L’anorèxia masculina, una malaltia tabú: “Em pesava set vegades cada dia”

  • Jordi Figuerola té anorèxia nerviosa i va trigar vint anys a ser diagnosticat, tenallat per la por i l'estigma · Us expliquem la seva història amb motiu del dia internacional de lluita contra els TCA

VilaWeb
Jordi Figuerola, testimoni d'anorèxia masculina. (fotografia: Albert Salamé)
Alaaddine Azzouzi
29.11.2022 - 21:40
Actualització: 30.11.2022 - 08:17

Ara fa tres anys, la vida de Jordi Figuerola perillava. Tenia infrapès extrem i feia vint anys que tenia anorèxia nerviosa sense saber-ho, tenallat per la por i l’estigma. No tenia energia i l’obsessió pel seu físic era absoluta. En l’adolescència, havia sofert assetjament escolar i això li va forjar un caràcter tímid, depressiu, amb baixa autoestima i un odi profund cap a ell mateix. Detestava el seu cos i la via d’escapament que va trobar per a aquest malestar va ser deixar de menjar. “La gent ja em deia que estava prim i per mi era com una felicitació. És la perversió del trastorn. No sabia què em passava”, explica a VilaWeb en conversa telefònica, amb motiu del dia de lluita contra els trastorns de conducta alimentària (TCA). En el moment més crític de salut, una amiga li va insistir d’anar al metge, tot i que ell no ho volia. Finalment, va acceptar d’anar-hi i allà li van diagnosticar un TCA per anorèxia nerviosa. I va començar un tractament que encara dura i que l’ha ajudat a estar més bé.

El cas de Jordi Figuerola no és una excepció ni un fet aïllat. Els homes també tenen anorèxia. Segons l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, el 10% dels trastorns de conducta alimentària afecten els homes. Fins i tot, alguns experts diuen que el percentatge pot ser més alt, però que hi ha un infradiagnòstic pel fet de ser un trastorn tradicionalment associat a les dones. Això, a parer dels experts, crea una barrera a molts homes a l’hora de buscar ajuda. També alerten que els homes arriben més tard que les dones a les consultes i hi van amb el trastorn més avançat.

Obsessió pel menjar i pel físic

Quan Figuerola, a quinze anys, va començar a titubar amb el menjar, la família es va espantar i de seguida el va portar a un psiquiatre. Però no li van diagnosticar cap TCA: “Fa vint anys, si tu eres nen i tenies problemes amb el menjar, et deien que era cosa de l’edat i que ja passaria. Ens van dir que no ens preocupéssim. Si ara hi ha desconeixement i estigma, imagina’t fa tants anys.”

Amb el temps, el trastorn es va agreujar, gairebé de manera inconscient. “Feia una dieta altament restrictiva. Intentava de menjar el mínim possible. Era una obsessió. Em pesava set cops cada dia. Em llevava i no esmorzava mai. Anava a treballar i per dinar triava els aliments que em feien estar més prim. Per sopar, igual. Al supermercat, m’hi podia passar una hora i mitja, perquè comparava tots els valors calòrics. I al final, sortia d’allà tan sols amb quatre productes”, relata. L’anorèxia també va repercutir en l’activitat física que feia. “No fallava mai al gimnàs. Podia estar-m’hi només una hora, però era molt nociva per a mi, perquè no tenia prou energia. Tot i això, hi anava sempre i portava el meu cos al límit per aprimar-me.”

Tanmateix, emfatitza que el trastorn no ve determinat tant per una causa física o alimentària com per una causa més aviat mental. “Si no menges, el teu cos es queda sense energia i el teu cervell també. Així no pots treballar la part més difícil del trastorn, la part mental. No és que jo no vulgui menjar o vulgui fer tant d’exercici. Solem ser persones amb moltes pors, exigents i perfeccionistes. I això, amb un trastorn, és perillós.”

L’estigma de ser home i tenir un TCA

Durant tots aquests anys, Jordi Figuerola s’ha sentit atrapat per l’estigma que implica ser home i tenir un TCA. No sabia ben bé què li passava, però sabia que alguna cosa no anava bé. “Buscava informació a la xarxa i la majoria de símptomes coincidien, però era tot escrit en femení. Per exemple, parlaven d’afectacions de la menstruació, i això em va desconcertar.”

“Amb el temps, he vist que hi ha nois com jo i em sento alleugerit. Però en el seu moment vaig tenir molta por de parlar-ne obertament. Acabes tancant-te en tu mateix”. Considera que hi ha molts homes sotmesos als cànons de bellesa, més que no ens pensem, tot i que admet que és evident que les dones són les qui més sofreixen els efectes del TCA. “Rebo molta publicitat que incita a l’obsessió pel físic dels homes. Tant per a cossos molt prims com per a musculats. És a l’ordre del dia a les xarxes socials. Això fomenta la preocupació excessiva pel cos.” Critica que el model tradicional de masculinitat dificulta de parlar de l’anorèxia masculina. “M’ha servit molt parlar-ne amb altres homes. Ens fa molt de mal la masculinitat que creu que els homes no poden expressar-se o plorar. A mi m’han arribat a dir que era un covard per explicar com em sento.”

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Els trastorns de conducta alimentària s’han associat alguna vegada al col·lectiu LGBTI. Una recerca del 2014 de la Universitat de Mont-real publicada a la revista Neuropsychiatrie de l’Enfance et de l’Adolescence deia que la proporció d’homosexuals amb TCA és superior perquè suposadament aquest col·lectiu dóna més importància a l’aparença física.  Tanmateix, no hi ha un consens clar sobre aquesta qüestió entre els acadèmics que s’hi dediquen. A parer de Figuerola, aquest punt de vista estigmatitza encara més els homes amb anorèxia.

“Al meu grup de teràpia hi ha homosexuals i heterosexuals. Es vol fer una relació entre la tendència més femenina de l’home homosexual. Això no ajuda. Fa que als homes heterosexuals els costi més reconèixer que tenen TCA.” I hi afegeix: “No és qüestió d’orientació sexual. Potser l’home homosexual està més predisposat a ser jutjat i a explicar-ho. Jo he conegut molt heterosexuals i n’he parlat molt.”

Buscar ajuda, la clau per a sortir-se’n

Precisament, parlar-ne i buscar ajuda l’ha salvat. Ell va trigar vint anys. Ara en fa tres que va ser diagnosticat d’anorèxia nerviosa i d’aleshores ençà li ha canviat la vida. Una amiga seva li insistia cada dia d’anar al metge i finalment hi va anar. Com que el seu pes era extremadament baix, el van derivar a la unitat de TCA de l’hospital de Bellvitge, on encara avui continua recuperant-se de la malaltia. “No cal enganyar-se. S’ha de demanar ajuda, perquè això sol no es pot superar. Cal tot un equip psicològic, mèdic i nutricional.” És en un grup de nois amb TCA que reben el tractament junts. “Aquí veig que no sóc l’únic i ningú em jutja. Tothom m’entén. Això em va fer adonar del gran estigma que hi ha amb aquest tema”.

L’experiència de ser home i tenir anorèxia el va motivar a obrir el compte d’Instagram @anorexia_masculina, en què fa divulgació dels trastorns de conducta alimentària en homes. “Estic a la disponibilitat de tothom que li calgui un cop de mà. No pots obligar ningú a demanar ajuda, però pots oferir-la per quan sigui necessària”.

Recuperar-se’n, una muntanya russa

En l’actualitat, té un pes saludable, fa exercici per gust i se sent més bé amb el seu cos. La seva vida ja no perilla, però per ser on és ara ha hagut de fer molts sacrificis. Li van prohibir de fer exercici físic. Tenia prohibit de caminar gaire i de pujar escales. Alhora, va aconseguir de restablir el seu pes i situar-lo en una xifra saludable. “Sortir de l’infrapès és molt difícil, calen unes pautes mentals estrictes i cal coordinar la part alimentària amb la part mental.”

Fa dos anys, li van permetre de tornar a fer exercici. Ara s’ha apuntat a arts marcials i ho enfoca d’una altra manera: “He descobert la part de passar-m’ho bé, no hi ha obsessió, si no em ve de gust anar-hi, no hi vaig. Ara vaig a un gimnàs amb màquines i em fa angúnia. En tinc un mal record. Aquí veus el canvi. Fer exercici de manera saludable i no pas de manera obsessiva.”

Tot i la millora, avisa que la recuperació d’un TCA no és lineal. “No és com recuperar-se de la grip. Jo puc tenir èpoques que estic bé, però si tinc un mal dia, he d’anar molt alerta.” I continua: “És com una muntanya russa, sobretot al principi, els primers mesos. És molt dur. Després comences a ser conscient dels pensaments de trastorn i els identifiques. Et dóna estabilitat. Tot això t’ho van ensenyant a teràpia.”

“Amb el menjar estic molt conscienciat. Encara tinc pors, però sóc capaç de superar-les i enfrontar-m’hi. Ho entomo amb tranquil·litat. Havia perdut la sensació de gana. Ara, per molt que no vulgui, tinc la sensació de gana. La part alimentària la tinc més ben gestionada.” En canvi, reconeix que encara li costa de controlar el vessant psicològic del trastorn, el més important: “Tinc molta distorsió corporal, no veig la realitat del meu cos i és la cosa que em comporta més malestar. Ara esmorzo, dino, bereno i sopo i això és bàsicament la meva medicina: no saltar cap àpat. Tanmateix, l’acceptació corporal encara no l’he aconseguida, és molt difícil. És un camí molt llarg.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any