat és que el peculiar sistema judicial espanyol està fora de la norma europea. Concretament, en el cas del Regne Unit, el 1977, la comissió de dret del parlament va recomanar d’abolir els delictes de rebel·lió i sedició perquè els considerava uns delictes ‘medievals’, sense sentit en la societat democràtica del segle XX –i, de fet, existien com a tals des de la promulgació d’una llei del 1572. I tots dos delictes van ser abolits definitivament el 2009.

Cal recordar, per això, ara que ja han passat uns quants mesos, que quan el president i els consellers s’exiliaren, la primera reacció del govern espanyol, i encara més dels mitjans unionistes, va ser de considerar que serien immediatament retornats a l’estat espanyol perquè entrassen a la presó. Hi ha articles, per exemple del diari El País, que explicaven amb entusiasme el paral·lelisme entre els sistemes legals belga i espanyol i que asseguraven sense cap mena de dubte que la presència del govern català a Brussel·les seria cosa d’uns quants dies i prou.

No sé si no sabien què escrivien, però a hores d’ara, amb exiliats a Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit i amb visites a Dinamarca, els Països Baixos i Luxemburg, les coses es comencen a veure d’una manera diferent i comença a ser clar que qui va restant aïllada –i ara ja ni prova de convèncer els aliats– és Espanya. Cosa que reforça molt l’encert de la decisió de moure el govern a l’exili. Rajoy necessita imperiosament demostrar als seus socis europeus que la situació és normal, però amb les reaccions concretes dels estats implicats es veu clar que consideren que els esdeveniments dins l’estat espanyol no ho són pas, de normals. Perquè, evidentment, no ho són. En una democràcia, vull dir…

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]