Aquesta tensió que tan bé coneixem

«Contra els nervis, m'agradaria recordar que per aquest punt ja hi hem passat unes quantes voltes i ho hem superat sempre»

Vicent Partal
Vicent Partal
31.01.2019 - 06:37
Actualització: 31.01.2019 - 07:37
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Aquestes darreres hores s’ha revifat d’una manera molt espectacular la tensió verbal, si més no entre els dos grans blocs polítics de l’independentisme. És evident que els fets del 27 d’octubre i els dies posteriors no s’han paït i segurament la proximitat de les eleccions fa tornar a les èpoques més difícils del procés cap a independència, èpoques que han estat sempre les del màxim enfrontament entre les cúpules dels partits.

És ben lògic que hi haja gent nerviosa per això, espantada. La possibilitat d’un esclat descontrolat és certa i ben alimentada. Sobretot des d’una Espanya que després d’haver fallat el seu únic full de ruta, que era la victòria de Ciutadans el 21-D, sembla confiar més en la incapacitat política dels dirigents independentistes que no pas en les pròpies forces. Dissimulen ben poc a l’hora d’atiar la conflagració sobiranista.

Contra els nervis, m’agradaria recordar que per aquest punt ja hi hem passat unes quantes voltes i ho hem superat sempre. I n’apuntaré quatre de ben clares. Les eleccions europees anteriors, en què una coalició entre CiU i ERC es va trencar enmig d’agres retrets poques hores abans de ser anunciada; el 9-N, quan ERC i ICV van abandonar l’organització de la consulta; els discursos posteriors al 9-N, amb aquell enfrontament entre Junqueras i Mas en dos teatres; i el pas al costat de Mas per a facilitar la investidura de Puigdemont, amb la batalla campal que va precedir l’acord entre la CUP i Junts pel Sí. Cal recordar una vegada i una altra que Puigdemont va ser investit president quan només faltaven dues hores de termini legal per a convocar automàticament unes noves eleccions. Serà molt difícil de superar-lo, aquell moment.

Que una cosa haja passat unes quantes vegades, és evident que no significa que haja de passar eternament. Les tendències ve un dia que es trenquen; se’n diu disrupció. Però el fet que haja passat unes quantes vegades, repetidament, fa pensar que hi ha un patró que ho facilita, que fa que passe mentre continue existint.

En el cas de l’independentisme català aquest patró és bastant fàcil d’identificar. El coneixem molt bé. Es fonamenta, d’una banda, en l’equilibri entre els dos grans blocs –per això arrenca precisament quan per primera vegada ERC tomba l’hegemonia convergent– i d’una altra en la impossibilitat de configurar majories alternatives –bé perquè són impossibles numèricament, bé perquè són impossibles ideològicament. I això ni ha canviat ni haurà canviat al maig, en aquestes eleccions que són l’origen de tanta efervescència partidària. S’enfrontaran, però en un moment o altre ERC i l’espai postconvergent s’hauran d’entendre i hauran d’entendre’s tots dos amb la CUP i fins i tot amb el quart espai que sembla despuntar entorn de Jordi Graupera.

D’invents, n’hi haurà pocs. I n’hi haurà pocs perquè de marge de maniobra, per la inconsciència aguda de l’estat espanyol, no n’hi ha gens. Però també perquè els partits independentistes són conscients, malgrat l’escenificació, que segons quin passos facen s’encaminen cap a la seua mort. De manera que per la banda espanyola no cal esperar-ne res. I per la banda catalana tampoc, llevat que hi haja un desequilibri enorme entre ERC i la Crida –o com es diga l’espai que encapçalarà el president Puigdemont–, desequilibri que no es veu en l’horitzó immediat per cap de les dues bandes. El desequilibri permetria maniobres més audaces a qui el tingués a favor, maniobres impensables en un pràctic empat electoral com és l’actual…

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Quim Calvo
Quim Calvo
31.01.2019  ·  00:21

Una vegada més, quanta, quanta misèria!

Oriol Roig
Oriol Roig
31.01.2019  ·  02:36

Com molta gent amb qui xerro, n’estem molt farts de tanta picabaralla que no porta enlloc. Be, si que porta. Porta a que em faci tant poca gracia l’una com l’altra opcio majoritaria independentista. Que segueixin fent el pressec i a les properes eleccions potser s’acabaran barallant per no ser el tercer del bloc.

Joan Benet
Joan Benet
31.01.2019  ·  04:29

Que es vagin esbarallant…
La conseqüència, almenys per mi, és que cap dels dos compta.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
31.01.2019  ·  05:09

No sé fins a quin punt conte ja en Graupera.Moltes Primàries peró poc sentit pràctic

Albert T
Albert T
31.01.2019  ·  05:34

Ja fa molt i molt de temps que hauríem d’haver deixat de banda tots aquests miserables politiquets que no serveixen per a res més que per tenir-nos a tots enmig d’un fangar, pels seus mesquins interessos, i del que no en sortirem fins que els passem per sobre amb tota la dignitat d’un poble que necessita, de manera perentoria, poder viure amb dignitat en una República Catalana on tota aquesta ignomínia política no ha de tenir cap lloc!

Josep Viñas
Josep Viñas
31.01.2019  ·  06:05

A mi aquestes baralles tan freqüents entre partits independentistes no em preocupen massa. Em cansen, això sí.
No estic afiliat a cap d’ells i no em deixo influenciar per les seves promeses sovint incomplertes.
Jo, com la majoria de catalans i catalanes del meu entorn, esperem fins al darrer moment abans d’unes eleccions per decidir a qui donarem el nostre vot.
El partit que, a parer meu, té un projecte creïble per arribar a la independència del meu país podrà comptar amb la meva papereta. Clar i senzill.
El 21-D va ser el president Puigdemont que em va convèncer, però no poc dir per qui votaré la pròxima vegada perquè ara jo encara no ho sé.
L’independentisme perd el temps amb aquestes puges per atraure el vot del rival. Els electors, jo crec, sabem el que volem. Difícilment ens deixarem influenciar en aquests moments per arguments (esquerra-dreta) que s’haurien de deixar per a més tard quan tinguem un país. Llavors ens podrem barallar tant com vulguem.

Josep Usó
Josep Usó
31.01.2019  ·  07:08

D’acord. S’acabaran entenent perquè no tenen cap altre remei. Però si no s’enfrontaren tan obertament, us imagineu els nervis que originarien en el camp contrari? Només és una idea.

joan rovira
joan rovira
31.01.2019  ·  07:09

“Quan els bons cauen en malaurança, quan Sòcrates és forçat a morir en presó, Rutili a viure en exili, Pompeu i Ciceró a presentar el coll als seus propis protegits i Cató, aquella viva imatge de les virtuts, occit pel seu propi glavi, …. Mira com cadascun d’ells ho suportà i, si foren forts, sigui llur coratge que encengui el teu desig d’assemblar-t’hi…”

“Diàlegs a Serè”, De la tranquil.litat de l’esperit -XVI, La fortitud és la felicitat dels bons, L. A. Sèneca

Antonieta Jarne
Antonieta Jarne
31.01.2019  ·  07:26

L’organització del referèndum va ser l’últim gran acte des de les files del catalanisme polític, el qual es va trobar, potser sense haver-ho tingut gaire en compte, que per als més de dos milions de persones això era pantalla superada. Des de llavors patim el conflicte (intoxicat profundament pel fet que hi hagi gent empresonada i exiliada) intern entre l’independentisme i aquest catalanisme que es resisteix a desaparèixer. Ens convé girar full i ben aviat. Òbviament en aquest catalanisme incloc tant el món postconvergent (no tinc clar encara si la Crida també) com ERC (encara que no ho vulguin admetre).

jordi Rovira
jordi Rovira
31.01.2019  ·  07:41

Dit ras i curt, una tensió que té molt d’escenificació. Però què escenifica? És just aquí on rau tot l’entrellat. I en això no hi ha cap diferència amb el que passa a l’altra costat. Quan se’ns parlava d’un xoc de trens; realment s’utilitzava una metàfora poc adequada. Els trens en xoc provoquen una gran destrossa que es inmediata. Un crac, una col·lisió mecànica que transforma al moment unes variables físiques en unes altres. Potser aquí passi tot al contrari. I més que un xoc, s’assembli a un setge, on a cada banda hagin de tirar dels seus recursos fins esgotar existències.
L’independentisme, ha de partir-se el pa en l’entorn d’un país petit. Aquells Duran que somien en habitacions d’hotels a la city madrilenya estan en una altra pantalla. Però deu ens guardi de pensar que un país petit és un país esquifit! Per tant, escenificar tensió és estirar el fil que desfà el nus. I potser que deixem fer…

jaume vall
jaume vall
31.01.2019  ·  07:58

Es por entendre com la resiliència de la massa crítica catalana ja sobiranista que empeny i tira endavant malgrat l’evident incapacitat política dels nostres líders. Hi hauria un punt d’optimisme en aquesta mirada.
Ara, es pot entendre com la maledicció que recau sobre nostre de la qual no ens podem deslliurar, bàsicament perquè hi ha massa influència de la manera espanyola, catòlica, mediterrània de fer, envejosa, incompetent, de mirada curta. Aleshores, com diu en Quim Calvo, “quanta misèria”, com diu Oriol Roig, “n’estem farts de tanta picabaralla”.

La solució no deu ser fàcil de ser posada en pràctica, però passa per deixar referents i llast espanyolista, via educació, via sentit comú, via confiança en la comunitat, és a dir, aconseguir una comunitat més semblant als estàndars dels països centre i nord-europeus.
Si als catalans ens agrada tant de viatjar, que es noti que incorporem el millor de cada societat que visitem, no només fotos i records.

Sergi Guitart
Sergi Guitart
31.01.2019  ·  09:12

Els que potser están nerviosos són els que van sentir dir que Puigdemont parlarà després dels judicis, després de sentir-lo l’altre dia en directe se li nota a la veu que menteix quan explica ‘breument’ el que va passar entre l’1O i el 26O i el 27O. Concretament del 26O no en parla, i el 10O Espanya no va oferir negociar ni de conya…

Els qui negociaven eren uns altres… allò de les ganivetades i les conspiracions i els relleus de poder i si puc t’enterro que el cap ja us el vam tallar i el vam llençar a la paperera de la història…

Els que em vam posar nerviosos i encara estem bastant emprenyats sóm els que pensem que els referèndums es guanyen en VOTS, no en transformades matemàtiques parlamentàries, i els que sabem perdre per després arrivar a guanyar netament el nostre objectiu i no cap altre… “Fair Play” se’n diu…

Albert Miret
Albert Miret
31.01.2019  ·  09:17

Qui desitja insistentment la separació és qui treballa per obtenir-la. Ja n’hi ha prou de tirar la pedra i amagar la mà, Oriol. Ja n’hi ha prou de donar les culpes als altres de la teva greu equivocació. Si ets a la presó injustament, és perquè ho vas triar. Deixa de voler destruir la unitat. Si no t’agrada anar cap a la independència, ho dius clar, fas un pas al costat i deixes que Esquerra Republicana segueixi el seu camí, que era molt millor que el que l’inculques ara.

David Badia
David Badia
31.01.2019  ·  09:22

Estem queien en el parany que ens montan els mitjans de comunicació de l’Estat Español de pensament unic amb la col.laboració desinterasada de La Vanguardia i El Periodico, de que els partits catalans estem barallats, i que no ens entenem en el principal, etc. etc , el qual es mentira, en canvi no diuen res de les diferencies entre PP, Ciudadanos i PSOE, que ni han moltes. i aixi fan creure a l’opinió publica que uns van desunits i els altres molt units.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
31.01.2019  ·  09:26

Totalment d’acord amb l’Albert Miravet.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
31.01.2019  ·  09:48

Completament d’acord amb Albert Miret. Els líders d’ERC s’han extraviat, per dir-ho d’alguna manera.
Per altra banda no preocupa gaire que els tres partits independentistes estiguin discutint-se no sabem gairebé per quina cosa. Protagonisme potser?
Perquè el que mana O aspira a manar sempre cal que tingui poc poder. Com a mesura higiènica.
No poden oblidar els tres, quin és el nostre objectiu, el del poble català, que encara que impensable si no s’aconseguís seria la seva pròpia destrucció. Així que fil a l’agulla i tots cap a la República Independent de Catalunya.
Per altra banda com els nous governants que sorgeixen de les eleccions de la república de segur seràn deficients, també ens haurem de manifestar contra aquests, i al mateix temps contra els del Reino vehí, que no deixaran de fer-nos la punyeta fins i tot amb l’independència aconseguida.
Ningú havia dit que fós fàcil això, perquè senyors: la vida és lluita fins el final. Fins el darrer dia.

Josep M Capdevila
Josep M Capdevila
31.01.2019  ·  10:18

Al carrer tenim clar que a la Republica sols hi podrem arribar amb UNITAT. Ho hem d’anar recordant als que no ho practiquen. La futura i ilusionant República no pot funcionar amb un hegemònic partit sigui del signe que sigui. La alternància és una garantia amb democràcia. Però ara toca Unitat.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
31.01.2019  ·  10:22

Aquesta tensió prové del verí que introdueix el gobierno d’espanya, amb Borrell com a principal “voceras” i tots els mitjans de comunicació naZionalistes espanyols, i no oblidem els jutges, per dividir l’independentisme i forçar que no vagin junts en lloc.

El pitjor, i ja s’ha vist per activa i per passiva, és que Junqueras i els seus acòlits es presten al joc fàcilment, potser per tacticisme de partit.

Aquells que de debò vulguin el millor per Catalunya, honestament, sense tacticisme de partit o egoisme per assolir engrunes autonòmiques, que liderin les respectives formacions i cerquin la Unitat d’acció que vàrem tenir pel 1-O o el 3-O.

També, que convidin a fer un pas al costat als líders que posen pals a les rodes per motius egoistes. D’aquests n’hi ha al PdCAT, de segona fila, però sobre tot a ERC en primera fila. Per això crec que cal convidar a mossèn Junqueras a consumar el seu martiri, i demanar-li un pas al costat enduent-se els seus acòlits.

Ramon Alloza
Ramon Alloza
31.01.2019  ·  10:30

Estic convençut que el que més ens ha allunyat de la independència ha estat aquest espectacle de contínua divisió, de ganivetades i retrets que tan bé descriu en Partal.
A qui pot engrescar engegar la duríssima tasca de nèixer com a pas lliure si els que han de dirigir els primers passos són aquesta mena de ximplets?
Abstractament, qui no podria voler una Catalunya independent moderna, culta, allunyada de la dreta cavernària espanyola i senyora dels seus recursos econòmics?
El problema és només l’escassa talla política i humana dels qui presenten el projecte a la ciudatania. Des de fa anys no tenen cap credibilitat i, com ha dit un comentarista, els ciutadans ens veiem obligats a decidir el vot a l’últim moment per exclussió dels pitjors entre els molt dolents i reprimint sempre les ganes de no votar-ne cap.
A més, tenen l’arrogància de fer creure que són ells els qui han portat el poble cap a l’independentisme quan tothom sap que és ben al contrari: el clam als carrers per la independència és el que els va fer moure de les seves poltrones autonomistes i del “tripartidisme” paralitzant,

Pep Agulló
Pep Agulló
31.01.2019  ·  10:46

ENSOPEGAR AMB LA MATEIXA PEDRA. (EL `PATRÓ)

“Que una cosa haja passat unes quantes vegades… fa pensar que hi ha un patró que ho facilita, que fa que passe mentre continue existint.”(Vicent). I segueix: “En el cas de l’independentisme català aquest patró és bastant fàcil d’identificar. El coneixem molt bé. Es fonamenta, d’una banda, en l’equilibri entre els dos grans blocs.(el d’ERC i els convergents).”

Estem parlant de maniobres partidistes, de picabaralles, maniobres no sempre transparents, d’obtenir al màxim de vots, etc. En definitiva d’una realpolitik en un marc autonòmic.

Però això sol no explica el patró. De vegades alguns partits tenen tendències autodestructives (pèrdua de vots i de militància) com tal de preservar els seus principis. Això ho hem vist i ho hem patit. Que la realitat no ens espatlli el nostre programa. Se’n diu sectarisme i es detecta en partits perquè encara que parlin d’unitat, es refereixen a unitat entorn dels seus principis, que consideren únics, per assolir la independència. Es caracteritzen, doncs, entre altres coses, per abominar de la unitat per determinats objectius, o per buscar aliances amb adversaris abans que no pas amb altresaliats independentistes. Aquestes cúpules de gent il·luminada que alimenta un personalisme esfereïdor, també distorsiona aquest patró de què ens parla l’editorial. No tot és tan fàcil de detectar però hi ha dinàmiques diferents que interactuen… Tothom sap de què parlo.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
31.01.2019  ·  10:57

Tres conceptes ràpids:
Els discursos de Junqueras i de Puigdemont, són diferents en formes i fons, però encara més divergents són els fets. No cal comentar. Recolço l’opiniò d’en Albert Miret.
D’altra banda, el pensament independentista ha evolucionat (afortunadament), tot pensant quin país volem, cap a la superació de la mentalitat i sistemes sociopolítics autonòmics espanyols, en la línea que comenta en Jaume Vall, i això penso que “espanta” molt a pdcat i erc, que viuen en el marc mental espanyol… I això em porta al darrer punt:
De moment, i repeteixo, de moment (espero no canviï) no posar en el mateix pla la Crida i aquests vells partits. Prou manipular, deslegitimar i confondre la bona gent. De moment, la Crida és tant postconvergent com jo, és a dir: gens ni mica. Si erc té un projecte, a part d’abraçar-se amb els seus germans espanyols, i que ens estimin i ens perdonin per sr catalans, que l’expliquin, perquè intentant desprestigiar als altres, no guanyen prestigi ells… Pot ser a l’inrevés.

carme vilella
carme vilella
31.01.2019  ·  11:09

Acceptem les discrepàncies dels partits o be entre Junqueres i Puigdemont, molt corrents amb política, però si pensem fredament, el que pasa és que la cursa espanyola contra els catalans, fa ja temps, que ha agafat el camí de la discòrdia entre partits, cosa que certament li està funcionant molt be, perquè els catalans som tan ingenus que ens creiem i augmentem tot el que pugui representar alguna baralla.
Arribats a quest punt jo pregunto, com és que ningú creu que l,u d’octubre no va ave-hi ferits, com diu el senyor Borrell i mentrestant tots domen per fer qualsevol desavinença entre polítics i partits que ens representen, entre part del periodisme i l’estat espanyol? No serà que som tan inconscients que nosaltres mateixos els fem la propaganda? i el que encara és pitjor ens entristim i íntimament ens sentim vençuts.
Decididament crec que han trovan una bona una forma millor que la repressió per fer-nos fracasar.

Rafel Llobet
Rafel Llobet
31.01.2019  ·  11:09

Crec sincerament que no hi ha un enfrontament real, però cadascú parla des de la seva prespectiva personal presó/exili, i ideològica esquerra/àmbit postconvergent. Els dos líders que representen aquests blocs independentistes són Junqueres i Puigdemond, i cadascun treballa per absorbir el nou i vell “vot” per una república catalana independent. Això, malgrat el desconcert aparent, “l’estanby” d’aquest període és, al meu parer, una crisi de creixement.
Hem guanyat el relat del concepte “presos/exiliats polítics”, “judici polític”, que inclou ilegalitats jurídiques de tota mena. Això enforteix els independentistes i debilita molt els unionistes que no poden ja controlar el seu propi relat.

Ara cal posar-se d’acord amb una estratègia conjunta. Aquest és el concepte d’unitat que s’ha de reclamar.
Recordem l’alegria que sentirem el dia que van anunciar l’acord del 9 N, pregunta desdoblada però: acord! També quan vam guanyar la primera majoria el 27 S del 2015.
També quan es va convocar el referèndum de l’1 d’octubre.

Volem tornar a sentir l’anunci d’un gran acord estratègic que ens porti a una gran victòria!
Tots estarem al darrera, perque sabem esperar, ho hem fet fins ara.

Ara és el moment clau, mentres tothom està pendent del judici s’ha de treballar per bastir en secret aquest gran acord que s’anuncii a la fi del judici com un contratac.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
31.01.2019  ·  13:09

L’equilibri dels blocs s’acabarà aquest any.
ERC s’emportarà una amarga sorpresa. No ensumen el sentiment del carrer. Es incomprensible aquesta distancia entre la cupula i les bases. Prou amb l’Oriol dient homilies i l’escolanet Torrent mocant-se amb la seva casulla.

Però no sé si el trecament de l’equilibri donarà nova saba i embranzida o inclinará definitivament la cupula d’ERC cap al tripartit autonomista, deixant penjada la República…..

En tot cas, jo sempre dic que #Puigdemontnoestoca, fins que no prengui possessió del seu càrrec usurpat pel 155.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
31.01.2019  ·  13:35

Recony! Disculpeu… en Joan Rovira l’ha tornat a clavar.. al menys fa pensar amb seu “copy and paste”

David Escobedo
David Escobedo
31.01.2019  ·  14:44

El sr Puigdemont ha demanat empara al Tribunal Constitucional, per tal que el protegeixi de les actuacions del sr Torrent.
A veure si ens adonem de la magnitud de la tragicomèdia: el sr Puigdemont reconeix explícitament amb el seu recurs l´autoritat del TC i el seu paper fonamental com a garant dels drets bàsics i com a màxim regulador del funcionament del Parlament.
Com carai es menja això? Com es justifica?
Això és una tensió coneguda?
Superar tensions no és el mateix que sobreviure a les tensions.

Ens estem suïcidant com a comunitat.
Estem perdent peles, estem sacrificant reputació, oportunitats i competitivitat, i estem fent el ridícul (només cal viatjar i deixar que parlin lliurement els empresaris i inversors).

Això ho visc de primera mà, ho veig cada dia en desinversions, en traspàs de dipòsits, en la complicació per convèncer empresaris per registrar i domiciliar empreses a Catalunya, en el fet esfereïdor que clients catalans, fills de la terra que gairebé ni saben parlar castellà, amb i sense llaç groc, em diuen que això és una bojeria absoluta i em demanen treure els calers d´aqui i portar-los a España, a Andorra o a França. Barcelona no és ni l´ombra del que era fa 10 anys per fer negocis, ni l´ombra del que era en quant a dinamisme i llibertat.
I la percepció a fora és molt més dolenta que la realitat, la sensació és d´inseguretat jurídica total i trencament de convivència, i això no és real.
Mirin, això no m´ho invento companys. No és una opinió. Això ho visc. Ningú m’ho pot negar. A mi em preocupa, i molt.

Totalment d´acord amb el Sergi Guitart: ens cal fair play democràtic!
Això ho pensem la majoria dels catalans. Si els catalans volen majoritàriament unilateralitat o si volen autonomia, amb o sense millora de competències, es tornarà a veure ben aviat a les eleccions.

I a partir d´aquesta veritat democràtica emanada de les eleccions podem tornar a debatre, a lluitar, a confrontar idees democràticament per fer avançar el model de pais.

Molts pensem, indepes i no indepes, que ja n´hi ha prou.
Crec que l´única sortida possible és renovar radicalment els lideratges mitjançant un procés que permeti aflorar el talent polític de base. Catalunya s´ha de renovar! Això no agrada gens als partits, que es juguen peles. No es juguen sobirania ni mandangues, es juguen peles i poder, poder i peles, tanto monta monta tanto.

Potser per això wls ciutadans no tenim ni idea del qué va passar, del que passa i del que passarà, i potser per això les veus critiques es van apagant i sorten veus beligerants però improductives, potser per això Bernat Dedeu va ser diguem-ne convidat a marxar de CatRàdio, potser per això Graupera és absolutament marginat als medis catalans i potser per això pregunteu per la Coromines, i potser per això…etc etc. Els tentacles del deep state català son llargs i podrits.

Encara no tenim l´estat, però sembla que si tenim el deep.

Josep Albà
Josep Albà
31.01.2019  ·  14:44

Jo, francament, del que em meravello -de fet és el que em fastigueja la vida- cada dia és de que en les bases independentistes encara hi hagi algú -i és veu que n’hi ha- capaç de tornar a votar als que es van rendir el 27 d’octubre i als que després de donar-los una segona oportunitat el 21D, es van tornar a rendir, per segona vegada i amb foto somrient inclosa.

Que vagin, senzillament, a fer la mà.

Roser Caminals
Roser Caminals
31.01.2019  ·  16:03

D’acord amb l’article i els comentaris, reafirmant el de Xavier Utrilla sobre la Crida. Em sembla errat referir-se a la Crida com a “espai postconvergent”. L’hereu del CIU és el cor dur del PdCat i, en cert sentit, ERC, que vol tornar al passat autonomista.

Antoni Oller
Antoni Oller
31.01.2019  ·  20:57

Me n’alegro molt de veure tants comentaristes alabant el comentari de l’Albert Miret; normalment jo també em trobo molt ben representat amb la seva opinió, i els seus comentaris els llegeixo sempre. Però avui he de dir que en discrepo una mica, bàsicament quan diu, adreçant-se a Junqueras, que “fas un pas al costat i deixes que Esquerra Republicana segueixi el seu camí, que era molt millor que el que l’inculques ara”. Aquí jo hi veig matisos: la recomanació sembla donar per assentada una certa afirmació de que és Junqueras qui ha fet canviar, només recentment, el rumb i l’estratègia d’un partit que abans sempre havia sigut clar i net. Jo això ho veig al revés; veig ERC com un aparell-trituradora dels seus líders, i em remeto a la història del partit només des de poc després del recordat Heribert Barrera. Segur que em falla la memòria, però tot-hom deu recordar les revoltes internes de l’època Colom-Rahola, la picabaralla Carod-Puigcercós que va acabar amb quatre corrents interns enfrontats tots entre sí en un congrés (si no ho recordo malament, Carod-Puigcercòs-Uriel-Carretero), l’escissió “Reagrupament” (únic carnet de partit que he tingut en ma vida, i que va durar “de Nadal a St.Esteve”), l’estripada de carnet de Carod i l’ascens al lideratge de Junqueras… jo crec que és el partit que “canvia el cervell” als seus líders per esgotament, crec que l’aparell els hi posa tanta pressió que acaben pensant el que no diuen ni fan, dient el que no fan ni pensen i fent el que no pensen ni diuen, en resum, una trituradora (algú recorda lo alliberada que es va sentir la Marta Rovira quan va prendre la decisió d’exiliar-se?). Se’m podrà dir “tots els partits fan igual”, sí, però el cas d’ERC és especialment punyent. Fa molts mesos i potser anys, quan es començava a parlar (i ja no recordo per a quina comtessa electoral) de si era millor llistes juntes o separades, jo em vaig fer la reflexió de que era molt contraproduent que ERC i CDC es barallessin pel mateix electorat (jo m’hi veia absolutament al mig, havent oblidat i perdonat el que per a mi ja havia sigut una traïció: el segon tripartit) i pensava que el millor era que cadascú anés a buscar electorat cap als seus extrems enlloc de cap al mig. Ara mateix, després de mesos i anys, sembla que ERC m’hagués llegit el pensament i que busqui el vot en la previsible desbandada dels Comuns, encara que això li costi vots de la zona comú amb la Crida; llavors, en unes hipotètiques eleccions al parlamentet, si seguim considerant els vots a ERC com a independentistes, ERC+Crida+CUP+Graupera (ja no compto el PDECat perquè veig que farà la mateixa fi que la Unió d’en Duran; i em sorprèn agradablement que Partal esmenti ja a Graupera com a actor en aquest escenari, en Colomines també ho ha fet ja a can Nacional) aquests quatre podrien sumar més del 50% dels vots emesos, i llavors, totes les veus que diuen que no som prous haurien de callar; el problema que veig és, molt bé, ja sumem >50% … i? què? res, com sempre? Soc de l’opinió que l’equilibri de blocs es trencarà, i no precisament per allà on diuen tendenciosament totes les enquestes. En això diria que penso una mica com la Maria Angels Fita.

Sebastià Batlle
Sebastià Batlle
01.02.2019  ·  01:04

Heu llegit això ? , em sembla que està tot dit, PAIS ( estat ) DE PIRATES:

El discurs per a enfrontar presos i exiliats s’intensifica, del Tribunal Suprem espanyol a Josep Borrell, passant per La Vanguardia
Una de les principals estratègies polítiques dels poders de l’estat espanyol i de l’unionisme contra l’independentisme ha estat fomentar-ne la divisió i l’enfrontament

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies