Imatge del cometa C/2020 F3 (Neowise), que va poder contemplar-se des de la Terra al juliol de 2020. / Foto: Joan Manel Bullón

Enric Marco i Soler. Angoixa, estrès, por d’infringir les normes canviants que tracten d’aturar l’expansió del virus. Romandre a casa mentre les estacions de l’any van passant sense poder-ne gaudir plenament. La pandèmia ha canviat la nostra manera de viure. Ja no són recomanables les multituds, ni les reunions i hem d’evitar les eixides lluny de casa. Les activitats que solíem fer han quedat suprimides.

De casa estant, el cel nocturn i els fenòmens celestes no tenen qui els mire. Els llums del carrer no ens deixen veure les seues meravelles ni és possible treure el telescopi per buscar aquella nebulosa tan peculiar.

En el confinament més estricte de principis d’abril de l’any passat, la deessa Venus tingué la pensada de passar entre el cúmul de les set belles germanes Plèiades per tal de protegir-les de l’assetjador Orió. Un fenomen infreqüent que ben bé mereixia que tractàrem d’obtenir una bella imatge. Ai las! En temps de confinament, calia afegir-hi: si tenim una finestra que mire cap a l’oest. I, només durant uns minuts, la de la cuina ens permetia la imatge desitjada. La càmera, estable sobre un trípode improvisat, va poder captar el planeta sobre el cúmul quan ja s’acostava a la barana del terrat. Un petit èxit en un mes de misèria.

«De casa estant, el cel nocturn i els fenòmens celestes no tenen qui els mire»

Sort que l’estiu, ja en desconfinament, va ser més benigne. Les eixides per admirar el cel nocturn tornaren a florir; les observacions populars –amb precaucions, això sí– reviscolaren. Va ser quan l’univers ens regalà la visita del cometa C/2020 F3 (Neowise) i ens meravellàrem amb la seua visió abans de l’eixida del Sol. Una relíquia dels temps antics del sistema solar. Sense restriccions de moviment poguérem veure’l des de llocs foscos, i tothom qui ho desitjà admirà les dues cues, una de pols groguenca densa i corbada i l’altra blavosa, etèria i recta. Un cometa grandiós, com feia anys que no se’n veia cap.

Les nits passades a la Tinença de Benifassà ens mostraren la Via Làctia sobre un cel ben negre. Els poblets brillaven poc i, unes passes lluny de les cases, l’univers se’ns presentà, tan bell com és, immens, marejador fins i tot. La Lluna en quart creixent, els planetes Júpiter i Saturn, la nebulosa de l’anell en Lira, el cúmul globular M13 en Hèrcules, foren devorats àvidament pels ulls d’un públic entu­siasta, adientment separat al voltant del telescopi.

Però a la tardor la segona onada de la pandèmia trasbalsà novament la societat i tot d’activitats culturals quedaren suprimides. La divulgació de l’astronomia, habitualment en hores nocturnes, també s’hagué de confinar. Res de xarrades a peu de telescopi; oblidem-nos de passar la nit al ras per admirar les constel·lacions hivernals, mentre la pluja d’estels dels Leònids ens decora el cel matinal.

Llig l’article complet a la web de Mètode.

Llig ací els altres articles d’Astronomia de trinxera

Descobreix el número 108 de la revista Mètode: Ciència ciutadana, la societat entra a escena.

Enric Marco i Soler és membre del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.