La batalla (també) als mitjans

«A l'estat espanyol hi ha accions d'uns determinats mitjans que van molt més enllà del legítim dret de cada mitjà i dels seus propietaris a tenir un punt de vista sobre les coses públiques i a intervenir-hi»

Vicent Partal
Vicent Partal
02.04.2019 - 05:29
Actualització: 02.04.2019 - 07:29
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Podem, i concretament Pablo Iglesias, ha encapçalat aquestes darreres hores una forta campanya de denúncia pel control polític que uns pocs exerceixen sobre els mitjans. Parla d’una trama criminal conjunta de la policia anomenada ‘patriòtica’, el govern espanyol i diversos mitjans de comunicació. Explica que aquesta policia paral·lela fabrica proves falses, que després filtra a mitjans controlats econòmicament i políticament pel govern espanyol o creats expressament per fer la feina de difamació. I centra directament en Ok Diario i Eduardo Inda la tasca de propagar les mentides fabricades per aquesta unitat. La presència continuada d’aquell personatge en les principals tertúlies televisives espanyoles, protegit pels amos d’aquestes cadenes, assegura la difusió en massa de les mentides que Iglesias afirma que l’han perjudicat, a ell i el seu partit. I és així com s’aconsegueix, diu, que ‘vint famílies tinguen més poder que qualsevol diputat’. Que tots els diputats, de fet, diria jo.

Iglesias té tota la raó del món. El mecanisme que denuncia existeix, ha tingut i encara té una influència monumental en la configuració de l’opinió pública. És important, per tant, de parlar-ne i de ser-ne conscients, com també és important de proposar mesures per evitar que el poder desmesurat d’una poca gent sobre els mitjans esdevinga una hipoteca seriosa contra la democràcia. Que el debat, centrat a més en el paper del peculiar sistema bancari espanyol, salte a la política parlamentària és una notícia excel·lent.

Això dit, cal afegir que la seua denúncia fóra més creïble si ell no hagués estat un producte del sistema que denuncia –el seu projecte polític el van catapultar les televisions privades espanyoles, quan no era conegut, per fer mal al PSOE–, si el seu moviment no hagués callat tant quan la trama fabricava escàndols contra unes altres ideologies o, cosa pitjor, si el seu projecte polític no hagués tret mai profit d’aquesta manera de fer les coses. Xavier Trias per exemple, en va ser víctima amb la famosa informació falsa del compte a Suïssa que Ada Colau va aprofitar al màxim, sense demanar excuses després per haver-ho fet. Ni tan sols quan es demostrà sense cap ombra de dubte que aquella informació llançada per El Mundo en el moment més oportú de la campanya electoral i signada precisament per Eduardo Inda, a qui ara assenyala Iglesias, era completament falsa.

Però tant hi fa. La inconsistència del dirigent de Podem no li lleva raó a l’hora de posar el problema sobre la taula; finalment. Sobretot perquè és un problema que tots hem de convenir que és molt greu i que durant molt temps s’ha volgut amagar o reduir a una mania conspiratòria d’uns quants. Iglesias explica que el vot dels ciutadans pot ser condicionat, i de fet ho és, per la informació que rep de l’entorn. I que a l’estat espanyol hi ha algunes accions d’uns determinats mitjans que van molt més enllà del legítim dret de cada capçalera i dels seus propietaris a tenir un punt de vista sobre les coses públiques i a intervenir-hi.

Evidentment, no és un problema específicament espanyol, ni de bon tros. Però arribats a aquest punt cal aclarir també que la trama té unes característiques pròpies ben peculiars, com ara el paper de suport i impuls al nacionalisme d’estat, difícil de trobar en uns altres llocs.

Hi ha qui ha volgut caricaturitzar aquest fet presentant el desequilibri entre els mitjans espanyols i catalans com el fruit d’una mena d’incapacitat diguem-ne congènita del catalanisme de crear i sostenir projectes mediàtics. Com si el terreny sobre el qual ha crescut la cosa fos neutral i les oportunitats de tots fossen les mateixes.

Ací hi ha un parany evident i per a desmuntar-lo no cal fer res més que recordar que TV3 es va prohibir fora del Principat, que Canal 9 va ser l’única televisió pública que fou tancada, fins i tot tenint en compte que deixava el País Valencià sense mitjans en llengua pròpia, i que s’ha impedit i s’impedeix encara la reciprocitat entre les televisions públiques en català. I, alerta, que l’operació anti-TV3 no és política i prou. Els dos grups que controlen la televisió a l’estat espanyol, Mediaset i Atresmedia, acaparen el 95% dels ingressos publicitaris que genera la televisió i el 5% restant que avarament cobegen va bàsicament a les televisions dites autonòmiques, sobretot a TV3. Ja van aconseguir que TVE renunciàs a tenir publicitat, temps enrere, de manera que quan sentiu les campanyes de desprestigi contra TV3 no perdeu de vista que els diners també, també, hi fan un paper, i no pas menor. Paper on, diguem-ho tot, hi tenen molt a veure els bancs, els protegits de luxe del règim del 78. És tenir molta barra parlar-nos de mercat i d’igualtat d’oportunitats si tenim en compte, per exemple, que el consorci encapçalat per CaixaBank es negà a vendre per motius ideològics El Periódico a Mediapro, que hi posava els diners sobre la taula, i al final preferí no cobrar el deute i regalar el diari a un competidor per mantenir-ne la línia política, bàsicament en favor d’això que en diuen la unitat d’Espanya.

Ho he dit alguna vegada, ja: una de les claus de l’èxit de l’independentisme ha estat això que Tom Harrington anomena la desconfiança atàvica dels catalans envers els mitjans. I evidentment, en positiu, el paper informatiu i de referència que han tingut els mitjans públics, les xarxes socials i en menor mesura alguns mitjans privats, sobretot digitals. Però la maniobra que explica Pablo Iglesias ens hauria de fer reflexionar sobre l’abast del conflicte (també) als mitjans i hauria de fer-nos demanar si plantem prou cara a un atac tan directe com aquest, que va contra les regles democràtiques. D’entrada, parlar-ne em sembla molt important, com també m’ho sembla que Podem s’afegesca a la denúncia. Perquè, al cap i a la fi, tot plegat no és sinó una articulació especialitzada del règim postfranquista, articulació en què conflueixen d’una manera molt evident tots els seus defectes i mancances.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
01.04.2019  ·  22:52

Des de fa temps, els mitjans espanyols estan molt controlats, o del tot, pels seus creditors. Llavors, només poden dir allò que als propietaris, que es comporten com a amos, els sembla bé. Però amb aquesta actitud, a poc a poc, van perdent qualsevol prestigi que hagueren pogut tindre. I esdevenen pamflets. I d’ací que siga inevitable que cada vegada aquests mitjans tinguen menys seguidors. Ni el senyor Iglesias, ni el senyor Inda ni tampoc qui els paga, probablement siguen conscients que la informació ja no circula a través d’aquests mitjans. D’ací l’interès per controlar Internet. En qualsevol cas, benvingut a a realitat, Pablo Iglesias. Però els catalans ja ho sabíem. Quan a la campanya a favor de Podemos ja ho varem veure.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
01.04.2019  ·  23:04

Ai Pablo, Pablito, tan veure i regalar “juegos de tronos” i no has vist ni el tro ni els trols.
Tampoc has demostrat ni nivell ni ètica, ni has entès el sistema ni que bàsicament a Catalunya defemsavem la democràcia primer (la nostra i la vostra) i després l’independència del nostre poble perquè el vostre ens escanya, ens roba i ens ofega.
Primer van anar contra els morics, després contra els jueus, després contra els indígenes americans, després contra els vlaams i holandesos, després contra els filipins, després contra els catalans, varen abandonar els sahrauís molts d’ells amb DNI ejpañol, segueixen contra els catalans, i ara et toca a tú.

Tot això i més ho ha fet el teu poble, l’ejpañol.

Marxem?

jordi Rovira
jordi Rovira
02.04.2019  ·  06:57

Quan aprofites un tema que coneixes bé per tirar del fil, el resultat dóna un contingut ple i suggerent. Ja fa molt de temps que el comentari obligat davant l’operació feta al voltant dels mitjans privats a l’estat espanyol és la de tracte de favors. I és veritat també que amb l’às a la màniga de la desconfiança, molts catalans des d’una mirada pseudo liberal l’anaven aplaudin. En concret, quan l’article editorial d’avui fa esment dels interessos econòmics i parla dels grans bancs espanyols, toca el moll de l’os. El sistema espanyol té un model de capitalisme que no és exactament el mateix que la resta dels seus socis. Aquestes “característiques pròpies ben peculiars” donen la mesura dels problemes que té Espanya. Una mesura que és essencialment material. Tota la resta, el discurs ideològic, fa com de tinta de calamar: despistar als adversaris, caçadors i víctimes.
El xup-xup de la cassola, només pot indicar que alguna cosa es va coent.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
02.04.2019  ·  07:25

Pablo Iglesias (i quan toqui Colau, Iceta i tants altres) és víctima de l’aforisme de Niemöller. No han mogut un dit mentre han atacat els drets primer dels bascos (per molt pro-etarres que fossin) i després dels catalans independentistes (la pèrfida burgesia, o els poc internacionalistes), i ara no té ningú que el pugui ajudar.

Bé, que tingui per segur que els catalans, que encara lluitem per la democràcia i contra el feixisme que ve, intentarem estar del seu costat (encara que en una ceguesa que diu molt del personatge menysprea la capacitat regeneradora de les idees republicanes i independentistes que venen del principat). Perquè lluitar per la democràcia i contra la foscor és una obligació moral de qualsevol persona.

No oblidem, d’altra banda, que en el procés de davallada que ha tingut Podemos, una bona part de les culpes la té ell mateix. Malgrat els atacs, l’independetisme i els partits independentistes han crescut i la idea s’ha imposat perquè tots som conscients que malgrat llurs mancances i baralles, els nostres polítics són persones honestes que intenten lluitar- sovint amb riscos molt grans- pel benestar i la llibertat de la societat catalana. No es pot dir el mateix de Podemos i de les seves confluències, perduts en lluites intestines, diferències ideològiques minúscules i batalles d’egos a veure qui “la té més grossa”. Així els va.

David Gallifa
David Gallifa
02.04.2019  ·  08:27

A la línia de Rodalies R2Nord (Barcelona-Granollers-SantCeloni) quasi cada dia hi han exemplars de laVanguardia tirats pels seients…que la gent se’n porta. Els regalen a les estacions i els reparteixen gratuïtament.

Josep Salart
Josep Salart
02.04.2019  ·  08:40

L’editorial d’avui m’assenyala la lluna amb el dit i vol que quedi mirant el dit.

Que els espanyols siguin uns ignorants i es conformin amb saber si la Pantoja està deprimida o si la cabra de la legió manté relacions sexuals amb el bisbe de Toledo, no m’interessa ni forma part de l’informació que necessito.

Que els catalans encara tinguin diners al bancs espanyols, majoritariament a La Caixa i al Sabadell, i que ningú, ni VilaWeb, els convençi per desmontar tot això, què caram ens ha d’estranyar que tot funcioni contra nosaltres?

Que els catalans encara tinguin presos polítics i exiliats, i tinguin diners als bancs espanyols, ja em direu com es paeix això.

Ahir vaig veure pel carrer un senyor amb La Vanguardia sota la xella i un llaç grog a la solapa. Si l’arribo a parar i li pregunto on te els rebuts domiciliats, segurament m’hi hagués emprenyat. Mira que fa dies que pedrega, i mira que sóc carregós i carregós amb el meu tema, però no hi ha maneres, continuem mirant el dit.

No es que tenim el que ens mereixem, no no. Es a l’inrevés.

Albert Miret
Albert Miret
02.04.2019  ·  08:57

Al generalíssimo de l’estat espanyol cada dia li costa més d’amagar l’autèntica trama del poder. Fa temps que davant de la debilitat dels únics partits permesos a l’hora de controlar la molesta democràcia, de la dificultat de seguir amagant les constants tupinades, de la impossibilitat de domini sobre les forces armades per haver-se vist obligat a traspassar el comandament a l’OTAN, i en definitiva per la pèrdua de poder real, el seu braç executor ha deixat de ser polític per passar a ser judicial. Gràcies a aquest poder, més l’econòmic i el govern dels medis de difusió, han creat l’entorn perfecte per al retorn del generalísimo, que aquesta vegada vestit de rei fa i desfà al seu gust. El poder judicial no és elegit per ningú excepte per ell mateix directament o a través dels seus dos partits. És acatat cegament per totes les opcions polítiques i de tota índole estatal i obeeix totes les ordres que d’ell emanen. Així, la pseudodemocràcia que van haver d’acceptar per al manteniment fictici del país a base de la caritat usurera d’Europa ha passat -gràcies a l’aixecada de faldilles a què els hem obligat els catalans-, a millor vida i avui, gràcies a l’ajuda de la corrupta Unió Europea, ja no els cal ni dissimular. Promociona un partit de la ultradreta per a formar part del quartet de partits no atacats, aplaudeix que sigui una justícia feta a la seva mida i sense cap mena de control qui governi el país, i que tota la resta de poders la utilitzin per a amagar-hi les seves fatxenderies. “Todo esta atado y bien atado”, deia l’antic tirà. L’actual és més discret excepte quan veu que Catalunya se’n va. Llavors es deixa de punyetes, passa per sobre de tots els seus esclaus, amenaça directament als enemics i atia sense gens de vergonya als seus cossos repressius perquè els ataquin amb la brutalitat més gran possible. Tot allò que atempti contra el que és per a ell el país cal ser destruït, i no pot tolerar la inestabilitat de la tendeta des d’on ven armament mortal a tot el tercer món o a qualsevol delinquent que en vulgui.

Aquest (molt simplificat) és el meu esquema de com funciona aquesta cosa que en diuen España. Totes les guerretes internes que puguin tenir els que s’han estat beneficiant de la menjadora, no m’importen gens. M’importa fer tremolar el centre d’un poder cruel i extemporani que fa massa segles que suportem, en forma d’inquisició, en forma d’assassí feixista o ara en forma de rei.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
02.04.2019  ·  09:41

Molt bona editorial, Vicent. I ara anirem a votar a l’estat espanyol, mentre el nostre govern legítim és a la presó, pagant un judici insofrible, i la resta a l’exili amb preu posat al seu segrest. Després anirem a votar a les europees per a representar l’estat davant la UE, que tant ens estima. I finalment votarem a les municipals espanyoles, municipis on els alcaldes son perseguits i represaliats per la justícia espanyola. Voleu dir que aquesta és la manera de fer la República Independent de Catalunya? És una estratègia ben estranya aquesta.

Pep Agulló
Pep Agulló
02.04.2019  ·  09:52

FÀBRIQUES CRIMINALS DE REALITAT PARAL·LELA

En tot cas Pablo Iglesias denúncia ara un aspecte del deep state que ja era deduible. Potser el fons de la denúncia és una mena de revenja.

Recordem que per l’entorn del 15-M hi ha indicis que el deep state va intentar manipular el moviment “revolucionari” enfront de la pujada de l’independentisme. Un moviment “revolucionari” de baix perfil reformista i que no qüestionava la monarquia, però que era antiindependentista. La pedrera que després seria Podemos, donava el perfil. Iglesias sortia una vegada darrere l’altra en molts mitjans i en va treure rèdit polític. Quan van veure que Podemos no podia ser dic de contenció de l’independentisme els conspiradors el varen llençar a la brossa des d’on ara els denúncia.

Avui l’opinió pública és la dels mitjans difamatoris, com més poderosos més pública. Vilaweb n’hauria de fer un ús acurat del mot “opinió pública” eina del poder per contrast amb les opinions fetes públiques pels ciutadans. Estic d’acord amb què és un perill per a la democràcia, per la perversió que suposa crear opinió ideològica que atia l’odi contra els catalans o que fa creure que les víctimes són els botxins. El feixisme es comença a imposar carregant-se el llenguatge que és la base de les proves falses. El judici n’és tot un exemple.

La capacitat de neutralització dels nostres mitjans està molt minvada per l’efecte de l’amenaça repressiva. Tot plegat insostenible. Cal actuar.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Agnès Buscart
Agnès Buscart
02.04.2019  ·  10:10

Aquest noi parla només perquè vol guanyar vots?
No hi ha res que sigui de fiar en aquest àmbit espanyol.

I el problema és de gravetat, no saber què és veritat. Quina veritat?

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

ANGELA BLASI
ANGELA BLASI
02.04.2019  ·  10:38

Totalment d’acord amb Pep Agulló. Jo em vaig donar compte de seguida de com promocionaven al Pablo per les televisions privades, tot just la irrupció de l’independentisme. Ho vaig tenir clar, ho fan per fer-nos creure que tenim alguna possibilitat amb aquest partit. Quan van veure que no feiem cas al van tirar a les escombraries. I C’s ídem, pero amb la finalitat d’enfrontar i dividir la societat catalana, aquesta penso que els hi ha anat prou bé.

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
02.04.2019  ·  10:39

Benvolgut Sr. Josep Salart.

El comentari que faré no té la voluntat d’entrar amb confrontació amb vostè (ni en cap dels usuaris), ja que entenc que tot estem asseguts al mateix costat. Li prego s’ho prengui com si estiguessim prenent un cafè i tots dos diguessim la nostra.

A criteri meu, les dues entitats bancàries més poderoses i refractàries amb la independència podem prescindir perfectament del client modest, encara que un milió de clients d’aquestes característiques deixés de treballar amb aquestes entitats, això solament els faria pessigolles, el que si admeto és que aquest milió de persones, si dipositen els seus recursos en entitats més petites i no tant obertament refractàries a la independència quedarien més afavorides.

Al mutidiner el que si li faria mal és que grans empreses i corporacions deixessin de treballar amb Elles i aquí sí és on se’n doldrien, quan l’armilla els comencés a anar curta.

Fins aviat, Sr. Salart.

Trisha Dominguez
Trisha Dominguez
02.04.2019  ·  10:57

Aquests intel·lectuals sempre arriben tard i malament. Van callar i beneir quan la campanya era contra Catalunya i ara ploren llàgrimes de cocodril… Quina pena! Però naltros ja ho sabíem. Ha de ser un xoc molt dur ser nacionalista españolista i veure que els teus també van contra tu… No s’apliquen ni les seves pròpies dites: “cuando las barbas de tu vecino veas cortar…”

joan rovira
joan rovira
02.04.2019  ·  12:19

L’1-O de 2017 la societat catalana va guanyar de manera democràtica el dret a l’autodeterminació i simultàniament va començar la “descolonització real” del poble vers la “independència real” o quotidiana dels ciutadans de Catalunya.

El post 1-O va continuar caminant, després de tants anys de sotmetiments de persones i institucions, cap a processos com: 1/ “despartiditzar” la nostra democràcia, que de cap manera vol dir despolititzar-la 2/ “desprivatitzar” les institucions i administracions públiques dels interessos clientelars ocults amb col.legis professionals, gremis etc., que de cap manera vol dir centralitzar-los 3/ “desvulneritzar” les persones, que de cap manera vol dir fer-les captives de les institucions 4/ “desconnectar” emotivament del colonitzador polític, econòmic i cultural 5/ “desconnectar” del consum al colonitzador.

Tal com diferents subscriptors reclamen de manera persistent i motivada en els seus comentaris als editorials d’aquest mitjà; per altra banda, indispensable per avançar i fer coincidents, de manera natural, enraonada i plausible, el “present real” amb el “present oficial” del nostre país. Cal que continuem caminant amb paciència, perseverança i perspectiva.

(Per a la “independència oficial” recomano l’entrevista a En Alfons Durán-Pich autor de “L’oligarca camuflat”:
https://www.elnacional.cat/ca/economia/duran-pich-oligarques-camuflats-catalunya-independent_370582_102.html)

CARLES ADELL
CARLES ADELL
02.04.2019  ·  13:12

No em sorprèn el comentari del senyor David Gallifa, perquè en dóno fe que a la Universitat de Girona (UdG- campus de Montilivi) també es distribueixen exemplars de “La Vanguardia” cada dia i gratuïtament. Se’n dipositen pilons en llocs estratègics i ben visibles i els estudiants els agafem lliurament.

eva salas
eva salas
02.04.2019  ·  14:01

Gràcies per l’enllaç a l’entrevista a l’Alfons Duran-Pich, joan rovira.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
02.04.2019  ·  15:27

Molt d’acord amb el comentari de Silvia Fortunyo al sr. Salart.
Jo volia afegir que, al menys, aquests bancs ens continuen parlant en català i els seus empleats a les oficines són majoritariament gent d’aquí.
Per què, quina és l’alternativa?. Bancs amb seu a Madrid?. Quin banc hi ha que pugui operar al territori català i que no sigui espanyol?.
Tots, fins i tot si son filials de bancs estrangers, tenen seu central a espanya (generalment a Madrid) i estan sotmesos a la legalitat espanyola.

Roser Caminals
Roser Caminals
02.04.2019  ·  16:25

Acabo de llegir l’entrevista amb Duran-PIch–gràcies. Us la recomano, val la pena. Diu coses que sabem però les argumenta amb coneixements i experiència que la majoria no tenim.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
03.04.2019  ·  00:26

Sempre he considerat El Periódico un mitjà d’intoxicació contra Catalunya, el mateix que el diari del Godó. Però aquest dissimula una
mica perqué els seus titulars son més modestos

Un dels més greus errors del Procés es no haver aconseguit, si no comprar, almenys reconduír les seves mitges mentides

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb els diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €