Amb la presentació del primer iPhone l’any 2007 i l’iPad el 2010, es va popularitzar la idea que arribàvem a una era, anomenada ‘post-PC’, on la principal eina informàtica que faríem servir diàriament no serien els ordinadors tradicionals, sinó dispositius mòbils connectats a Internet a tota hora. Una dècada després, però, els ordinadors continuen regnant en la nostra experiència informàtica, en competència amb uns mòbils que ens permeten de fer accions molt limitades, i un ús de les tauletes molt menor de l’esperat. Tot i això, durant aquests anys han anat madurant un seguit de tecnologies que poden fer que, finalment, aquest futur sense ordinadors tradicionals sigui a la cantonada. Us expliquem quina n’ha estat l’evolució i quin futur ens pot esperar en el nostre dia a dia informàtic.

Canonical, la precursora
La primera companyia que va apostar per intentar substituir els ordinadors amb el mòbil va ser Canonical, l’empresa darrera de la distribució de Linux Ubuntu, amb la creació de la versió Ubuntu Touch l’any 2013. Adreçada a mòbils intel·ligents i tauletes, permetia de transformar-los en un ordinador normal si els connectàvem a un monitor, un teclat i un ratolí. Passàvem d’un sistema operatiu propi d’un mòbil, utilitzant els dits, a un ordinador molt semblant a l’Ubuntu d’escriptori.

Tanmateix, Canonical anunciava l’estiu passat que abandonava el projecte. Els motius es poden associar al fet que Linux té una base d’usuaris petita de perfil molt tècnic (enginyers i programadors) i que Canonical és una empresa amb recursos limitats i sense capacitat de dissenyar i fabricar maquinari complementari. A més, la potència dels mòbils fins ara ha estat significativament per sota de la dels ordinadors de sobretaula.

Samsung Dex, l’intent del líder mundial dels mòbils
Tot i el fracàs de Canonical, la idea que el nostre mòbil es pugui transformar en un ordinador normal també és compartida per un dels líders mundials en telefonia mòbil, Samsung. La primavera passada va presentar el DeX, una estació d’acoblament que permet connectar els seus dispositius de gamma alta a un monitor, un teclat i un ratolí, transformant-los en un ordinador d’escriptori. La diferència entre la Canonical del 2013 i la Samsung de 2017 és que els processadors mòbils són molt més potents i la companyia sud-coreana, amb una base d’usuaris amplíssima, té molta més experiència en la fabricació de perifèrics ‒és un dels líders en la fabricació de monitors.

Samsung DeX, la proposta de Samsung per utilitzar el mòbil amb pantalla i ratolí.

Tanmateix, la proposta de moment no sembla especialment reeixida i, tal com passa amb Canonical, els propietaris dels mòbils i tauletes de Samsung no sembla que els facin servir com a ordinadors personals. Segurament el problema és la interfície com a ordinadors perquè porten un sistema operatiu basat en Linux, i no un Windows o MacOS, que és amb el qual treballem normalment i on tenim totes les nostres dades. Samsung i Canonical mostren que la interfície de relació màquina-usuari és un dels principals reptes a què s’enfronten totes les empreses en l’era post-PC.

Surface, l’aposta de Microsoft
Si Mahoma no va a la muntanya, porta la muntanya a Mahoma, devien pensar a Redmond, la seu de Microsoft, companyia líder indiscutible en els sistemes operatius per a ordinadors personals. A diferència de Canonical i Samsung, que volen transformar un mòbil o tauleta en un ordinador, l’aproximació de Microsoft ha estat l’oposada: que un ordinador es converteixi en una tauleta. Per fer això, ha hagut de transformar-se completament com a companyia, especialment després del fracàs estrepitós del seu sistema operatiu per a mòbils, el Windows Phone. Primer, va haver d’adoptar el model d’Apple i posar-se a fabricar ordinadors propis, amb la presentació dels Surface l’any 2012. Trencava així la tradició de fer el programari (Windows) per deixar el maquinari on funcionava (l’ordinador) a unes altres empreses.

Microsoft partia de la idea de la primera dècada del 2000, fallida inicialment, segons la qual alguns models d’ordinadors portàtils podien girar la pantalla i funcionar com a tauleta, tot i que amb un sistema Windows normal i amb un pes considerable. Amb els Surface, però, Microsoft ha aproximat les dimensions i el pes d’un portàtil al d’una tauleta, li ha tret el teclat (que és opcional) i s’ha convertit en la primera empresa que li afegeix un llapis electrònic (l’haurem de comprar a banda, però). Microsoft partia amb un gran avantatge en relació a Samsung i Canonical: els Surface inclouen una versió normal de Windows, el sistema operatiu utilitzat per una gran majoria d’usuaris, i permeten, a més, d’accedir a un disc dur normal en què podem tenir tots els nostres documents, atès que té la vocació de ser el nostre ordinador principal des de bon començament. El Surface ha estat l’èxit que tant cercava Microsoft, fins ara abocada al fracàs en l’àmbit de la mobilitat.

Surface és l’aposta de Microsoft.

L’aproximació de Microsoft també té les seves limitacions, malgrat tot. La primera és que els Surface encara recorden massa a un ordinador tradicional. Pesen més que una tauleta i el sistema operatiu es comporta massa com un Windows tradicional i no pas com el d’una tauleta.

Apple
Tot i que el terme de post-PC va ser ideat per un científic del MIT, Steve Jobs va ser qui el va popularitzar a la presentació del primer iPhone l’any 2007. Tanmateix, Apple es va oposar des de bon començament a què els iPhone, i especialment els iPad, es poguessin comportar com un ordinador tradicional. La seva prioritat va ser de perfeccionar-ne el sistema operatiu, l’iOS, per consumir contingut (navegació web, visualització de vídeos, lectura de llibres i revistes, etc.) i no pas per generar-ne o editar-ne. També s’ha oposat al fet que els seus ordinadors, amb el sistema operatiu macOS, fossin tàctils: ‘no millora l’experiència d’usuari’, afirmen. Apple volia tenir dos mons separats i especialitzats, de manera que un no perjudiqués l’altre.

Tanmateix, Apple ha anat madurant un seguit de tecnologies complementàries i amb la presentació, fa uns mesos, de l’iOS 11, sembla que finalment va en la direcció de l’era post-PC. El primer pas va ser el disseny dels seus propis xips per a l’iPhone i l’iPad. Uns xips basats en l’arquitectura ARM, típica de tots els mòbils i tauletes, i no en l’arquitectura Intel (usada als ordinadors) perquè la prioritat és un baix consum d’energia, que comporta tenir menys potència. Però amb l’última versió del xip, l’A11, disponible a l’iPhone X, els tests mostren una capacitat equivalent a la d’un portàtil MacBook (que utilitza xips Intel), amb un consum d’energia molt menor. Els experts fins i tot comencen a dir que Apple pot adoptar-los també per als seus portàtils i abandonar els d’Intel, atès que permetrien a la companyia californiana d’avançar en la direcció de dispositius més petits i lleugers.

El segon pas va ser presentar l’any 2015 la família Pro dels iPad amb un model de 12,9 polzades i amb una pantalla diferent dels tradicionals per tal d’utilitzar el nou llapis electrònic de la marca de la poma, l’Apple Pencil. També incloïen un connector especial per afegir-hi un teclat. Aquest cop era Apple qui copiava a Microsoft, forçada a seguir els passos del Surface amb l’aproximació oposada: transformar-ne les tauletes en un ordinador. Tanmateix, els iPad Pro tenien dues mancances greus. El sistema operatiu no permetia funcionalitats bàsiques presents en un ordinador portàtil o de sobretaula. A més, els usuaris d’un iPad tenien tots els seus fitxers a l’ordinador, sense poder-hi accedir des de la tauleta.

Un dels darrers passos ha estat fer de l’iCloud un veritable disc dur al núvol. Les darreres versions del macOS permeten de sincronitzar la carpeta Documents i l’escriptori dels Mac amb l’iCloud, i d’aquí amb la resta de dispositius, des d’on podrem editar-los o crear-ne de nous. Finalment, amb iOS 11, Apple va incloure un gestor de fitxers i carpetes a l’estil del Finder del macOS o de l’Explorador del Windows, una opció demanada pels usuaris des de fa molts anys. Ara ja podem accedir sense problemes als nostres documents des dels iPad o els iPhone. Ha costat gairebé una dècada, però sembla que finalment l’iOS va en la direcció post-PC. A més, Apple té preparades sorpreses a curt termini: els analistes han detectat en la programació dels seus productes l’existència d’una capa que potser permetrà d’utilitzar els programes dels ordinadors de la poma en qualsevol dispositiu iOS. Això hauria de resoldre el darrer problema a què s’enfronten les tauletes, la disponibilitat de programes d’àmbit laboral. Fins ara, els programes per a iOS estan orientats cap a l’oci. Com que els ordinadors i les tauletes tenen arquitectures diferents, adaptar un programa d’ordinador a tauleta és molt costós. Apple aconseguiria amb aquest moviment fer que tots els programes de macOS fossin disponibles de cop per als dispositius iOS sense necessitat de reescriure’ls, una despesa que moltes companyies de programari o projectes de programari lliure no poden afrontar.

Quin futur ens espera?
Més enllà dels nous productes de les principals empreses, fa anys que els usuaris mostren la preferència per una mobilitat més gran en l’àmbit informàtic. Un usuari actualment fa servir fins a 5 pantalles: l’ordinador tradicional, el portàtil, la tauleta, el mòbil i els lectors de llibres electrònics. Tot apunta al fet que aquest nombre minvarà progressivament, especialment per disminuir la despesa econòmica que representa. En primer lloc, l’ordinador portàtil hauria de substituir l’ordinador tradicional. El nou connector USB tipus C, per exemple, permet fàcilment de connectar un monitor extern a un portàtil, sense haver de recórrer a estacions d’acoblament i infinitats de cables. De fet, actualment els portàtils ja han guanyat la batalla als ordinadors de sobretaula en la majoria de llars i en moltes oficines.

El següent pas serà la fusió entre les tauletes i els portàtils. Com hem vist, les tauletes comencen a tenir prou potència, tot i que encara la interfície d’usuari ha d’evolucionar. Resta per veure com podrem connectar-hi perifèrics o un monitor extern. Les tecnologies sense fils progressivament aniran guanyant més pes, de manera que no calgui cap tipus de connector físic en els aparells, ni per carregar-los, ni per connectar-los a Internet ni per afegir-hi perifèrics de cap mena.

La fusió de la tauleta-ordinador amb els mòbils sembla més difícil perquè la pantalla dels darrers és molt petita. Per potència, els mòbils ja poden desenvolupar les tasques d’un ordinador personal i se’ls pot connectar un monitor i un teclat, però sembla més difícil que puguin fer el paper d’una tauleta actual. És més probable que la telefonia de veu s’integri en més dispositius: rellotges intel·ligents com ja ha fet Apple amb el seu Apple Watch‒ les tauletes-ordinador o perifèrics com ara els altaveus amb assistents intel·ligents (Apple, Amazon i Google ja en venen) o electrodomèstics connectats a Internet.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb