La primera cosa que hauries de fer, visitant de la insigne ciutat de Barcelona, no és llegir el que n’han dit els viatgers d’antany, com aconsellava Pessoa. Perquè correries el risc d’acabar com el grafòman portuguès, sense eixir de casa. Dedicant-te a llegir, que, com sap tothom amb un mínim de cultura, és molt millor que viatjar. Per això, tu, que ni tens cultura ni en podràs tenir mai, no ho facis.

No, la primera cosa que hauries de fer, il·lús aspirant a visitar el que queda d’aquesta Barcelona que s’enfonsa en el passat, és fullejar un llibre de fotografies antigues (com ara aquest). I observar bé les imatges del carrer de Trentaclaus (avui Arc del Teatre), o dels del Cid o la Mina (avui desapareguts), o aquelles famoses de la sortida dels obrers de la Maquinista Terrestre y Marítima, o dels restaurants àlies xiringuitos de la Barceloneta. Als retrats d’abans de la guerra hi surten aquelles multituds vestides de pobre (i, ben mirat, sempre massa vestides. Que feien les fotografies només a l’hivern, aleshores?), de pells colrades (per la manca d’higiene, no pas pel sol) i esguard desconfiat. Aquells carrerons del raval de Barcelona, o dels mercats de Gràcia o del Born, o de les adoberies de Santa Caterina (més difícils de trobar), sempre atapeïts, tan plens de desvagats i de pispes que tot sovint el taulell que fa de parada ni es veu. Si és que n’hi ha, de taulell, perquè al voltant dels mercats, a l’exterior, era freqüent que la venedora de verdura, o de quincalla, o de llibres acabats de robar en un pis de l’Eixample, estengués un llençolet a terra sense saber que s’estava convertint en una preqüela del top manta. La llarga escletxa del carrer de Trentaclaus n’és tot un antecedent.

La segona cosa que no pots deixar de fer, aspirant a passejaire per la ben poc il·lustre ciutat de Barcelona, és passar per la llibreria a demanar La xava, o A l’ombra de Montjuïc, de Juli Vallmitjana. Són novel·les, aquest vell artefacte passat de moda, però en aquest cas et serviran per posar veu i so a les fotos que acabes de veure. Comprovaràs que el paisatge sonor d’aquella Barcelona pollosa de fa un segle era un xivarri permanent, un intercanvi constant de crits entre els qui oferien mercaderia (de tota mena, des d’enciams a bales de cotó distretes d’algun carro, o opi, o llaminers infantons verges) i els qui es barallaven, una pràctica molt estesa, estimulada pel consum d’alcohol però també per la defensa obligada del territori. La prostitució hi contribuïa en gran manera, a causa del tarannà diguem-ne joliu i llavors gens clandestí de l’activitat. Atiat, si la cosa dequeia, per l’autoritat, que dedicava no pocs esforços a esvalotar encara més el galliner amb batudes i abusos d’ídem que riu-te’n dels piolins i les seves bravates.

Tot això de dia, és clar, perquè de nit desapareixien els enciams i l’aviram (desaparèixer és una manera de parlar: el que no s’havia venut solia quedar-se a marcir-se a les raconades fins que els gats i les rates exercien la necessària funció de neteja urbana) i s’encenien els llums de tavernes, cabarets i dancings. A copsar el guirigall nocturn, invariablement amenitzat per les incursions policials, t’ajudarà molt Historia y leyenda del Barrio Chino, de Paco Vilar. Pràcticament hi podràs sentir les etíliques corrandes amb què s’esbravaven els obrers del tèxtil al carrer d’en Robador (‘Els fadrinets del Raval / tots es perden per distrets, / ballant els cauen les calces / i es queden en calçotets’), i t’assabentaràs de les mil i una històries de desamor resoltes a cop de tamboret o de navalla, dels finals tràgics de tantes cupletistes o dels atemptats a la moral que convertien el carrer de les Magdalenes o de l’Hospital en una processó permanent d’artistes i clientela cap a comissaria. L’ideal fóra que fullegessis el llibre en una taula del Pollo Rico, el penúltim dels mohicans, però t’hauràs d’afanyar perquè no tens gaire temps. D’aquí a quinze dies ja només et quedarà el consol del Marsella, l’últim fòssil de la ciutat canalla que encara dissimula aixoplugat sota la Filmo nova.

Ara ja estàs a punt. Ja tens el bagatge cultural per entendre el cafarnaüm que t’han preparat. L’infernal paradís de la Barcelona de coloraines. Per fer-ho ben fet, t’hauries d’allotjar en un pis turístic, així de passada contribuiries a l’encariment dels preus i l’expulsió de residents, que sempre són una nosa. Si ja els han transformat tots en narcopisos, potser trobaràs lloc a la pensió Ambos Mundos de la plaça Reial, un tòtem que ja no està tan de moda però encara conserva el seu principal atractiu: músics de can passavia i crits d’embriacs fins a les hores menudes, enmig d’una gran banyera de don Simón i gargalls. No, no em refereixo a la font del mig de la plaça. Em refereixo a tota la plaça. Les mòmies dels caputxins que hi reposen a sota en deuen estar ben contentes. Tant en un cas com en un altre, aportaràs el teu granet de sorra a la lloretització circulant amb xancletes i calça curta i, si pot ser, sense samarreta. I quan arribaràs al pis, recorda’t de penjar la tovallola a la barana del balcó.

El primer dia hauries d’anar a la platja. Ja sé que és fastigós, que l’aigua és bruta i la sorra més, i que els venedors (de tatus, de massatges, de mojitos calents) no deixen respirar, i que els banyistes que t’envoltaran, malgrat la rossor de cabells i la rojor de pell, no tenen res de nobles ni de nets, rics ni lliures. Per no parlar de descansats, és clar. Ara, de feliços sí que en fan cara, com en faràs tu al final del dia, perquè l’esperit Barcelona és aquest. Quan hauràs superat la teva primera borratxera amb tipical sangria, la teva primera paella Preu d’Or (rigorosament per sopar: el guiri menja arròs al vespre, per més que la saviesa popular ho blasmi) i la teva primera pedra de costo a preu de cocaïna (‘Xxxt, chocolate, maría, amfeta, amigo’), ja estaràs a punt per deixar-te anar a l’experiència total. Et podràs deixar pispar la cartera i fer cua a la comissaria de la Guàrdia Urbana de Nou de la Rambla per denunciar-ho, podràs pujar fins a la plaça de Catalunya o baixar al Port Vell a comprar enganyifes d’imitació al top manta i et podràs fer selfies enmig d’aquesta marea de figurants que l’ajuntament lloga als INEMs de mig món per tal de liderar rànquings tan prestigiosos com aquest. Segons com sigui el material del teu camell, fins i tot et podràs posar una cigala al cap i afegir-te a una conga de valquíries que només s’aguanten dretes perquè la mini els impedeix eixarrancar-se i fotre’s de lloros.

Si ets un viatger de debò, d’aquests que saben copsar el veritable esperit dels llocs que visiten i trobar locals on només (però només només, eh?, juraràs després als teus bocabadats amics i coneguts) hi van clients autòctons, et podràs aventurar en un tablao flamenco, on et propinaran una sessió de brams i repics de taló que tot el Somorrostro es remourà a la tomba. Tristes imitadores de la Carmencita Amaya que haurien fet honor a l’esperit jocós de la malaguanyada Bodega Bohemia del carrer de Lancaster (‘Donde los artistas nacen’, deia, sarcàstic, el rètol). Posats a fer, tria el tablao del costat del Teatre Principal, així en sortint podràs passar directament al peep-show sense haver de sortir ni al carrer.

Amb tot plegat t’hauran passat uns quants dies, no sabràs ben bé quants perquè el règim a còpia de servesaamigo+sangria+mojito no ajuda gaire a controlar el temps (ni a entendre les explicacions del guia del Bus Turístic, al qual t’hauràs enfilat per poder estar una estona assegut i per dir que sí, que tu també vas estar al Park Güell), però encara et falta una vivència per completar la Barcelonaexperiencie. Fer-te munyir el penjoll per una professional seriosa i competent, preferiblement nigeriana, en una raconada del carrer de Petritxol. Perquè Barcelona és fiesta, playa & sex, com bé sap tot el planeta. Que poder no és el que feia el teu avi de Guissona o de Gironella quan baixava a veure el Barça? Qualsevol diria que és un invent d’ara, això d’aprofitar la sortida a la capital per fer un dosperun. Convenientment desembussat, doncs, ara ja ets el visitant perfecte, l’aventurer que ha entès, que ha assimilat, l’esperit d’aquesta ciutat tan cosmopolita i oberta a les cultures del món i la diversitat. Ja pots procedir a signar, en senyal del teu pas per aquest Blade runner de la modernitat, amb una bona pixarada darrere de qualsevol contenidor.

Segons Byung-Chul Han, l’home contemporani ja no és fill d’una cultura, sinó un ésser hipercultural. Això de ‘hipercultura’ ens remet al concepte, ja una mica antiquat, d’hipertext, ‘una eina amb estructura no seqüencial que permet crear, afegir, enllaçar i compartir informació de diverses fonts per mitjà d’enllaços associatius’, sempre segons el filòsof. Aplicant aquesta visió a la capital del país, allò que, nostàlgics i provincians com som, podríem pensar que es tracta de mera degradació, no és sinó la hiperculturalització del pèndol etern de la història. Totes les etapes de la vida de la ciutat amuntegades al mateix espai i moment: la Barcelona de les bombes, la de les bullangues, la dels quinquis, la de la contracultura… L’esperit de protesta i de revolta de les classes populars (la fiesta) i l’emprenedor de la burgesia (la Sagrada Família, la Vila Olímpica, la T-Gamba), tot al nostre abast. I com que la roda no es pot aturar, el següent pas és la transformació d’aquesta experiència sensorial (la pudor de suor multicultural en una festa Erasmus, el fàstic de trepitjar un toll d’aigua bruta tacada de sang d’heroïnòman…) en una de virtual, a través de l’app corresponent. Ben aviat a les vostres pantalles. El cicle que sempre es repeteix ens tornarà a Pessoa, a viatjar sense moure’ns de casa. I sense ni la nosa de llegir. I tot haurà estat gràcies a aquesta urbs avantguardista, pionera de tot. Barcelona està escrivint el futur, i vosaltres aquí criticant-la.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb