Podem, i concretament Pablo Iglesias, ha encapçalat aquestes darreres hores una forta campanya de denúncia pel control polític que uns pocs exerceixen sobre els mitjans. Parla d’una trama criminal conjunta de la policia anomenada ‘patriòtica’, el govern espanyol i diversos mitjans de comunicació. Explica que aquesta policia paral·lela fabrica proves falses, que després filtra a mitjans controlats econòmicament i políticament pel govern espanyol o creats expressament per fer la feina de difamació. I centra directament en Ok Diario i Eduardo Inda la tasca de propagar les mentides fabricades per aquesta unitat. La presència continuada d’aquell personatge en les principals tertúlies televisives espanyoles, protegit pels amos d’aquestes cadenes, assegura la difusió en massa de les mentides que Iglesias afirma que l’han perjudicat, a ell i el seu partit. I és així com s’aconsegueix, diu, que ‘vint famílies tinguen més poder que qualsevol diputat’. Que tots els diputats, de fet, diria jo.

Iglesias té tota la raó del món. El mecanisme que denuncia existeix, ha tingut i encara té una influència monumental en la configuració de l’opinió pública. És important, per tant, de parlar-ne i de ser-ne conscients, com també és important de proposar mesures per evitar que el poder desmesurat d’una poca gent sobre els mitjans esdevinga una hipoteca seriosa contra la democràcia. Que el debat, centrat a més en el paper del peculiar sistema bancari espanyol, salte a la política parlamentària és una notícia excel·lent.

Això dit, cal afegir que la seua denúncia fóra més creïble si ell no hagués estat un producte del sistema que denuncia –el seu projecte polític el van catapultar les televisions privades espanyoles, quan no era conegut, per fer mal al PSOE–, si el seu moviment no hagués callat tant quan la trama fabricava escàndols contra unes altres ideologies o, cosa pitjor, si el seu projecte polític no hagués tret mai profit d’aquesta manera de fer les coses. Xavier Trias per exemple, en va ser víctima amb la famosa informació falsa del compte a Suïssa que Ada Colau va aprofitar al màxim, sense demanar excuses després per haver-ho fet. Ni tan sols quan es demostrà sense cap ombra de dubte que aquella informació llançada per El Mundo en el moment més oportú de la campanya electoral i signada precisament per Eduardo Inda, a qui ara assenyala Iglesias, era completament falsa.

Però tant hi fa. La inconsistència del dirigent de Podem no li lleva raó a l’hora de posar el problema sobre la taula; finalment. Sobretot perquè és un problema que tots hem de convenir que és molt greu i que durant molt temps s’ha volgut amagar o reduir a una mania conspiratòria d’uns quants. Iglesias explica que el vot dels ciutadans pot ser condicionat, i de fet ho és, per la informació que rep de l’entorn. I que a l’estat espanyol hi ha algunes accions d’uns determinats mitjans que van molt més enllà del legítim dret de cada capçalera i dels seus propietaris a tenir un punt de vista sobre les coses públiques i a intervenir-hi.

Evidentment, no és un problema específicament espanyol, ni de bon tros. Però arribats a aquest punt cal aclarir també que la trama té unes característiques pròpies ben peculiars, com ara el paper de suport i impuls al nacionalisme d’estat, difícil de trobar en uns altres llocs.

Hi ha qui ha volgut caricaturitzar aquest fet presentant el desequilibri entre els mitjans espanyols i catalans com el fruit d’una mena d’incapacitat diguem-ne congènita del catalanisme de crear i sostenir projectes mediàtics. Com si el terreny sobre el qual ha crescut la cosa fos neutral i les oportunitats de tots fossen les mateixes.

Ací hi ha un parany evident i per a desmuntar-lo no cal fer res més que recordar que TV3 es va prohibir fora del Principat, que Canal 9 va ser l’única televisió pública que fou tancada, fins i tot tenint en compte que deixava el País Valencià sense mitjans en llengua pròpia, i que s’ha impedit i s’impedeix encara la reciprocitat entre les televisions públiques en català. I, alerta, que l’operació anti-TV3 no és política i prou. Els dos grups que controlen la televisió a l’estat espanyol, Mediaset i Atresmedia, acaparen el 95% dels ingressos publicitaris que genera la televisió i el 5% restant que avarament cobegen va bàsicament a les televisions dites autonòmiques, sobretot a TV3. Ja van aconseguir que TVE renunciàs a tenir publicitat, temps enrere, de manera que quan sentiu les campanyes de desprestigi contra TV3 no perdeu de vista que els diners també, també, hi fan un paper, i no pas menor. Paper on, diguem-ho tot, hi tenen molt a veure els bancs, els protegits de luxe del règim del 78. És tenir molta barra parlar-nos de mercat i d’igualtat d’oportunitats si tenim en compte, per exemple, que el consorci encapçalat per CaixaBank es negà a vendre per motius ideològics El Periódico a Mediapro, que hi posava els diners sobre la taula, i al final preferí no cobrar el deute i regalar el diari a un competidor per mantenir-ne la línia política, bàsicament en favor d’això que en diuen la unitat d’Espanya.

Ho he dit alguna vegada, ja: una de les claus de l’èxit de l’independentisme ha estat això que Tom Harrington anomena la desconfiança atàvica dels catalans envers els mitjans. I evidentment, en positiu, el paper informatiu i de referència que han tingut els mitjans públics, les xarxes socials i en menor mesura alguns mitjans privats, sobretot digitals. Però la maniobra que explica Pablo Iglesias ens hauria de fer reflexionar sobre l’abast del conflicte (també) als mitjans i hauria de fer-nos demanar si plantem prou cara a un atac tan directe com aquest, que va contra les regles democràtiques. D’entrada, parlar-ne em sembla molt important, com també m’ho sembla que Podem s’afegesca a la denúncia. Perquè, al cap i a la fi, tot plegat no és sinó una articulació especialitzada del règim postfranquista, articulació en què conflueixen d’una manera molt evident tots els seus defectes i mancances.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb