Aquell dia que vaig entreveure, per Benet XVI, els foscs passadissos del poder mundial

  • Sobta veure la distància entre allò que el poder aparenta i allò que s’amaga al darrere de les portes del palau

VilaWeb
La cua de fidels al Vaticà per a entrar a veure el cos de Benet XVI (fotografia: de Riccardo Antimiani).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 21 de novembre de 2010 vaig sopar a Barcelona amb un periodista italià, amic meu de fa molts anys, un home amb fonts molt bones al Vaticà. Dies després vaig escriure al meu bloc aquesta conversa que reproduesc avui.

“Diumenge, sopar amb Z. És molt bon amic, de fa molts anys, periodista italià de llarga trajectòria, especialment relacionat amb el Vaticà. Inevitable parlar de la visita a Barcelona del papa i a partir d’açò de la situació vaticana.

—La cosa està molt malament.
—Què vols dir?
—Volen expulsar-lo…
—El papa??
—Sí. Hi ha molta tensió. Quan el van elegir ho van fer sota l’impacte de l’avanç de l’islam i buscaven un líder a la contra. Però pensaven que seria dòcil amb la cúria i resulta que no els fa ni cas. N’estan farts i són molt poderosos.

Ja n’he sentit parlar en més ocasions en aquests termes. La primera vegada et xoca que es referesquen al conclave parlant d’eleccions. Però és evident que tot allò de l’esperit sant i la inspiració divina és espectacle de cara a les masses. Dins el Vaticà, com en qualsevol país, hi ha ‘partits’ i eleccions. Particulars, perquè trien un rei per a tota la vida, però eleccions al cap i a la fi.

Continua Z.

—Tota la informació sobre els casos de pederàstia ix de dins. Estan assajant la mort civil.
—La mort civil?
—Abans als papes molestos els mataven. Ara han descobert que poden fer que la pressió de l’opinió pública internacional contra el papat siga tan intensa que acabe fent-lo fora. L’escàndol és molt gros i encara queda molta munició per disparar…”

L’11 de febrer de 2013, dos anys i mig després d’aquella conversa, efectivament el papa Benet va dimitir i fou el primer papa a fer-ho d’ençà del 1415. Hauria pogut ser papa quasi deu anys més, perquè és aquest el temps que ha viscut després, en aquesta estranya situació que és ser papa però tenint un altre papa assegut a la seu del Sant Pare. I encara més: amb un altre papa per damunt teu que fa les polítiques contràries a les que tu voldries fer.

Com ja us podeu imaginar, de seguida vaig demanar al meu amic què havia passat. Ell no me n’ha donat mai detalls concrets, però sempre m’ha deixat clar que hi va haver un xantatge. Un xantatge personal preparat amb temps i executat de manera específica per apartar Benet XVI del poder. Que al final fos això o no que va desencadenar la dimissió ni ho sap Z ni ho sé jo. Aquests dies, per exemple, Andrea Riccardi ha explicat a Il Corriere della Sera que Benet XVI va avisar el qui aleshores era president de la República Italiana, Giorgio Napolitano, que n’estava fart. Concretament, el 4 de febrer de 2013, una setmana abans de plegar. Potser el xantatge va ser tan sols un factor més i segurament allà dins passaven moltes més coses que jo no sé.

Però ací hi ha la conversa de Barcelona, tres anys abans que passàs una cosa que se m’anunciava i que no havia passat d’ençà de feia prop de sis segles, una conversa que em va permetre de veure una mica més de prop com són els foscs passadissos del poder mundial. Una visió que, supose que com a qualsevol ciutadà, impressiona, alarma i causa un cert vertigen. Pel fet de veure la distància que pot arribar a haver-hi entre l’aparença que el poder, qualsevol poder, vol que vegem i allò que en realitat passa darrere les cortines dels palaus.

 

PS1. Vaig ometre el nom del meu informant perquè, en un principi, retratava una conversa d’amics, sense contrast periodístic possible amb un tercer. Quan ho vaig escriure no hauria imaginat de cap manera que aquell contrast arribaria per la via dels fets, anys després. Per als periodistes aquesta és una situació habitual i lacerant. T’expliquen coses que tu estàs convençut que són certes, però que, si no pots demostrar, no pots publicar. Per decència, per mantenir la credibilitat, per no ser utilitzat per interessos que no controles i perquè potser una l’encertaràs però en qualsevol moment pots fer molt de mal a algú explicant una mentida. Aquella vegada la llunyania dels fets –o l’exotisme, si ho voleu dir així– em van dur a explicar-ho però encara de manera molt previnguda; no ho vaig publicar al diari, sinó al meu bloc personal, per exemple. Allò em va xocar tant que pensava que era impossible que passàs, i per això ha estat per a mi un exemple del difícil equilibri entre la responsabilitat professional de no publicar res que no s’haja contrastat i la voluntat de posar una mica de llum sobre els fets, més enllà dels que són visibles i públics. I entenc que aquesta és una decisió ètica que quan publiquem una notícia és inexistent –no es publica cap rumor, de cap manera–, però que quan allò que publiquem és una anàlisi, on pots dibuixar hipòtesis d’acord amb informació acumulada i raonada més enllà dels fets concrets, em capfica i em tortura cada vegada que l’he d’encarar. El periodisme tampoc no és tan senzill com aparenta.

PS2. Sobre un antecessor de Benet XVI, Joan Pau I, pesen encara més incògnites, per la seua mort sobtada. Us recomane molt un llibre extraordinari de John Cornwell titulat “A Thief in the Night“, que intenta de narrar aquella mort sobtada. I l’opció que agafa el periodista no és d’intentar esbrinar com va ser, sinó de narrar tot el llarg procés d’investigació que va fer. Va parlar amb tothom, pràcticament, i la seua narració acaba deixant un regust molt estrany i sorprenent. A mi em va fer pensar que no l’havia mort ningú, però que l’havia mort el Vaticà. És a dir, que no hi va haver cap mà executora però l’estructura vaticana en va facilitar la mort –conscientment o no. El llibre no ha estat mai traduït al català. Es pot trobar en francès; i en espanyol el va publicar Aguilar-El País en una maniobra força estranya: no es va distribuir pràcticament enlloc i no s’ha reeditat mai. Els foscs corredors del poder…

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
03.01.2023  ·  22:00

El poder, sovint resta a l’ombra. Només veure’l, saber on és, ja li lleva força.

Joan Benet
Joan Benet
03.01.2023  ·  22:54

Les sectes sempre són pernicioses… I aquesta és de les pitjors

Frank Compernolle
Frank Compernolle
03.01.2023  ·  22:54

Estrany. És la primera vegada, estimat Vicent Partal, que escriviu un article que no entenc. No hi doneu cap informació. Que el Vaticà i la cùria són un niu d’intrigues, és un secret públic. L’intransigent Ratzinger en formava part i en coneixia millor que molts altres el funcionament. Què voleu explicar-nos? Que Benet era un sant innocent al mig d’una colla de dolents?

Ramon Perera
Ramon Perera
03.01.2023  ·  23:23

Sobre PS2. He anat a consultar l’enllaç indicat per l’editorial i m’he trobat amb una informació sorprenent, una frase de la presentació del llibre que diu així: El 1987 el Vaticà invità l’autor del New York Times i líder de vendes, John Cornwell, a dur a terme una nova investigació independent sobre les veritables circumstàncies de la mort del Papa. [In 1987, the Vatican invited New York Times–bestselling author John Cornwell to conduct a new, independent investigation into the true circumstances of the Pope’s death.]

Si el llibre és el resultat d’una iniciativa del Vaticà cal prendre’s amb molta prudència tot plegat.

Joan Benavent
Joan Benavent
03.01.2023  ·  23:35

Quant a “l’aparença que el poder, qualsevol poder, vol que vegem i allò que en realitat passa darrere les cortines dels palaus” caldria matisar que no tots els poders són iguals. Les diferències que s’observen són notables. Per exemple, el Vaticà i la cort de Madrit poc tenen a veure l’un i l’altre. El primer forma part del poder mundial que als ciutadans, en ocasions, ens “impressiona, alarma i causa un cert vertigen”. El segon, el castellà, no és pas tan fi ni diplomàtic. Aquests, els de Madrit, sempre han sigut més de fer el ruc, o la cabra, mascota de la seva legió. Aquests sapastres exerceixen el poder impúdicament, en parracs, fent una mena de mig exhibició de testicles, brandant el bastó desvergonyidament, en pla fatxenda. En fi, que són de puta pena. Ni punt de comparació amb el Vaticà, obviament.

joan rovira
joan rovira
04.01.2023  ·  00:00

Un editorial tan enigmàtic com l’expressió que tots els camins duen a Roma.

Jaume Riu
Jaume Riu
04.01.2023  ·  00:19

AMB IMPUNITA ABSOLUTA, COM AL VATICÀ
Veig que l’editorial parla de la impunitat absoluta que tenen les monarquies i similars, com el Vaticà.
Emanuela Orlandi, ara tindria 54 anys i va desaparèixer segrestada al Vaticà fa quaranta anys per motius inconfessats. No s’ha trobat mai el cos i per molts anys s’ha mantingut el dubte de si era morta o no, perquè la Cúria amagava sempre la informació i mantenia el misteri sense afirmar ni negar cap possibilitat, fins que el Papa Francesc, que s’ha trobat el cas a sobre, ha confessat a la família Orlandi que Emanuela efectivament va morir, però sembla que no ha explicar res més. És la prova evident que els papes coneixien tota la trama i és la prova que des del poder això de la vida i la mort, això de la complicitat per guardar secrets oficials, i això de segrestar a conveniència, o apartar del poder als contrincants, o controlar la justicia pet mantenir la impunitat, són les armes que es fan servir contra la població.
Per això hi ha hagut simultàniament dos papes de Roma, dos reis d’Espanya, i dos presidents de la Generalitat de Catalunya perquè des del poder s’aparten els presidents i els candidats que no interessen.
Hem vist com s’inhabilitava tot un govern i dos presidents de la Generalitat de Catalunya i dos candidats, i la presidenta del Parlament i tants i tants regidors, consellers i alts càrrecs que, des del poder de la monarquia els han destituït o fet apartar amb impunitat absoluta, com al Vaticà.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
04.01.2023  ·  01:09

Per raons de que treballe per a una de les 5 empreses més importants del món sota clàusula de secret i confidencialitat i tot el que elaborem passa directament a pertànyer a la corporació immediatament, i en el web de l’Estudi no es publica absolutament res sota pena de portar-me davant els tribunals i una copiosa quantitat de multa, vaig poder visitar el Vaticà d’una manera molt especial.

Un home important de la mateixa té contactes prou importants dintre de les més altes persones de l’entorn del Papa actual i convenim en arribar a Roma contactar-nos. La manera d’accedir-hi fou de pel·lícula de Holliwood. Quedem telefònicament a les 9:30 a Via di Porta Angelica, a una cafeteria que fa cantonada, vagament em sona Il Café d’Anna Borgo, o una cosa semblant. Anàvem Pepa i jo. El contacte resulta ser el secretari real del Papa Francesc, no l’oficial. Baixa del cotxe, és un senyor fort i atlètic, amb un gavany gris de bona factura i una gran creu d’argent que li penja del coll amb camisa grisa i alçacoll blanc. A mi m’encaixa la mà i a Pepa se li abraona i li fa un abraç més que amical. Ella després, entre rialles, m’ho contà per haver-la agafada desprevinguda,

I nosaltres patint de com comportar-nos davant aital membre de la Cúria romana!
Muntem al seu cotxe darrere i ell i el xofer davant, baixem un poc els vidres i veiem que, de seguida, obren una mena de duana que em sembla ser Via Santa’Anna amunt, onon s’està la Guàrdia Suïssa engalanada, conforme anem passant van quadrant-se els guardes papals i fent el salut amb les armes. Comprovem la polidesa i netedat del recinte en contrast amb la brutesa romana. Multitud de persones adsobant els jardins fem un volt exterior passem pel xalet on hi ha el papa Benet i set o vuit monges, passem de llerg sense deturar-nos gaire. Ens condueix a mirar una sèrie d’arbres, vegetacions, construccions i vistes des d’una mena de pujol. Baixem i xerrem durant mitja hora. Ell ens interroga més o menys sobre les nostres vides, treballs, etc.

Continuàrem a peu el petit visatge fins aparèixer en la porxada aquella costeruda que apareix en la pel·lícula “Les sandàlies del pescador” d’Anthony Quinn.

Prosseguim i ens en duu a una mena de placeta en junyent on hi ha una mena d’hotel sobri, racional brutalista de sis o set plantes, ço és, d’estil arquitectònic dels anys 1950′ i em diu que són els dormitoris i sales dels cardenals. La del Papa ens la indicà amb la mà en la 4ª planta, i que la d’ell era a la 5ª. Res en comparança amb el xalet de luxe de Ratzinger voltat de jardins.

En això apareix pel vestíbul o pati d’entrada el papa Francesc voltat d’uns pocs cardenals xerrant i el secretari el fita i li fa un gest i Francesc se’n separa i vingué a saludar-nos de manera breu, el secretari se’n treu 3 rosaris, el Papa els beneeix i el secretari se’ls guardà fins donar-nos-les després en acomiadar-nos.

Tornem a passejar i un dels cantons hi ha un carreu enorme que mou amb una facilitat sorprent i resulta ser la porta d’un passadís travessant diverses portes enreixades ens desemboca i integra a les catacumbes que són dessota de la basílica de Sant Pere, ens acompanya per les diverses sales, explicant-nos vida i miracles dels primitius cristians, realment una secta perseguida per tothom fins a l’emperador Constantí.

Finalment muntem i eixim a una porta de les columnes de la cçupula a través d’altra porta de pedra i apareixem a escassos 25 metres del baldaquí de Bernini situat a prop de l’altar major.

Se’n tragué els 3 rosaris beneïts pel Papa Francesc, els lliurà a Pepa i s’abracem respectivament i convenim que quan vinga a València li’n farem una volta semblant pel Cap-i-Casal.

Com podeu suposar, estàvem al·lucinats de tot el que ens hi havia esdevingut aquell matí fins a migdia.
I nosaltres que pensàvem fer-hi cua per a poder accedir-hi.

Tornats a València vam insvestigar una mica sobre el nostre enllaç i vam descobrir que també era cardenal d’una diòcesi d’eixes fantasma on per no haver-hi no existeix ni cap església cristiana en estar enmig d’una zona islàmica.

O que tenia afers pendents per abusos de menors tant a l’Àfrica com en un altre continent.

Tanmateix, amb nosaltres, el tracte fou immillorable i d’una enorme cordialitat, ganes de mostrar-nos detalls inabastables als senzills turistes i de fort respecte mutu.

Josep Blesa (València)

Lluis Lopez
Lluis Lopez
04.01.2023  ·  01:36

Editorial digne de les “conspiracy theories”, teories conspiratives. Certament el Vatica es una diana perfecta per aquestes teories. Com a exemple, El codi DaVinci entre d’altres. El cardinal J. Ratzinger, despres Papa Benet XVI, fou durant molts anys prefecte per al dicasteri de la Doctrina de la Fe (si, si l’antiga Inquisicio), nominat per J.P. II. Des d’aquesta posicio segur que havia de saber, per experiencia personal, com funciona la Curia Vaticana. Es raonable pensar tambe, que els que no volien a Benet XVI, penso que van perdre, i molt amb el canvi de Papa. Francesc segur que els ha d’agradar menys, molt menys, i ja fa 10 anys que governa la barca de Pere.

Noemí Serra
Noemí Serra
04.01.2023  ·  06:15

Les morts sobtades són sinònim d’assassinat. Però Joan Pau II era amic de L’OPUS DEI, tampoc res de bo. I del pastor alemany, pel què expliques, una merda clavada en un pal.
Llarga vida al Papa Francesc i que consti que sóc atea.

Danilo Pelucchi
Danilo Pelucchi
04.01.2023  ·  07:34

El que vostè explica és com veure una pel·li d’espies a mitja.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
04.01.2023  ·  08:17

No llegeixo gaire, però el llibre de John Cornwell és excel·lent i deixa entreveure els ” moviments de palau”. Dels pocs llibres que m’ha quedat a la memòria!

Victoria Pedrola
Victoria Pedrola
04.01.2023  ·  08:36

Agraiexo molt el relat del Sr Josep Blesa, especialment, també l’article…
Es clar que tot sistema de poder, es tèrbol… I el que no sabem… Els humans a peu de carrer tenim prou feina per guanyar-nos el pa de cada dia… I així seguim enganyats en tantes coses…!

VICENÇ RICO
VICENÇ RICO
04.01.2023  ·  08:46

Encara sort que va poder avisar els espanyols amb alló de “el diablo quiere destruir espanya” per “los servicios prestados por espanya a la iglesia católica” entre d’altres “la contrareforma” de la que encara s’en recorden a mitja europa.
Tan el que suposadament ho va dir, com el mentider que ho va explicar son membres de sectes molt antigues, que han fet patir molt la Humanitat.

Pep Agulló
Pep Agulló
04.01.2023  ·  09:00

En la guerra Stalin es preguntava quantes divisions té el Vaticà (és pot copsar el sentit)….

En té més que ningú…

Salvador Roura
Salvador Roura
04.01.2023  ·  09:10

Gràcies Sr. Pardal.
Fa temps q penso q a Benet XVI li farà justícia la història. Personalment em va entristir la seva elecció, però he de reconèixer q va anar canviant la meva visió amb el temps.
Per altra banda, tot i q certament m’agrada el tarannà del Papa Francesc, certament no hauria fet bona part del q fa sense la feina q li va deixar feta el seu predecessor. I, hi ha un interrogant q em volta pel cap: com és q el Papa Francesc, té tant bona premsa? per venir del grup catòlic més poderós? com és q és tant lloat x les èlits dels països privilegiats? I, repeteixo, agraeixo el seu tarannà. Una cosa no treu l’altra.

Joan Esteve
Joan Esteve
04.01.2023  ·  09:56

com que no faig de periodista com en Partal… puc afegir-hi (sense contrastar res) això : https://twitter.com/ZeCPequeno/status/1609975957749727234?t=q7bFc-uzO0IiE4_Bf5-o8g&s=08

molt fort !!

Josep Navarro
Josep Navarro
04.01.2023  ·  10:17

Qué hi anem a dir? Una persona amb informació, sabrà que el Vaticà sempre ha disposat de la xarxa més completa d’ esbirros. Encara hi tenen la barra d’ insinuar, que no sabien gens de l’ assassinat en massa nazi. Després que ja sapigueren que no guanyarien la guerra, van fer algunes obres d’ humanitat, com salvar algunes famílies jueves a Roma i Budapest. Malgrat que ajudaren a fugir a nazis amb les mans plenes de sang.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
04.01.2023  ·  10:23

Amb perspectiva històrica, l’Església Catòlica és l’empresa-estat que més poder i riquesa ha tingut mai (i, en bona part, segueix tenint) en els darrers 15 segles a tot el Món.

La jerarquia de l’Església Catòlica és, segurament, l’organització més criminal que hi ha hagut mai. Ha estat i segueix sent responsable d’una llista infinita de guerres, morts, repressions, robatoris/apropiacions, conspiracions, manipulacions, sotmetiment de la població, etc.

A espanya la Cúria segueix sent un dels pilars fonamentals del seus principis autoritaris / feixistes.

Em temo que l’estructura mafiosa d’aquesta Cúria té encara molt de futur… tant com el model Capitalista auto-destructiu.

Vicenç Cusi
Vicenç Cusi
04.01.2023  ·  11:45

Crec que Benet XVI no era aliè al poder i el debia exercir també en la seva carrera dins l’esglèsia per arribar a on va arribar. Potser estava fart de la lluita del seu poder amb els altres poders, segurament tots prou foscos.

Antoni Roca
Antoni Roca
04.01.2023  ·  11:47

Alguns dels editorials del director (molt pocs) no m’interessen, però la immensa majoria serveixen perquè em qüestioni les meves opinions o perquè facin llum en la meva immensa ignorància. El d’avui, però, sense aportar-me cap informació extraordinària, m’ha deixat un gran neguit i, sobretot, ha fet que em qüestioni la visió que tenia del Vaticà. I si fins ara he estat equivocat pensant que els ‘bons’ eren les víctimes? I si en realitat els que em pensava que eren els ‘bons’ en realitat són els conspiradors? I si els que considerava els ‘dolents’ resulta que són les víctimes dels conspiradors? Senyor director, li faig saber que la nit passada em costà d’agafar el son.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
04.01.2023  ·  13:39

Voleu saber quin és l’origen de l’Església catòlica?
Busqueu qui era Constatí I, l’emperador romà.

Carme Tulleuda
Carme Tulleuda
04.01.2023  ·  15:44

L’editorial d’avui m’ha anguniejat. Hi ha algunes coses que deixa anar com si no les volgués dir.
Que havia de fer Benet XVI enfront de “l”impacte de l’avenç de l’Islam”?
Que vol dir això de que l’informació dels casos de pederàstia “ix de dins”?
El Para Joan Pau I no el va matar ningú, el va matar el Vaticà, la seva estructura….
És com si no volguessin dir el que dieu, Vicent.

Josep Soler
Josep Soler
04.01.2023  ·  16:38

Seria molt interessant saber que és el Vaticà i si la seva voluntat de servei a la humanitat, ha estat la de prestar un servei a la humanitat o ha estat, com tantes organitzacions terrestres- sempre mes terrestres que espirituals – ens ha ofert la història.
Avancó que no se res de res sobre el tema, En tot cas com a la majoria, el que s’ha anat divulguem a través d’alguns llibres, pel·lícules, conferències i del que s’ha dit a tantes trones de les nostres esglésies, que precisament en els temps que estem passant, em recorden massa la propaganda que avui mateix, des de les nostres institucions autonòmiques, ens transmet continuament, una entitat autonomica, dirigida precisament, pel que en podriem denominar una autoritat vaticana .

https://www.libertaddigital.com/cultura/2014-04-07/oriol-junqueras-y-sus-andanzas-con-ratzinger-en-el-vaticano-1276515185/

El que si recordo d’aquell Concili Vatica II (octubre del 1962 al juny del 1963) és que el llavors Cardenal Ratzinger, en va ser una de les figures més destacades -sinó la que més- en materia teologica i en aportar sabia doctrina duran aquells debats intensos que es van produir.
També recordo que va destacar un Bisbe Brasiler anomenat Hélder Camara, que representava un nou tarannà, respecte el dogmatisme d’aquella societat anquilosada. Posteriorment aquest bisbe brtasiler,va destacar molt per la lluita per la dignificació de tota l’Amèrica Llatina.
Al tercer episodi de la trilogia cinematogràfica de el “Padríno III” el director Francis Ford Coppola ja apuntava fort a les interioritats d’aquest colossal Organisme Romà de prop de dos mil anys de durada.
Molt de temps perquè passin moltes coses i per saber-les col.locar, perque quan conve, passin del tot desaèrcebudes.

Josep Castellsagué
Josep Castellsagué
04.01.2023  ·  17:35

Ostres!!! I això només passa amb els bisbes, o també amb els que ho semblen?

Lluis Molist
Lluis Molist
04.01.2023  ·  18:37

Ara ho entenc tot del Bisbe Junqueras, vol ser Papa

Aleix Gaus
Aleix Gaus
04.01.2023  ·  18:44

Tenia sospites que el mòn eclesiástic tenia dues cares
Un és la imatge exterior de cara al carrer i l´altra l´interior entre ells els seus montatges i interiors no crec que siguin gaire democràtics al contrari més aviat autoritaris. Un mòn molt tancat amb ells mateixos

Rafael Benavent
Rafael Benavent
04.01.2023  ·  19:55

Quan mentes, Vicent, que el llibre…..”està traduït a l’espanyol….”, és que l'”espanyol”, existeix com a llengua?.

BLANCA SERRA
BLANCA SERRA
04.01.2023  ·  20:08

Crec que el papat de Ratzinger, des del seu propi punt de vista i els seus desitjos apostòlics i teològics ha tingut grandísims fracassos el més important de tots és que es proposava remoure i superar la més antiga i important escissió del cristianisme que és la separació de l’esglesia d’orient ortoddoxa i l’esglesia catòlica de Roma; evidenment no ho va aconseguir. Un altre gran fracas va ser no tenir coratge per enfrontar el tema de la pederastia i silenciar-lo clarament;; el tercer gran fracas rau en l’opacitat de les finances vaticanes que no va aconseguir aclarir i treure a la llum els seus tripijocs .
Jo , com a membre de l’entitat Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans vam fer gestions arran de la visita del Papa Ratzinger a Barcelona per fer-li arribar una carta denunciant la divisió del Bisbat de Lleida i el perill en què estaven les parròquies i els bens de la Franja i el Monestir de Santa Maria de Sixena; sabem que la carta va arribar a mans del Papa i va influir en la modificació del plet que aleshores va agafar la via judicial civil i va deixar en via morta la via eclesiàstica. També tots sabem que aqust plet, que encara no s’ha acabat, es producte també de la deixadesa de la políica vaticana i de la gran influència de l’Opus Dei i els seus adeptes entre el govern espanyol i el govern del Vaticà. Per tot això aquest Papa no em mereix gran estima i ha enfortit els meus sentiments ateus.

DIDAC MIRO
DIDAC MIRO
04.01.2023  ·  22:00

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes