Charles Baudelaire.

Podem entendre la poesia de Baudelaire sense saber alguns aspectes de la seva personalitat i intimitat, com ara la relació, intensa i complexa, que tenia amb la mare? L’editor Josep Lluch, de Proa, ho demana al revés: En tenim prou de llegir Les flors del mal per a entendre Baudelaire? Aquestes preguntes vénen a tomb d’una novetat editorial, El meu cor despullat, que recull escrits íntims que Baudelaire va deixar embastats, amb la intenció de convertir-los en un llibre, però que no va acabar d’escriure. Aquesta edició, a cura de l’escriptor Pere Rovira, també inclou una selecció de cartes escrites per Baudelaire.

Diu Pere Rovira: ‘El meu cor despullat era el gran projecte final de Baudelaire. Penseu que en vida el poeta només va publicar Les flors del mal i Paradisos artificials, a més de les traduccions de les obres d’Edgar Allan Poe. El seu gran projecte era escriure aquest llibre, que havia de recollir tot el seu odi, rancúnies i passions concentrades. El llibre partia d’un desafiament plantejat per Poe: “Si a algun ambiciós li ve la fantasia de revolucionar alhora el món del pensament humà, de l’opinió humana i dels sentiments humans, hi ha una manera de fer-ho. El camí que mena a la fama immortal se li obre dret i sense obstacles. Només li caldrà, en efecte, escriure i publicar un petit llibre. Amb un títol senzill, uns quants mots ben clars, El meu cor despullat. Però aquest petit llibre haurà de mantenir la promesa del seu títol.” Poe creia que cap home seria capaç d’escriure’l, encara que s’ho proposés. Però Baudelaire estava convençut que ho aconseguiria i deia: “Seran les meves Confessions” (referint-se a les Confessions de Rousseau).’

Segons Pere Rovira: ‘Ens podem fer una idea bastant certa i fidel del llibre tal com està, perquè té molt d’interès. Baudelaire hi diu coses irritants, políticament salvatges. Trobem material per a escandalitzar tothom. És absolutament impúdic. En la tradició catalana seria impensable. Ell diu què pensa a fons, sense norma moral de cap mena. És un llibre d’anotacions íntimes i aforismes escrit en el país dels grans moralistes francesos. Baudelaire s’afegeix a la cadena dient coses que no s’havien dit abans. Això té un gran mèrit.’

Rovira també explica que el Baudelaire que se’ns mostra és molt pròxim i que és lluny de la imatge tòpica de poeta maleït i la seva relació amb les drogues. ‘Trobem un Baudelaire obsessionat per la feina i descobrim les preocupacions que veritablement tenia. També el seu interès per la política, el pas de la fe revolucionària a l’escepticisme. I les lectures que feia. També com n’era, de reaccionari: estava a favor de la pena de mort, era misogin… I no ho amagava. I alhora es mostra la seva fragilitat i vulnerabilitat. Baudelaire és un personatge irreductible, no el pots reduir a una sola imatge, perquè sempre trobes la contrària. I totes dues són ell.’

Pere Rovira ha completat el volum amb una selecció de la correspondència que Baudelaire va escriure durant la vida i que en l’obra completa ocupa dos volums de mil pàgines cadascun. En aquesta edició, ha traduït una quarantena de cartes, les que ell ha trobat més interessants. I entre les cartes seleccionades desataca amb diferència les que va escriure a la mare, Mme Aupick.

Mare i fill, una relació d’amor i odi
Baudelaire va tenir una relació tempestuosa amb la seva mare. Ella no va entendre mai el talent del seu fill. Quan ell tenia set anys, el pare es va morir. Mesos després, la mare es va tornar a casar, amb un militar, l’home que Baudelaire va odia per damunt de tot i tothom. Al pròleg, Rovira explica: ‘Sempre li escriu [a la mare] des de la perspectiva del seu paradís perdut, la del temps que la va tenir per a ell sol, quan era petit, abans que ella es tornés a casar amb un militar ambiciós, imponent i sever, l’home contra el qual es va construir gran part de la personalitat de Baudelaire.’

El curador fa notar també que la nostàlgia d’un món perdut es barreja amb la ràbia causada per la imposició d’una tutela econòmica dictada judicialment, per part de la mare i el padrastre, quan el poeta ja era major d’edat. Aquest fet determinant el va privar de l’herència paterna i el va amargar, perquè va ser condemnat a sofrir pels diners i els deutes tota la vida.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.