Per a molts, ahir va ser el dia de sant tornem-hi. Tornar a obrir els ulls al so del despertador, tapar més centímetres de pell, canviar les sandàlies per sabata tancada, el metro, el retrobament amb els companys de feina, tu també has estat a Tailàndia?, com pot ser que no sigui capaç de recordar la contrasenya que tenia a l’ordinador?, i tampoc no recordo on me la vaig apuntar, és clar, una trucada als avis o a la mainadera per a saber si amb els nens va tot bé per casa… Uns ja fa dies que hi hem passat, uns altres trigaran encara una setmana i fins que no comenci el curs escolar, passada la Diada, serà impossible de reprendre de debò les rutines, tan odiades com necessàries.

Les vacances han passat rabents, com de costum. Tot esperant el Godot de la sentència, hem estat distrets amb algunes picabaralles en clau interna, els preparatius d’una Diada que cada any costa una mica més d’arrencar, la revolta d’Hong Kong, el Brexit i les vicissituds del parlament britànic que, aquestes sí, preocupen alguns capitosts de la UE, l’enèsima lliçó moral de l’Open Arms, les bombes de la guerra de 1936-1939 que apareixen per art de màgia i les que apareixeran a la font de la plaça d’Espanya el 10 de setembre si badem, la trobada internacional de lladres i carteristes a Barcelona, uns habitatges-contenidors que a mi personalment m’han agradat (després d’haver-los vists) i un senyor molt famós que es diu Neymar i que diu que juga a futbol.

Mentrestant, no me’n descuido, gent digna i innocent lluny de casa i gent igualment digna i innocent a la garjola. Exiliats i presoners polítics a l’Espanya teòricament moderna, democràtica i constitucional de l’any 2019. Vergonya, cavallers, vergonya! No ens cansarem de repetir-ho, de recordar-los i de denunciar-ho. Els darrers que ho han fet són més de mig centenar de diputats francesos. Uns ignorants, segons l’eurodiplomàtic Borrell.

Com cada estiu, he passat uns quants dies de vacances a Menorca, la Tailàndia nostrada de la burgesia catalana. Allà hi ha una història d’èxit que m’agrada molt, perquè la trepitjo sovint, l’he viscuda en directe i en conec alguns dels protagonistes. És el Camí de Cavalls, una antiga ruta de 185 quilòmetres de llargada que voreja completament l’illa. Originàriament, tenia funcions defensives, després va caure en desús i fins al cap de molts anys de reivindicació ecologista i lluita popular i ciutadana no va ser possible de recuperar-lo. Malgrat les resistències d’alguns propietaris, del 2010 ençà es pot transitar sencer i el 2012 va ser reconegut com a sender de gran recorregut (GR-223).

La lliçó evident és que per a aconseguir les coses no hi ha cap més camí que anar-hi, anar-hi i anar-hi, com deia Antoní Massaguer. Que cal ser tossuts, persistents, resilients. Que cal sortir al carrer, i als camins, tantes vegades com calgui. Com més siguem, millor. Que és probable que els amos fermin les barreres amb cadenats i forrellats, però és legítim de trencar-los i un dia acabarà essent legal. Perquè si la pressió és prou forta, i duradora, i respon a una causa justa, el poder acaba cedint i les lleis s’hi adapten. I aleshores ningú no torna a posar en dubte que per aquell camí hi ha de poder transitar el turista de Munic que va a Macarella, l’adolescent de Ferreries que en fa un tram amb els amics amb bicicleta o el fill de l’activista del GOB que hi va deixar la pell els anys vuitanta, que ara hi passeja amb la parella una nit de lluna plena.

Noemí Morral acaba de publicar Camí de Cavalls (Voliana Edicions), un llibre que retrata l’itinerari menorquí amb una colla de poemes breus i dibuixos preciosos. Són uns versos que conviden a la introspecció i a pensar en el sentit de la vida, com també en la nostra relació amb el paisatge i la natura. ‘Caminem per camins de cavalls / i parlem de tu, de mi, / del que volem / i ens preocupa, / del nostre país.’ Després del parèntesi estival, el setembre és el mes de tornar a posar-se a caminar: com a persones, com a famílies, com a poble, com a país. Bona ruta i que el camí ens sigui propici!

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb