'Serra aragonesa' (fragment), pintura del 1938 d'André Masson evocadora del front d'Aragó durant la guerra.

André Masson (1896–1987) és un d’aquells artistes marcats a foc per l’experiència inabastable de la guerra que van fer com a joves soldats, la del 1914-1917. Fills de la incipient classe mitjana que els podia donar estudis artístics –el pare Masson era un representant de papers pintats que aviat s’instal·laria amb la família a les ciutats, primer a Lille i després a Brussel·les—, els hereus no comptaven anar a una Gran Guerra que seria el mirall trencat del progrés. Aquells joves europeus, com els agradaria dir-se a tants dels supervivents, no l’oblidarien mai. Molts es radicalitzarien a fons: els expressionistes satírics, els dadàs, els surrealistes. Masson està ‘etiquetat’ com a surrealista, i ho va ser. Però no només. Tantes de les seves facetes, totes elles penetrants, són ara reunides en la magnífica i preciosa exposició ‘André Masson. Una mitologia de l’ésser i de la natura’ del Museu d’Art Modern de Ceret (fins al 27 d’octubre), que cal veure-la, de debò que cal. 

Un surrealista en crisi a Montserrat, titulo. Sí, perquè importa: per a Masson la nit passada a la muntanya, al ras, el 1934, any de les revoltes d’Astúries i de Catalunya, va ser decisiva. D’alguna manera, l’empremta catalana li va ser particularment aguda. Primer va ser Tossa, on s’havia instal·lat el juny d’aquell any que amb la companya Rosa Maklès van decidir fugir de les manifestacions profeixistes de París. Anaven cap a Andalusia, hi volien anar a peu, però es van quedar a Tossa, on hi havia la colònia artística europea que va donar a la vila el sobrenom de Babel de les Arts arran de l’exili provocat per la Gran Guerra.

‘Des de dalt de Montserrat’ invoca la commoció íntima viscuda a la muntanya que guiarà a partir de llavors el decurs artístic de Masson.

Masson evitava les ciutats, era el consell que li havia donat un metge després de sobreviure la guerra. Tot i ser un jove que seguia l’anarquisme i el pacifisme de Tolstoi, que llegia Nietzsche amb fervor, no havia defugit el front. Ferit greu al pit l’abril de 1917, deixat per mort en el cràter d’una bomba, d’hospital en hospital fins a l’armistici de l’any següent, un dels metges va ser absolut: ‘No visqui més a les ciutats’. Ni Tossa, no li va acabar de fer el pes llavors que deixava París. Va preferir voltar pels pobles de l’interior i aprofundir en el món pagès, els insectes, els sembrats, el món esclatant del cicle de la vida i la mort del treball agrícola. Com tants artistes llavors de manera especial, la tauromàquia i el Quixot formaven part del seu sistema de signes i d’interpretació del món: l’artista és el torero que es llença a l’arena per crear, el toro és la vida primera que es defensa.

Arriba a Montserrat i hi passa una nit al ras el novembre de 1934. Els curadors de l’expo, Nathalie Gallissot, directora del museu ceretà, i el crític Jean-Michel Bouhours, no han pogut localitzar la pintura que Masson va fer de la muntanya. Hi han posat el poema, que aquí reproduïm, en grans dimensions al mur de la sala dedicada a les obres que Masson va fer a Catalunya.

Masson és un d’aquells artistes secrets i de culte. Fa més de trenta anys que no se li havia dedicat una expo tan nodrida, cosa que ha fet que grans museus francesos i molts col·leccionistes d’arreu hi hagin deixat obres, algunes molt poc vistes. Masson va pintar a França, Catalunya, la Martinica i la Connecticut americana abans de retornar el 1947 i instal·lar-se prop d’Ais de Provença, a Tholonet, a la vora sempre del mestre Cézanne. Tancava un cert cercle, de nou prop de Ceret, on s’havia instal·lat el 1919, per refer-se de la guerra: ‘Molts mesos per retrobar el meu jo. Un jo que havia estat destrossat per sempre’, va dir al final de la vida al cap d’anys de no parlar-ne mai. Ceret era una colònia artística des de 1913: Manolo, Picasso, Braque… 

Amic dels escriptors Michel Leiris i Georges Bataille, que també van visitar Catalunya i Espanya en aquells anys, Masson seguia de prop la vida dels pobres. L’octubre del 34, amb els miners d’Astúries. A finals d’aquell any, tan revoltat també a Catalunya, es casa a Barcelona amb la companya, sent Miró un dels testimonis. Bataille, que després escriurà El blau del cel sobre la seva estada catalana en aquests anys difícils, el visita el 1935 a Tossa. Va i ve per Espanya i per París, i el març de 1936 torna a Tossa, on havia nascut el primer fill i on naixerà el segon. En engegar la guerra no dubta a afiliar-se a la FAI, però tornarà a París amb la família el novembre d’aquell any. 

Més i més allunyat del dogmatisme estètic d’André Breton –’no es pot ser surrealista tota l’estona i cada dia’—i de les trifulgues fratricides en el grup surrealista parisenc, i més i més a prop de la reflexió filosòfica, que el poema de Montserrat manifesta, André Masson continuarà a l’exili. La negritud de la Martinica, la revolta del poeta d’aquesta negritud, Aimée Césaire, i l’experiència americana faran encara més intensa i variada la seva obra, sense apuntar-se a credos estètics. Els pintors americans que rellevarien els europeus de l’exili en prendrien nota, de les imatges conscients i inconscients de Masson i dels diversos materials, com ara la sorra, amb què ja pintava als anys trenta. Hi ha quadres de Masson a l’expo que semblen del primer Pollock…

Un mestre secret, si voleu, que potser són els més interessants, perquè són els més independents. No us perdeu aquesta expo, de debò de veres.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb