'Sant Miquel triomfant sobre el dimoni amb Antoni Joan', de Bermejo, obre l'exposició del MNAC.

L’exposició Bermejo. El geni rebel del segle XV al Museu Nacional d’Art de Catalunya és tot un esdeveniment. D’entrada, ens permet veure en una de les sales del museu, per primera vegada, la Pietat Desplà, la gran obra mestra d’aquest pintor excepcional i ple de misteri, que es conserva a la catedral de Barcelona, que va encarregar l’ardiaca Lluís Desplà i que ocupava una part de la paret d’una capella de la casa de l’ardiaca. El quadre, avui, ofereix la seva millor cara, perquè l’any passat va acabar de ser restaurat.

Bermejo és un personatge ple de misteris, perquè de la seva vida se’n sap ben poca cosa. El quadre de la Pietat Desplà aporta una de les poques dades biogràfiques que es coneixen d’aquest pintor: en el marc de l’obra, que és original, hi ha una inscripció gravada on ens informa que Bermejo era cordovès, nascut a Córdoba: «Opus Bartholomei Vermeio Cordubensis». Es creu que va néixer cap al 1440 i va morir el 1501. Segons el comissari Joan Molina, professor d’història de l’art a la Universitat de Girona, hi ha dades essencials de la seva vida i obra (formació, trajectòria professional en determinats períodes, possibles viatges professionals…) que no es coneixen encara, tot i que es tracta d’un mestre excepcional, una de les figures més atractives de l’escenari pictòric del segle XV a la península i, més encara, de l’Europa del Quatre-cents. Molina no dubta a dir que pot competir amb Botticelli i Piero della Francesca.

L’exposició Bartolomé Bermejo al MNAC s’estarà a l’ala dedicada a les exposicions temporals fins al 19 de maig.

Un jueu convers
De Bermejo es conserva poca obra, potser perquè en va pintar poca, una vintena de taules executades principalment per la seva mà. Però, aquestes obres ja ens mostren a primer cop d’ull, com diu el comissari, “que ens trobem davant d’un pintor dotat d’una prodigiosa tècnica, capaç d’elaborar complexes i fascinants composicions que, sovint, també destaquen per l’originalitat de les seves iconografies i la presència d’elements molt personals (des de la seva signatura fins a inscripcions en diverses llengües)”.

Bermejo va desenvolupar una tècnica de la pintura a l’oli molt particular. La seva era una pintura concebuda per a fascinar l’espectador: il·lusionista, amb gran riquesa de textures, riquesa en general d’elements gràfics i de textos, que es poden arribar a llegir, també amb elements ornamentals, sobretot d’orfebreria, que li devien fascinar.

Tots els indicis porten a considerar els especialistes i estudiosos de Bermejo que era un jueu convers i que aquesta condició li va marcar la vida i l’obra. En aquella època, la persecució dels jueus conversos era virulenta. La hipòtesi se sustenta amb elements com ara el fet que pintava d’una manera explícita el sexe de Crist; en la signatura d’alguns dels seus quadres, on a sobre dibuixava les inicials de Jesús (Ihs, una manera de reafirmar la seva cristiandat); o perquè alguns dels seus mecenes també eren jueus conversos, entre més raons.

Bermejo va ser un home que va viure d’una manera itinerant, era un errant. A cada ciutat nova on anava havia de vincular-se amb el taller d’algun altre pintor, si volia exercir la pintura. Per això una part de les obres que es mostren en l’exposició tenen només una part de creació de Bermejo.

L’arcàngel sant Miquel que sembla sortit del Tirant lo Blanc
Els documents exhumats durant l’últim segle, explica Molina, ens parlen d’un pintor actiu en les principals ciutats de la Corona d’Aragó: València, Daroca, Saragossa i Barcelona. Situem Bermejo a València el 1468, perquè en un document apareix pintant un retaule dedicat a sant Miquel per a la localitat de Tous, per encàrrec del mercader Antoni Joan. Se’n conserva el compartiment central, avui a la National Gallery de Londres (aquesta institució acollirà l’exposició en petit format, un cop s’acabi al MNAC).

Aquesta obra, Sant Miquel triomfant sobre el dimoni amb el donant Antoni Joan, la primera obra documentada de Bermejo, és un dels quadres més impactants de l’exposició, juntament amb la Pietat Desplà. En la segona part del catàleg de l’exposició, que és concebut com a catàleg raonat, es parla d’aquesta obra en aquests termes: «L’arcàngel sant Miquel trepitja una espantosa criatura que s’assembla a un drac i que representa el dimoni, sobre el qual és a punt de descarregar un cop mortal amb la seva poderosa espasa. […] La precisió amb què Bermejo va pintar l’armadura sembla indicar que, encara que possiblement l’embellís, no es va basar en la seva imaginació sinó en una peça real.»

Era un moment culturalment esplèndid, ple d’esplendor, el que vivia València en aquella època. I el comissari Joan Molins no va deixar de recordar que mentre el quadre de sant Miquel de Bemejo es va pintar el 1468, quatre anys abans Joanot Martorell acabava d’escriure Tirant lo blanc. I que aquest arcàngel cavalleresc, esvelt i elegant, no deixa d’assemblar-se molt als cavallers que descriu el clàssic medieval.

Bartolomé Bermejo, ‘Pietat Desplà’. Oli sobre taula d’alber i pollancre. 1490. Catedral de Barcelona .

La Pietat Desplà
Es diu que Bermejo era un home de personalitat complexa, de relació difícil i que pintava en llocs tancats, tot i que les seves obres continguin una natura frugal. Al quadre de la Pietat Desplà, un estudi recent ha identificat setanta-tres espècies d’animals i vegetals diferents pintades.

Lluís Desplà, ardiaca de la catedral de Barcelona, va fer pintar a Bermejo una pietat, que és el quadre més destacat del gòtic peninsular de tradició flamenca, amb elements que ja ens mostren l’inici del Renaixement italià. Bermejo va ser un gran innovador pel que fa a la temàtica religiosa, tot i que en aquesta obra els estudiosos atribueixen una gran part de decisions sobre com havia de ser a Lluís Desplà. Hi trobem la mare de Déu plorant el cos de Crist assassinat, enmig de dues figures agenollades, un sant Jerònim (que porta ulleres i és símbol de saviesa i coneixement) i Lluís Desplà, canonge i ardiaca major, que és qui va encarregar i pagar l’obra. I embolcallant aquesta escena central, tot un paisatge gairebé fantàstic i desbordant, en part fantàstic però que remet a l’Antic Testament.

Bermejo va acabar l’obra el 1490. Molina no dubta que l’obra es va convertir en un «poderós instrument de fama i prestigi» per a l’ardiaca. «La Pietat Desplà és la feliç trobada de dos individus de la connexió dels quals neix una pintura del tot singular», conclou.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb