16.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 17.04.2023 - 02:44
Jan Karski és l’autor d’un llibre extraordinari que porta per títol Història d’un estat clandestí. S’hi relata l’existència d’un estat clandestí, secret, a Polònia, durant l’ocupació nazi, en el funcionament del qual Karski va tenir un paper determinant com a diplomàtic. Impressiona llegir de quina manera els polonesos van ser capaços de crear una estructura estatal clandestina sota l’ocupació alemanya i soviètica, primíssima i sempre en risc, però suficient per a mantenir viva l’existència del seu país en el moment més difícil. Com és previsible, en el relat apareixen també misèries, traïcions, egoisme, por, defalliments. Però Karski raona amb una crua naturalitat com ho van aconseguir i afirma que va ser perquè van actuar tenint en tot moment com a nord només –i insisteix en la paraula “només”– la lleialtat a la idea de la llibertat i la independència de Polònia.
Aquests dies la notícia que Astrid Barrio ha estat convidada pel govern de Catalunya a formar part del comitè d’experts que hauria de dissenyar el fantasmagòric acord sobre la claredat ha causat sorpresa i moltes reaccions, de riure o d’indignació. És normal, perquè la decisió és esperpèntica, una collonada còsmica si em permeteu de citar Josep Pla. Astrid Barrio es va distingir per la seua bel·ligerància contra el procés d’independència, i va ser tan agressiva i violenta, tan poc acadèmica i rigorosa, que el fet que el govern li done una cadira acadèmica ara és simplement incomprensible.
Però el problema és que si ens quedem mirant la senyora Barrio no hi veurem més enllà. I allò que en realitat ens hauria de preocupar és el disseny complet de la comissió aquesta. D’una comissió que, segons que sabem, serà dirigida per Marc Sanjaume i hi participaran, a més de Barrio, Pau Bossacoma, Elisenda Casañas i Josep Lluís Martí.
No sé com dir-ho perquè no resulte feridor, però d’entrada ja és evident que tots representen una generació encara en creixement intel·lectual. El contrast, per exemple, amb els experts que van ser cridats a fer el Llibre Blanc de la Transició Nacional a principi de la dècada passada és tan visible i evident que impressiona. En aquell moment el govern de Catalunya es va adreçar, en termes generals i en la majoria de casos, a personalitats amb un prestigi acadèmic més que consolidat i amb una independència envers els partits i les institucions demostrada amb els anys. I s’hi adreçà per demanar-los consell i suport. Ara, en canvi, el panorama sembla dibuixar-se ben bé al revés.
Si aleshores els polítics volien entendre quines possibilitats hi havia de fer allò que reclamava el carrer, ara el govern d’Esquerra Republicana fa el camí contrari. Ells ja han pres una decisió política i simplement cerquen persones amb un cert currículum acadèmic, mal que siga prim, que facen digerible la manera d’explicar-ho a la població. I per això els van a trobar exactament entre els seus, entre la gent que fa anys que volta pels carrerons del partit. Per entendre’ns: la comissió aquesta és el resultat dels anys de tràfic intel·lectual de la Fundació Irla i de la revista Idees, revista pagada amb diners públics però usada amb finalitat de partit; i, en general, de l’estructura de professors i tertulians, o de tertulians professors, que s’ha bastit per a intentar de controlar el relat polític i reduir a cendres tot allò que Catalunya va fer entre el 2012 i el 2017.
En relació amb això, és il·lustratiu tornar a mirar el número 45 de la revista Idees, consagrat a “Catalunya-Espanya: del conflicte al diàleg polític?“. Aquell número es va publicar l’any 2020 a so de bombo i platerets, i fou presentat com una fita en la transformació del discurs independentista. En la part catalana, va ser coordinat per Jordi Muñoz, l’actual director del CEO i trist inspirador de la tesi realista, i s’hi publicaren alguns articles que aleshores van causar estupefacció. Eren presentats com a articles científics però anaven carregats d’orientació ideològica i partidista. Parlaven de la necessitat de ser “realistes” o de tornar-nos “racionals”. És a dir, de no tornar a fer allò que acabàvem de fer.
Un d’aquests articles va ser especialment polèmic. Anava signat per Lluís Pérez Lozano, director acadèmic de la Fundació Irla i, d’alguna manera, cap intel·lectual d’aquesta tropa, i portava per títol “Fent camí dins la boira: l’independentisme després de 2017”. Contenia tots els tòpics, totes les grolleries i totes les manipulacions que després hem vist com es difonien al gran públic. Ja s’hi parlava, per exemple, del mal que feien les “bombolles de Twitter”, ja s’hi manifestava que el 2017 havia estat “una derrota” i ja es magnificava el fet que, com que el 3 d’octubre, durant la vaga general, alguns sectors obrers tradicionals no hi havien participat, ara calia “ampliar la base”. I s’hi afirmava, per exemple, aquesta monumental, i perillosa, bajanada que diu que “l’independentisme ja pot obtenir un 51% del vot a unes eleccions autonòmiques, que mentre a la segona ciutat més gran del país el PSC guanyi eleccions municipals per majoria absoluta”, la independència continuarà tenint “debilitats serioses” de legitimació democràtica.
I qui més escrivia en aquell número de la revista? Doncs, per exemple, Marc Sanjaume, Astrid Barrio –que en el seu article ja proposava aleshores com a solució de refer “de manera lleial, realista i sobretot consensual l’estatut d’autonomia”– i Elisenda Cañas. José Luis Martí –en els arxius de la revista, hi consta així, i no “Josep Lluís”– no va escriure en aquell número en concret però ha escrit en dos més, la qual cosa deixa Bossacoma com l’únic membre de la nova comissió sobre l’acord de la claredat que no ha escrit mai en aquesta publicació, ferment ideològic i avantguarda de l’estratègia de deixar-ho estar.
Però, més enllà del fet circumstancial, i llegint-ne els texts, crida molt l’atenció que dels cinc membres de la comissió quatre o bé han escrit obertament contra el dret d’autodeterminació dels catalans o bé han qualificat de fracassat i inútil el referèndum del Primer d’Octubre –del cinquè no en tinc prou dades per a saber què pensa, però siga com siga si pensa la contrària que els altres és evident que s’hi trobarà en franca minoria.
Astrid Barrio i Pau Bossacoma, aquest darrer molt afí durant anys al braç armat del PDECat al parlament –i ja em passareu la broma, però ve un moment que cal relaxar-se–, no és que no s’arrengleren amb el procés d’independència o el dret de decidir, sinó que fins i tot arriben a negar els principis democràtics en què es fonamenta. Josep Lluís Martí és definit pels qui el coneixen com un home que bascula ideològicament entre el PSC i els comuns, i el flamant president de la comissió, Marc Sanjaume, ha escrit texts –com aquest, i ara en faré un resum massa estrepitós– on ve a dir que el referèndum del 2017 va ser inútil, inservible i contraproduent.
De manera que tenim que el govern diu, per una banda, que aquest acord de la claredat ha de servir per a aclarir com es podrà votar la independència, però alhora proposa una comissió d’experts en què els qui creuen que és legítim i útil votar la independència són una minoria, si és que hi ha ningú. I situa al màxim nivell institucional els fruits, els cadells, de la seua ben engreixada paradeta ideològica. Amb el nivell que tenen.
Amb aquests elements, doncs, crec que allò que eixirà del comitè ja ho podem preveure. Ens diran, ens arribarà a dir el govern de Catalunya, que un referèndum unilateral d’independència no és legítim ni serveix de res. Molt probablement ens diran que un referèndum és divisiu si és sobre la independència –curiosament no ho és si tracta sobre l’estatut. Tot plegat ens ho adobaran amb una bona càrrega de crítiques al plebiscitarianisme i al populisme i potser ens proposaran que, si és que hem de fer res, val més que reformem la constitució espanyola, que tots sabem impossible de reformar, i votem l’estatut de Pasqual Maragall retallat a Madrid, com una manera de recuperar “la sintonia i la cohesió del país”. Tot amb la disfressa, més vella que anar a peu, de l’equanimitat científica. Com si els autors de la cosa no tinguessen cap idea preconcebuda, ni cap desig, ni cap voluntat en aquest terreny. I com si el govern de Catalunya no tingués una visió d’allò que han de fer i es limitàs a seguir una proposta que li arriba –oh!, miracle– sancionada des de fora.
Torne al llibre de Karski amb què començava aquest editorial. Al final del text hi ha un moment emocionant, quan Anthony Eden, aleshores ministre d’Afers Estrangers britànic, té una llarga reunió amb Karski mateix, que l’informa entre més coses de l’Holocaust contra els jueus de l’Europa oriental. Eden, molt impressionat per la història que acaba d’escoltar i per l’heroïcitat del seu interlocutor, s’alça de la taula, li ofereix la mà i li diu que per a ell és un enorme honor haver-lo conegut. I Karski li respon assegurant que no cal, que ell tan sols és un més, que al seu país hi ha de tot, però que el fet important és que, fins i tot ocupats per tancs alemanys i soviètics, uns pocs milers de persones quan tot semblava completament perdut, es van fer forts i resistents assumint que l’única lleialtat possible la devien a la idea de la llibertat i la independència del seu país. I, de fet, qui recorda avui el nom dels qui van triar la via contrària?
PS. Aquesta matinada ha començat la Lliga del Paraulògic. Tots vosaltres podeu participar en la primera fase, que dura tres dies i es fa per àmbits comarcals. Ací trobareu totes les respostes als dubtes que pugueu tenir sobre com apuntar-vos i participar-hi. Animeu-vos a omplir els Països Catalans de paraules, comarca a comarca i divertiu-vos amb la llengua que ens fa ser el país que som-
