Afrontar l’anorèxia a l’estiu: “Evito d’anar a la platja, no m’agrada mostrar el cos”

  • L’estiu és el període de l’any més difícil per als qui pateixen trastorns de conducta alimentària (TCA)
  • En parlem amb Gemma Bru, que fa deu anys va ser diagnosticada d'anorèxia nerviosa

VilaWeb
Fotografia: Enric Galli.
Alaaddine Azzouzi
09.08.2023 - 21:40
Actualització: 10.08.2023 - 18:01

Molta gent pensa les vacances d’estiu com una època per a gaudir i descansar, però per a alguns pot ser un veritable malson. “Quan arriba l’estiu i la calor, la gent va a la platja, però jo ho evito perquè no m’agrada mostrar el meu cos.” Qui parla és Gemma Bru Ballarà, de trenta anys i que va rebre el diagnòstic d’anorèxia nerviosa ara en fa deu. Per ella, l’estiu és un període de l’any especialment hostil. “Si surto al carrer, en comptes de posar-me roba ajustada, em poso roba més ampla perquè em sento més còmoda amb el meu cos d’aquesta manera”, diu.

La campanya de l’operació biquini i del culte al cos

A l’estiu augmenten els missatges relacionats amb el culte al cos i la pressió per a complir els cànons de bellesa. Les dones pateixen el 90% dels casos de trastorns de conducta alimentària (TCA) segons l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB). En el seu cas, el model de bellesa va clarament vinculat a un cos prim. “La dona ha estat tradicionalment un objecte per a l’home. Has de tenir el cos que et demanen. Tot el que vivim ara ve d’aquí, no és res nou”, diu Bru, que és tècnic de mitjans i activisme de l’entitat Obertament i lluita contra l’estigma que pateix la gent amb problemes de salut mental.

“A l’estiu, arriben tot de campanyes publicitàries, de dietètica, centrades en el cos. Hi ha més exposició dels cossos i tot són missatges relacionats amb l’operació biquini. Ho veus fins i tot quan vas a la farmàcia. Tot això m’afecta”, explica. A parer seu, aquesta campanya de culte al cos té una intenció capitalista. “Si fan una operació biquini és perquè t’apuntis al gimnàs o perquè compris productes. Això no ajuda gens.” I les xarxes socials, tampoc. Bru considera que promouen aquesta mena de missatges i encoratgen un cànon físic inassolible: “Tinc Instagram, però m’hi he marcat uns límits perquè sé com influeix en el meu comportament. Instagram és molt intel·ligent i té els algorismes que fan que t’hi enganxis.”

Arran d’aquest augment d’exposició corporal, també és possible de trobar-se amb més comentaris de l’entorn que fomenten la inseguretat, la baixa autoestima, les comparacions i la insatisfacció corporal. Totes aquestes emocions són el pal de paller dels TCA. “Per exemple, a la feina surt molt el comentari de: ‘Ai, arriba l’estiu, m’hauria d’aprimar.’ Són temes que podem evitar. Sabent que sortirà aquest comentari, potser ja no sortiré amb ells en un sopar perquè no em ve de gust passar per això.”

Bru destaca que aquests comentaris, que a vegades fem amb innocència, estan ben normalitzats en bona part de la societat. “Quan som petites, ens diem ‘ai, que bé que et queda aquest vestit’. Sempre són afalacs sobre el físic. Costa deixar de parlar de tot plegat. Hi ha molts més atributs que són vàlids per a una persona. Però ens basem molt en el físic.”

VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Enric Galli.
Fotografia: Enric Galli.

Trencar amb l’estigma i l’aïllament

La història de Gemma Bru amb l’anorèxia va començar ara fa deu anys, quan en tenia vint i li ho van diagnosticar per primera vegada. “Tot va començar pels meus valors d’haver de ser perfecta en tot i tenir un cos normatiu. Buscar perfecció en tot. En tots els àmbits. Una autoexigència brutal.” La seva primera reacció, fruit de la por de l’estigma, va ser de rebutjar el diagnòstic. “Em deia a mi mateixa que no tenia res. Al cap de poc temps, vaig anar a viure fora i no tenia cap mena de control extern. Llavors vaig caure.” Bru no acceptava el TCA, per la por d’allò que pensarien d’ella. “No volia que pensessin que no m’agrada menjar. Òbviament, m’encanta menjar, però tens TCA i el primer que pensa la gent és que no t’agrada.”

Per ella, és important de posar el focus en la societat, més enllà del trastorn. En una línia semblant, Marc Darriba, també activista Obertament, diu que la salut mental va més enllà del patiment dels símptomes. Explica que hi ha una dimensió social, perquè els qui tenen problemes de salut mental pateixen estigma i discriminació.

“L’estigma exclou els pacients de TCA de l’activitat pública. En molts casos deixen de fer coses, no participen en la vida pública en la mateixa qualitat que unes altres persones. Com que no hi participen, són exclosos dels discursos públics. A Obertament, a partir d’històries en primera persona, volem fer que els discursos sobre salut mental formin part de la vida pública i que la gent pugui demanar ajuda sense sentir aquesta discriminació”, diu Darriba.

La importància de demanar ajuda

En un cas de TCA, sortir del pou és molt difícil. En el cas de Gemma Bru, haver demanat ajuda i treballar amb la psicòloga la va ajudar molt. “El que més em va ajudar va ser trobar una persona amb qui poder parlar i compartir les coses, sense que em jutgi. També és cert que he estat ingressada i hi havia gent de dintre amb qui no podia parlar perquè em sentia jutjada, igualment.”

Segons l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, és fonamental d’animar qui té el TCA que demani ajuda professional. “És fonamental, perquè una persona es pot recuperar d’un trastorn de la conducta alimentària sempre que faci tractament amb professionals especialitzats”, expliquen. En aquesta mena de trastorns és habitual que la persona no accedeixi a rebre tractament. Per això l’ACAB emfatitza que si us trobeu en aquesta situació amb algun familiar, amic o parella, heu d’insistir que necessita rebre ajuda professional.

Avui dia Bru té l’anorèxia controlada, tot i que reconeix alts i baixos, com tothom. A vegades, sent que el seu cap es torna a encaminar cap als pensaments que generen el trastorn. Tanmateix, explica: “Ho tinc detectat i tinc eines per a dir-me prou.” Aquest estiu, malgrat tot, sap que és una època delicada i és en alerta per a no abaixar la guàrdia i recaure.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any