Així ho veig jo, ja ho sabeu: la democràcia, com la vigilància que fa la ciutadania de les seves institucions.

Com a activista, fa gairebé trenta anys que mantinc interlocucions constants amb partits i institucions perquè aporto reformes de llei, esmenes, crítiques i recomanacions, tant al parlament –visc a Catalunya–, com al congrés dels diputats i a Europa. Considero que, com a ciutadana activa, la meva responsabilitat és vigilar aquests espais.

Des d’aquesta posició d’observadora activa, vull compartir amb qui no hagi pogut tenir aquesta mateixa experiència el fet que és molt més fàcil la interlocució amb partits i institucions de Catalunya i d’Europa que no pas amb les institucions de l’estat espanyol. Suposo que aquesta experiència és anàloga a la d’activistes d’altres parts del regne, però ho desconec.

Més que no pas fer una lloança de les institucions catalanes o europees –totes dues perfectibles–, vull denotar l’obsolescència amb trets feudals de les estructures de l’estat espanyol. Si bé per tot arreu prosperen ‘senyories’, cortesans i altres éssers aliens a allò que gaudim i patim els éssers humans ordinaris, les estructures de l’estat espanyol són comparativament molt més tancades en si mateixes que no pas les que allà es consideren ‘perifèriques’.

A això se suma una política exponencialment més centralista des de, i arran de, la ‘crisi’, amb el resultat que les ‘autonomies’ han anat perdent de facto cada vegada més autonomia. Un bon exemple d’això és la llei de pobresa energètica de Catalunya que, simplement, pretenia impedir que es matés la gent de fred, una llei conquerida per la ciutadania activa, acceptada en les institucions catalanes i tombada a les espanyoles amb l’únic argument de ‘si jo no el tinc, tu tampoc’. No sé si recordeu que al col·legi, quan s’estudia història, sempre et diuen ‘aquest tirà era molt millor que aquest altre perquè deixava que la gent continués amb els seus costums; aquest altre no els va deixar i la gent es va rebel·lar’ Doncs això.

Per què us ho explico? Perquè l’expansió i l’explosió de les simpaties per l’independentisme a Catalunya no responen només a una històrica base social –a la qual s’ha afegit la necessitat de reconversió forçosa del partit de govern– sinó també a les moltes persones federalistes o simplement activament demòcrates que ja no veien cap possibilitat de diàleg per a avançar cap a una governança més justa que fos consentida per la desbocada accentuació del control centralista i carregós de l’estat.

Per a aquestes persones, entre les quals m’incloc, la idea d’una República catalana, més que una idea de fronteres és una idea de renovació democràtica.

Com he dit més d’una vegada, no crec que les fronteres siguin la solució de res, no ho he cregut mai. Si m’ho permeteu, aquí és quan cito Donald Trump, que, amb tot el cinisme que és capaç en el seu maneig dels estereotips, va dir: ‘Quan veiem una frontera, volem sobrepassar-la.’

Pensar que una república catalana pugui ser una república democràtica per se i perquè sí no és més que una fal·làcia. Us ho puc assegurar: durant la primera meitat de la meva vida he estat ciutadana d’una república, la italiana, i dono fe que ser república no és garantia de res. Itàlia és una democràcia molt més deficitària que l’espanyola en gairebé tots els aspectes i, especialment, pel que fa a qualitat democràtica.

Vaig creure, perquè ho vaig viure, que a Catalunya la solució política havia fracassat per la prepotència, corrupció (no exclusiva, naturalment) i obsolescència del govern de Madrid, que no deixava cap més opció que triar entre la desobediència i la submissió a una governança inferior al mínim que s’ha d’exigir en democràcia.

Així com vaig explicar la meva elecció llavors, vull explicar obertament els meus dubtes ara. Em ronda un sentiment. Crec que podria ser decepció.

Ja ho sé, en temps de repressió, quan hi ha persones que la pateixen en la seva carn, quan el govern legítim d’un país és a la presó, la decepció no sol considerar-se un sentiment rellevant, fins i tot pot ser una ofensa. Tot i això, és per la decepció que el vot vira cap a formes de governs paternalistes i guerracivilistes que alimenten instints revengistes i les nostres necessitats d’alleujament i contenció a la vegada. Per això crec que no s’hauria de menystenir la decepció.

Si llavors m’explicava en una situació d’emergència en què no prendre partit era alinear-se a les fal·làcies ad Coscubielam i consentir la crueltat i la repressió, ara ho faig en una situació d’encara més gran emergència i perill per als drets democràtics i les llibertats històricament conquerides aquí, a tot l’estat espanyol, i fins i tot a Europa; i amb els represaliats catalans (presos i exiliats polítics) i Catalunya com a ostatges.

Així com en l’estrèpit de la confrontació és difícil expressar i escoltar els matisos, en el ressò buit i prolongat de la repressió es torna obscè plantejar-los. La repressió ho tenyeix tot i no deixa espai per a parlar de res més, ni tan sols com impedir la repressió. Així i tot, ho intentaré, per sentit de la responsabilitat, perquè sé que som molts els qui pensem això que ara diré.

Tinc dubtes sobre la manera com s’encara aquesta situació en molts àmbits. Veig molts esforços a crear blocatges i no entenc com això pot portar a cap solució. Em diuen ‘els qui bloquen són ells’. Sí, ho entenc. Però, això vol dir que s’ha de respondre de la mateixa manera?

Sempre m’he oposat a la idea defensada per certs moviments socials que és útil que es desencadeni la repressió perquè les lluites avancin. A la història, això només és així en circumstàncies molt excepcionals que tenen similituds molt vagues amb les que vivim ara, per molt que se’ls intenti aplicar dogmes i manuals d’ús.

En la meva experiència activista, el desencadenament de la repressió és un escac i mat, un eraser. Esborra l’agenda política i imposa un sol tema, la mateixa repressió. És el blocatge de qualsevol dinàmica. La repressió s’embelleix i troba addictes amb el blocatge.

D’altra banda, és cert que la novetat, i més si la cosa va d’innovació democràtica, corre automàticament el risc de ser reprimida perquè posa en perill l’statu quo i els seus guanys i, en la resta de la gent, genera por d’allò que desconeix.

La por de la novetat és verí pur, ningú no n’està exempt; desperta rancor, frustració, instints gregaris i desig de protecció. És la matèria primera amb què es construeixen els règims autoritaris.

Per això és un deure polític de tots sostreure’ns a aquesta lògica, a la lògica del blocatge, que no és sinó la lògica del més fort.

El més fort adora les escaramusses a curt termini perquè els serveixen per a reafirmar una vegada i una altra com n’és, de fort. Això vol dir no fer res o abandonar els represaliats al seu destí? No. Justament el contrari.

Com més repressió, com més blocatge, com més pensament únic, més planificació política, més governança distribuïda, més grandesa.

No es pot barrejar el fet d’acompanyar i defensar els represaliats amb la necessitat d’impedir que Catalunya s’esquerdi. De fet, aquesta és la millor manera d’acompanyar-los i defensar-los. Per diverses raons:

En primer lloc, pel respecte als represaliats, la identitat dels quals ha de ser reconeguda per les seves idees –tant si les compartim com si no– i no ser reduïda simplement a la condició de víctimes.

El millor homenatge que podem fer als presos i exiliats polítics, en aquest cas catalans, és evidenciar la seva vàlua, però no pas pel que fa a víctimes de la injustícia de l’autarquia jurídica espanyola–que ho són– sinó per qui són. Alguns són estadistes, uns altres defensors dels drets democràtics universals, alguns ambdues coses.

No els conec tots. Puc parlar dels qui sí que conec. Conec tant Oriol Junqueras com Raül Romeva des de 2010, quan, com a eurodiputats, van ajudar a aturar el temible Telecom Pack –un dels primers atacs contra les llibertats digitals i la neutralitat de la xarxa a Europa. Des de llavors, sempre van tenir tot el meu respecte, perquè no van obtenir cap rèdit polític d’aquella lluita. S’hi van implicar únicament perquè la van considerar justa; això –us ho garanteixo– no és una cosa gaire comuna entre polítics. La interlocució amb ells no ha cessat des de llavors, hem parlat sobre una gran varietat de temes, en alguns hi estàvem d’acord i amb altres no, però sempre hem parlat amb respecte i treball. Puc dir-ho també de Marta Rovira, una de les polítiques de partit més accessibles i complidores que he conegut.

Anna Gabriel no va ser una diputada en ús, va ser un canal obert a la ciutadania per a monitorar atropellaments institucionals en temps real i buscar solucions. També vaig tenir la sort de conèixer Jordi Cuixart, amb qui he compartit una tarda sencera parlant mà a mà com s’imaginava cadascú la democràcia del futur; per mi, ell no és un activista dels drets de Catalunya sinó dels drets universals.

Finalment, Catalunya ha viscut una fita històrica que només d’aquí a molts anys serà reconeguda com a tal: és el primer país en què el seu president, el president Carles Puigdemont, va proposar a la ciutadania formes de co-responsabilitat distribuïdes mitjançant l’ús de proxys, per exemple. Per molts dels qui lluitem per una democràcia a l’altura de l’era en què vivim, aquest hauria de ser el llindar: un fet que hem de portar al terreny de la ciència i la innovació democràtica, no al de la censura i l’obscurantisme.

Aquestes són algunes de les persones que es pretén jutjar. El millor homenatge que se’ls pot fer és ara mateix una Catalunya amb més drets i amb una democràcia millor que no com la volen els qui els empresonen.

No obstant això, veig una acceleració brutal en el sentit oposat. Tots ho comenten, al parlament i al bar de sota de casa: ‘A Catalunya gairebé no hi ha govern, tot està parat.’

Entenc les grans dificultats de les circumstàncies, però també crec que moltes persones estan en disposició d’ajudar, tal com ha demostrat la gent a Catalunya. No puc acceptar que aquesta paràlisi sigui pels presos. Aquesta és la cosa que més mal els pot fer, als presos. Això sí que seria la seva derrota.

La segona raó per la qual hem de respondre a la repressió amb més i millor democràcia és perquè aquesta és la raó que ens ha portat fins aquí.

És evident que en aquest moment no hi ha les condicions per a una República independent de Catalunya. Per moltes raons, però també perquè la societat catalana està massa partida perquè es pugui considerar just sense caure en la mateixa prepotència i imposició que s’ha patit i que s’ha criticat.

En aquest moment la societat està fortament polaritzada, de manera que cap dels dos costats té la legitimitat per a considerar-se hegemònic; de manera que, com sempre, l’hegemonia la imposa qui té la força. Es pot negar tantes vegades com es vulgui, es pot insultar els qui ho diuen i, així, assemblar-se cada vegada més a l’oponent –la violència del qual s’ha criticat–, o es pot assumir i que cadascú decideixi si vol, i com vol, contribuir realment perquè les condicions canviïn.

No puc compartir la política de l’estruç, que és la política predominant en tots els temes i en tot el món en aquest moment. Lluito amb totes les meves forces perquè la política no es redueixi a això, perquè negar l’evidència sempre té un cost colossal. Crec que les eleccions andaluses haurien d’haver-nos donat un toc d’atenció sever, urgent i molt clar en aquest sentit.

Per mi, la política ha de ser més propera a la ciència; solucionar problemes reconeixent la realitat en tota la seva complexitat, tal com és, no com volem que sigui. Com a societat civil, no hem de fer deixadesa de funcions ni deixar-nos arrossegar per receptes maniqueistes que es redueixen a banderes i proverbis. Això no són solucions sinó que les neguen.

Ho repeteixo, per mi, l’objectiu és la sobirania de les persones sobre la seva vida i les seves institucions; democràcia, la de debò. Una independència pot ser-ne l’instrument, o no. Si els termes s’inverteixen, jo, i molts més com jo, ja no estarem disposats a acceptar-los.

Aquí és quan sento parlar de ‘ampliar la base social’. És que hi ha cap altra manera que no sigui demostrar amb fets que és aquesta república que es vol? O és que es vol una república amb el mateix atur, la mateixa prepotència, la mateixa injustícia social, els mateixos privilegis, només amb diferent bandera? És amb desiderates que es pensa fer-la atractiva a la meitat de catalans que no ho veu clar?

Jo crec que Catalunya té unes institucions que poden arribar a marcar una diferència i demostrar a quina mena de democràcia que aspiren. Però això només es pot aconseguir amb el virtuosisme que hi hagi un govern millor que no el que vol la repressió. Catalunya ha de ser un exemple envejable de governança, especialment durant la repressió. Que qui la vulgui paralitzar empresonant tot el seu govern no se surti amb la seva.

Hi ha tres mesos, no pas més, per a donar una lliçó de democràcia al món. Perquè una sentència, que ja sabem que serà política i espantosa, costi rèdit polític als qui volen treure-li rèdit polític. Tot allò que reforci la narrativa de blocatge els donarà la raó. I quan parlo de blocatge no em refereixo a manifestacions pacífiques immenses. No em trec del cap les lliçons de la República de Weimar i del cop d’estat a Xile.

Els blocatges que impedeixen a la gent precària d’anar a treballar, el foc, la impotència insistent i agressiva i els excrements no ampliaran la base i sí que donaran arguments a qui demana mà dura.

Enviar la gent a la massacre, dir-los que s’arrisquin, que se la juguin a hores d’ara i sense oferir cap pla és fer la feina a la repressió i regalar-li adeptes.

Per contra, em va alegrar sentir Joan Tardà dient ‘el govern pot reunir-se allà on vulgui’ quan el consell de ministres d’Espanya va venir a Barcelona, perquè aquesta sí que és una resposta inesperada a una provocació. Això és ‘marcar-se un Tortosa’, això és no renunciar a ser magnànim i hospitalari amb un veí arrogant i els seus costums monàrquics extravagants, sense donar-li més importància, senzillament perquè tenim coses més grans per a fer.

En aquesta època en què, no tan sols aquí sinó a tot el món, preval una política bàsica, testosterònica, de qui té la línia vermella més llarga, de demanar l’impossible donant un cop de puny a la taula, necessitem recuperar l’habilitat política, remesclar els elements, fer coses noves amb el que hi ha, reduir les línies vermelles, crear ponts per no estar envoltats d’enemics i sostreure’ns a ser peons d’uns interessos que no són els nostres. Be water.

‘No acceptarem xantatges’ és una frase ja pop que és tautologia i fal·làcia alhora, perquè les negociacions sempre són, al capdavall, una confrontació de xantatges. El botxí sempre busca excuses per a fer-se la víctima, és inevitable i inútil de discutir. Es tracta de no considerar-los xantatges sinó, en el bé i en el mal, les relacions de forces existents que cal usar a favor nostre.

A la deslleialtat, lleialtat i noblesa.

Jo no sóc sospitosa de ser simpatitzant del Partit Socialista, he treballat proactivament per combatre el sistema bipartidista i recordar que els qui van reprimir el 15-M van ser justament els socialistes. Tot i això, cal que tots ens fem responsables que si no som capaços de crear un nou escenari més propici a la intel·ligència i a la democràcia, l’alternativa al govern Sánchez no és un govern pitjor, és un abisme i es necessitaran no sé quants anys per sortir-ne. L’opció de govern alternativa a Pedro Sánchez en aquest moment és repressió desbocada, més i pitjor incompetència, retallades immediates i brutals als drets, les llibertats i les oportunitats…. En unes altres paraules, l’alternativa a Sánchez és la barbàrie.

Cal que el govern de Pedro Sánchez duri. No ho és en la lògica vigent que és una lògica de fílies i fòbies, més pròpies de l’esport que de la governança i de la democràcia –que hauria de ser, en realitat, l’art de saber conviure en la total diferència, perquè mai no estarem tots d’acord.

La qüestió aquí no és si m’agrada Pedro Sánchez. La qüestió és que, objectivament, en aquest moment no hi ha una altra opció per a tenir una pilota d’oxigen per a construir un disseny clar, un disseny estratègic però també anímic d’on volem anar, com construïm la democràcia del futur i com el camí implica també resoldre els problemes més immediats que tenim davant. Bàsicament, la política com ‘ciència’, el que fa la ciutadania organitzada entorn dels problemes que han de resoldre, perquè no tenen altra opció.

I és que no tenim cap més remei. Demano que fem un exercici de responsabilitat col·lectiva i no caiguem en la temptació estèril de la ràbia.

Jo demano que no es paralitzi el govern Sánchez si no es té el poder contractual per a fer-ho; demano al govern de Catalunya que governi com si no hi hagués demà, perquè és possible que no n’hi hagi.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb