L’ocupació no és cap secret. No cal pas ser gaire viu per a veure’n la dimensió i els efectes. Les patètiques accions policíaques per a descobrir un hipotètic retorn del president Puigdemont al país en són una prova gràfica evident. Tornen a fer el ridícul com van fer en la persecució de les urnes. I no saben que la capacitat tècnica i logística perquè Puigdemont es planti davant el faristol del parlament quan el president Torrent digui el seu nom és més que garantida. Això no depèn de les seves aventures de Mortadel·lo i Filemó. En uns altres aspectes poden guanyar-nos, però en aquest terreny els podem deixar en ridícul quan vulguem. Amb tot, aquesta persecució per terra, mar i aire fa més evident encara l’estat d’ocupació de Catalunya.

La repressió tampoc no és cap secret. Quatre catalans a la presó per haver defensat la democràcia. Cinc membres del govern a l’exili, entre els quals tot un president. Desenes d’encausats en un macroprocés polític conduït per tribunals polítics per raons polítiques. Centenars de batlles encausats i cridats a declarar per haver fet la seva feina. Desenes de mestres d’escola amenaçats per haver explicat la vida als alumnes. Funcionaris a qui es prohibeix la llibertat d’expressió als seus llocs de feina. Aquests i tots els casos que farien un rengle que no s’acabaria mai. El volum de la repressió no és gens negligible.

La resistència és un enigma. És cert que hem fet protestes, concentracions, cartes i hem votat en unes eleccions imposades. Però s’ha construït una resistència com cal? Hem entès la naturalesa autoritària de l’estat espanyol? Som conscients dels anys que ens tocarà viure? Hi ha ningú que encara esperi una resolució màgica de tot plegat? O, encara pitjor: hi ha ningú que pensi que podrem anar fent la viu-viu? No parlo de resistencialisme, eh, que quedi ben clar, això. El resistencialisme era la malaltia infantil de l’independentisme, que diria aquell. Parlo de resistència. D’interioritzar que les coses no passaran soles perquè som així de bonics. Ni tan sols perquè hi hagi més diputats republicans que monàrquics. Per desgràcia, la democràcia –en el sentit de més vots per als uns que per als altres– hi pinta ben poc, en aquest conflicte.

Organitzar la resistència vol dir preparar-se per a la victòria. Tenir mentalitat de victòria. Que l’estat colpejaria ben fort, ja ho havíem d’haver previst. Ara cal dreçar una estratègia de victòria que exigeix assegurar algunes coses abans de fer el valent. Quin és el pla d’actuació en el terreny de la banca i el sector financer? Com es curtcircuitarà el xantatge de Fainé, Nin i companyia quan s’hagi de fer un nou assalt? Com s’exercirà el control del territori si els Mossos d’Esquadra tenen unes limitacions ja comprovades? Serem prou vius per a no tornar a posar els diners del govern a la Caixa i al BBVA? És a dir, tindrem un pla clar i eficaç per a evitar el blocatge financer que va fer tremolar tot el govern? I què farem amb el dogal que TV3 duu lligat al coll sistemàticament?

N’hi ha que parlen d’anar construint República. Com si fer lleis d’emergència residencial o contra la pobresa energètica no fos un camí explorat. Com si ‘ara sí que ens plantarem’. No, si jo no dic que no s’hagi d’avançar per tots els camins. Ja em sembla bé parlar més de República en contraposició amb la monarquia podrida d’Espanya. Però em preocupa que de tant parlar de República no ens acabem oblidant de la independència. Oi que m’enteneu? No hi ha res a fer sense independència. Per tant, no deixem de banda, en els grans debats constituents, que la independència no la tenim encara. No fos cas que venguéssim la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat. Que ja sabem què passa després. La memòria és recent en aquest cas.

Per què ho dic, tot això avui? Hi ha senyals que em preocupen. Sento gent que parla de sobirania, però que no acaba de veure que acceptar el vet político-judicial espanyol a la investidura de Puigdemont és la primera gran derrota de ‘construir República’. Es pot saber per què el president del parlament, la segona autoritat del país, ha de pagar de la seva butxaca un viatge a Brussel·les? M’és completament igual què dirà Ciutadans i tota la tropa. Com si Torrent vol anar a visitar el conserge del Parlament Europeu per saber a quina hora obren la porta. No tenim estat, d’acord, però sembla que tampoc no tinguem institució. L’hem recuperada o no?

Es pot saber per què no hem posat més seguretat al president? No som capaços de pagar uns guardaespatlles que cobrin per fer la seva feina? Com pot ser que se li acosti un fatxa amb aquesta facilitat en un local públic? En som conscients, del risc que hi ha? Quantes caixes de solidaritat hi ha? Es pot coordinar una mica millor tot això? Hi ha un servei d’advocats per a qui tingui problemes o dubtes relacionats amb la seva actuació en favor de la República? Els advocats dels presos i dels exiliats tenen una coordinació política o van tots a la seva i sense cap coherència política? Les renúncies són fruit d’una estratègia col·lectiva?

Sóc ben conscient que hi ha gent treballant per salvar la situació. Tinc constància de persones organitzades que hi deixen la pell, el sou i el temps. En alguns casos, també la salut. Però voleu dir que no cal posar-hi ordre, a tot plegat? Voleu dir que no s’hauria d’haver fet ja un acte en un estadi ben gran amb tots els represaliats al centre? No us sembla que caldria aprofitar la potència de la seva repressió perquè els rebotés en contra? L’independentisme no té força repressiva. Ni tan sols coercitiva. Per tant, ha de fer com el judoka i aprofitar la força de l’adversari per fer-lo caure. I això no es fa sense una organització eficient, amb objectius clars i, si cal, clandestina. Més enllà –o a més a més– de les institucions. Llegim Jan Karski i la seva Història d’un estat clandestí. Aprofitem la història i les lliçons que ens ofereix.

Podem tocar de peus a terra? Prenguem consciència d’on som. Enganyar-se és la primera passa del viatge al fracàs. No viurem un retorn a l’autonomia, ni un ‘anar fent República’ des de les institucions. Hi ha un estat autoritari disposat a fer servir la força contra la voluntat del poble català. Tampoc no sé si hi ha la disposició ni les condicions per a un retorn al 3 d’octubre que permeti de fer ara allò que s’havia d’haver fet aleshores. El camí és imprevisible, però la mentalitat ha de ser aquesta que hem explicat. Intel·ligència i caràcter.

@PereCardus, periodista

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.